dijous, 1 d’abril de 2010

RECOMANACIÓ TV: "FRIDAY NIGHT LIGHTS"

per Núria Vila

Are you ready for Friday night?
Fa deu minuts que he vist l’últim capítol de la tercera temporada de Friday Night Lights. Encara estic en un cert estat de xoc. En part, per la sublimitat del conjunt, però també perquè tinc la sensació que, per molt que existeixi una quarta temporada, s’ha acabat un cicle. Un cicle de personatges pràcticament immillorables, potser dels millors que s’han creat a la televisió.

És impossible resumir per a neòfits l’argument de FNL. Tot el que s’intenti sintetitzar resultarà superficial i simplista. Hi ha qui diu que gira al voltant d’un equip de futbol americà de l’institut d’un poble perdut de Texas; del seu entrenador, que arriba a Dillon amb la seva dona i la seva encantadora filla; dels seus jugadors i de les perfectes animadores. Efectivament, aquest argument faria tirar enrere a la majoria dels espectadors potencials, en lloc d’encoratjar-los.

Però el fet és que Friday Night Lights va molt més enllà, penetra en les vides i en els sentiments dels personatges, en els seus problemes, en les seves alegries, en les seves il·lusions, que acaben encomanant-se en qui els observa. He arribat a vibrar, a posar-me nerviosa amb aquests partits de futbol americà. I a plorar, i també a somriure, sola, al sofà de casa, moltes vegades.

Als primers segons del primer capítol, l’espectador verge ja pot adonar-se que no és una sèrie qualsevol, pot començar a percebre alguns dels factors que la fan especial, tan sols amb l’estètica i la posada en escena. Una música de fons, una guitarra tranquil·la que ens acompanyarà durant tot el camí; una veu en off del locutor de ràdio que ens narrarà totes les victòries i derrotes de l’equip. Però el que fa que l’espectador verge la percebi com a diferent és aquella càmera sempre inquieta, que s’ha desfet de trípodes i mètodes estandaritzats, que s’acosta tan com pot per poder burxar en l’interior de cada personatge, amb uns plans als quals Hollywood no ens ha acostumat.

I la ruptura total d’aquella visió prematura que l’espectador verge tenia abans de posar el ‘play’ arriba cap a la meitat del capítol pilot quan, com una bufetada que no t’esperes, el jugador perfecte, el millor ‘quarterback’ que ha exhibit mai Dillon, el número 6, l’immillorable Jason Street, veu com el seu futur idíl·lic al costat de la també perfecta animadora Layla Garrity s’estronca per una mala caiguda que el deixa paralític.

A partir d’aquest moment FNL va mostrant a poc a poc les seves virtuts. Un dramatisme portat amb la dosi perfecta de realisme que fa que l’espectador senti la felicitat i la tristor de cada personatge com si estigués vivint aquell moment en la seva pròpia pell. El reflex d’una Amèrica tan profunda que es fa estranya a ulls europeus, tan allunyada de la perfecció a la qual se’ns té acostumats.

I la banda sonora ajuda. Indica quan toca excitar-se davant d’un importantíssim partit, quan toca il·lusionar-se i quan toca plorar. Però, des del meu punt de vista, no és un factor negatiu. És la funció de la música en l’audiovisual, i en aquest cas, la funció s’aconsegueix molt satisfactòriament. Predominen les guitarres acústiques de cantautors nord-americans. La calma i sensibilitat de José González és la protagonista a la primera temporada, però també es pot escoltar el millor de Wilco, Shout out louds o Teddy Thomson –entre d’altres que encara no he pogut identificar i que són una delícia per les oïdes i encaixen a la perfecció en cada escena--.

La primera temporada de FNL és perfecta. La segona, un parèntesi. La qualitat baixa, la intensitat també. Per això penso que potser ja va anar bé que quedés tallada a mig fer per culpa de la vaga de guionistes d’Estats Units, cosa que els va donar temps per replantejar-se la jugada i reenganxar la sèrie amb una tercera temporada senzillament sublim, que arriba a millorar allò que semblava immillorable.

Però el final de la tercera temporada deixa també una certa sensació de tristor, de saber que els principals personatges se’n van –perquè ja no es pot allargar més això que segueixin anant a l’institut--, però amb l’esperança que el pròxim cicle seguirà el camí de l’anterior.

Un bon amic --i millor coneixedor d’aquest món televisiu—va assegurar-me que FNL és la millor sèrie de la dècada. Són paraules majors, però ara mateix em veig en cor de subscriure-ho, sabent, és clar, que em queda molt camí per recórrer i moltes sèries per mirar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada