MÚSICA: "FOALS: MILLOR PLANXATS" Per Xavi Serra

Només he vist els Foals en directe en una ocasió i em vaig endur una decepció. Al principi del concert el so era una merda i, quan finalment es va solucionar el problema, Yannis Philippakis i els seus ja estaven massa emprenyats amb el tècnic com per salvar el bolo. Sí, ja sé que una flor no fa estiu i amb un cubata no dónes positiu, però és que fa poc un col·lega els va veure al Razz i, segons ell, el so va tornar a ser nefast. Llavors hi ha dues opcions: o hi ha una conjura mundial de tècnics de so contra els Foals o és que en realitat els tios són negats en directe. O cap de les dues: la manera en que els d’Oxford “deconstrueixen” el set a mesura que avança el concert deu fer molt difícil sonoritzar res. La bateria, per exemple, va acabar repartida entre els cinc membres de la banda; el baix va passar per totes les mans i el teclat va acabar traient bandera blanca després de ser bastonejat pel bateria.


El cas és que els Foals tornen a la càrrega aquest mes de maig amb la publicació del seu segon disc “Total life forever”, un àlbum que ha de confirmar les bones vibracions que va provocar el seu debut. “Antidotes” recuperava les aromes del Math Rock, un subestil del rock experimental que va sorgir a finals dels vuitanta i que basava el seu ganxo en ritmes complexes i sincopats i melodies dissonants (els Shellac, un dels grups bandera del moviment, actua aquest any al Primavera Sound). Enmig de la bogeria en que ha esdevingut actualment l’anar i venir de les tendències i “lo últim”, el Math Rock va estar de moda durant deu minuts l’any 2007, però tot i així hi va haver temps perquè bandes com Battles publiqués un disc tant notori com “Mirroed”

Tornant als Foals, temes com Balloons, Red Socks Pugie o Two Steps Twice, del seu primer disc, parlen per si sols de l’immens poder d’atracció del ritme que imprimeixen a la seva música. És difícil no deixar-se seduir pels tons aguts que desgranen les guitarres d’Olympic Airways. És impossible no seguir el tempo que marca la bateria de Hummer. El repte és mantenir-ho i, en aquest sentit, els nous temes almenys ho intenten. El primer senzill, This Orient, és trepidant però potser massa èpic en alguns moments. Spanish Sahara, un avançament que van penjar al seu myspace ja fa mesos (www.myspace.com/foals ) comença en plan balada i va guanyant força fins a tornar-se en ballable. Sense la frescor del debut però, de moment, el “Total life forever” té bona pinta. Ara només falta que els Foals millorin en directe o, si és el cas, demanin perdó pels seus pecats en vides anteriors a tots els tècnics de so del món mundial.

Per Xavi Serra.