Si tenim en compte que la majoria dels temes de John and Jehn parlen de la relació entre els dos integrants del grup i que bona part del seu disc de debut, John and Jehn (2008), va ser gravat al seu dormitori; podem arribar a la conclusió que són més nyonyos que un llibre de Federico Moccia, que són més empalagosos que la mermelada en almívar. Res més lluny de la realitat. Des del principi, Congé i Berthomier van tenir clar que les seves cançons estarien plenes de veritats, per dures que sonessin i per molt que ferissin la seva relació. I ho mantenen. Com a prova, Oh my love, la cançó que va servir de prèvia al seu segon disc i que és un cant de l’un per captar l’atenció de l’altre, amb una tornada devastadora: “You’re dead to the world”.
John and Jehn acaben de publicar el seu segon disc, Time for the devil (www.myspace.com/johnjehn) . Es tracta d’un disc de pop amb tonalitats fosques que beu de la influència dels grans del gènere: Blondie (And we run), Pretenders (Ghosts) o Simple Minds (Time for the devil). I tot plegat amb la presència inevitable i constant dels Joy Division. No en va, Nicolas Congé va començar a escriure cançons –i a fer-ho en anglès- per la seva admiració cap a Ian Curtis. John and Jehn –que s’han passat la temporada fent de teloners dels Franz Ferdinand i que ara mateix escalfen el públic que va a veure els British Sea Power- són una de les noves bandes més estimulants del panorama actual, i es deixaran sentir en els propers anys sempre i quan la seva honestedat brutal a l’hora de compondre no acabi amb la seva relació. O viceversa.
Per Xavi Serra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada