En aquest cas em concentro en Help!, el seu segon film. Un any abans la banda s’havia estrenat en la gran pantalla (A hard day’s night) sota la direcció de Richard Lester convertint-se en un gran èxit. Veient el calaix fet i que el fervor dels fans no afluixava, la seva productora va decidir posar en marxa una nova pel·lícula en temps rècord, de nou amb el mateix equip.
El màxim responsable d’aquest parell de films va ser Lester, un director de segona fila que mai ha aconseguit el reconeixement que es mereix. Aquest professional ha destacat per ser un director més que solvent, capaç d’entretenir l’espectador sense fer-lo sentir estúpid, cosa que no podem dir de molts directors actuals.
Lester tenia clar que per aquest nou film amb els Beatles no es podia repetir. Si en el primer es tractava amb un fals documental el dia a dia dels escarabats de gira, i no podent parlar de la seva vida personal al ser nul·la, havia d’inventar-se una història totalment inventada.
El guió de Charles Wood i Marc Behm ens explica com cau a mans d’en Ringo un anell que fa que el seu portador hagi de morir sacrificat per no enfadar una deïtat oriental. Simple, oi? Doncs la cosa no es queda aquí. Aquell època (1965) és l’inici d’un dels grups de comediants més importants de tots els temps: Monty Phyton. El surrealisme a l’humor, i més a UK, era una tendència que agafava força, i si això sol ja podia donar suficient interès a la pel·lícula resulta que també apareix en plena moda del salt a la gran pantalla de James Bond. Així un producte totalment comercial destinat als fans del grup acaba convertit en un film d’aventures surrealista amb tocs d’un film d’espies...a més de talls musicals, com no? Qui dóna més?
John, Paul, Ringo i George viatgen per tot el mon perseguits per una secta, Scotland Yard i un parell de “mad doctors” mentre s’enfronten amb: un tigre que sols s’atura quan li xiules la cançó de l’alegria, atacs amb gasos, rajos electromagnètics, atacs amb tancs,...i ells la mar de feliços i despreocupats. En resum, que visca la vida!
Però Lester, no volia en cap cas fer un simple film-explotació. Es va rodejar d’un equip de professionals disposats a experimentar en tots els camps. El muntatge és un precursor clar i directe dels videoclips*, amb un muntatge picat i dinàmic. El director de fotografia va utilitzar un sistema, força en desús, que treballa amb la llum natural reflectida, que dóna un acabat molt realista al film. El disseny de producció també és molt destacable, que amb un pressupost mínim, aconsegueix ajuntar de forma realista el mon real amb un mon esbojarrat, ple de gadgets de ciència-ficció i portes ocultes. I no oblidar els secundaris, amb moltes taules i gran sentit de l’humor.
En fi, un film exageradament entretingut alhora que ben fet.
*Lester va rebre una carta de la cadena MTV otorgant-li la paternitat de l’art del videoclip gràcies als seus films amb els Beatles. Ell va respondre demanant-lis una prova d’ADN.
Per Jacint Casademont (Del programa de ràdio "Ningú no és perfecte" http://www.grn.es/ningunoes/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada