La Carretera
Cormac McCarthy
Premi Pulitzer de ficció 2007
Quan us lleveu un dissabte al migdia, després d’haver sortit la nit anterior o després d’haver dormit profundament, normalment obriu les persianes perquè hi entri la llum. Si fa un bon dia, si teniu balcó o jardí, potser aprofiteu i us deixeu acariciar per l’aire, pel so dels ocells i per l’escalfor del sol. Si no ho feu ara, després de llegir-vos La Carretera (Mc Carthy, 1933), segur que ho fareu, tindreu la sensació que el que us envolta és un regal que no se sap fins quan pot durar.
És el que segurament pensen els protagonistes d’aquesta novel.la –ara portada al cinema- en un món debastat no se sap exactament perquè, on hi plou cendra, tot està cremat i el sol ha desaparegut per sempre mes.
Enmig d’aquesta desolació ambiental un pare i un fill emprenen un camí de supervivència a la vora d’una carretera per on ja no hi circulen automòvils –doncs s’ha exhaurit el combustible- i on la inmensa majoria de la població o ha mort o s’ha llevat la vida.
Però a banda de parlar d’un tema d’increïble actualitat (la fi del món, el desastre ambiental) la novel.la es proposa abordar, amb molt d’èxit, una qüestió molt més existencial. Quina il.lusió de viure pot transmetre el pare al seu fill quan ni ell mateix no sap a on van o què els espera? És un bé per a ell ser testimoni de l’horror i l’incertesa del que sembla la fi del món? Li fa honor a la seva innocència aquesta búsqueda desesperada del menjar i l’eixopluc? O bé hauria de fer servir les dues bales que té a la pistola i acabar amb aquella situació per sempre més? El ser o no ser extès a la descendència.
Aquesta serà l’amargor del pare que, tot i així, serà il.luminat pel foc que porta el seu fill i que es convertirà en una fantàstica creença.
El nen es veurà obligat a distingir, més que mai, on se situa el bé i on se situa el mal. I mai deixarà de creure amb obstinació, que, voltant per la carretera, hi ha més gent, a part d’ells, que no es mengen les persones i que tambe ‘porten un foc al seu interior’.
En aquest camí, el fill tindrà molta més confiança en la humanitat, i d’ell afloraran els millors valors d’una societat que ha fracassat. La caritat, la fe i una intel.ligència innocent i necessària, que, conduïda per uns diàlegs continguts, resultaran conmovedors sense necessitat de recòrrer al drama fàcil.
Mc Carthy, conegut per haver escrit ‘Todos los caballos hermosos’ o ‘No és país para viejos’ combina triomfalment, en el seu relat, la descripció i el diàleg, aconseguint un ritme de suaus alenades d’aire i que parla, al capdavall, de l’amor pur que tot pare sent pel seu fill. El més clar és que aquesta paternitat, aquest ‘alimentar’ o ‘tenir cura de’, emergeix autènticament, tot teixint vincles eterns, en les circumstàncies més adverses.
L’anonimat dels personatges –no tenen nom- fa el relat universal.
El final del llibre es converteix, per al lector, en una catarsi emocional del copón.
Advertència: Com sempre, caldria llegir abans de mirar la pel.li. Però si la pel.lícula us ha agradat, el llibre és molt més profund i no tant impactant. A més el nen de la pel.li és més gran que el del llibre i no denota la ingenuitat de McCarthy.
