MÚSICA: "L’ILLA DELS MYSTERY JETS" Per Xavi Serra

Eel Pie Island és una idíl•lica illa del riu Tàmesi que pertany a Twickenham, un suburbi de l’oest de Londres, a uns trenta minuts del centre. Actualment hi viuen unes 120 persones repartides en cinquanta cases. Només s’hi pot accedir en barca o a peu, a través de l’únic pont que l’uneix a una de les ribes, que no va ser construït fins el 1957. Amb aquests imputs, és fàcil suposar que no es tracta exactament del centre de l’univers; però Eel Pie Island s’ha guanyat per mèrits propis un lloc destacat a la història de la música. El 1956, l’únic hotel de l’illa –en el que antigament hi havia ballat Charles Dickens- es va convertir en un club de jazz. Allà s’hi van produir les actuacions més influents del gènere al Regne Unit de la dècada dels seixanta. Anys després l’hotel va ser envaït pels hippies i hi van tocar bandes com els Rolling Stones, els The Who, David Bowie i Pink Floyd, entre d’altres. No cal dir que l’hotel i l’illa en general van ser l’escenari d’alguns dels excessos psicodèlics més sonats de l’època. Durant els setanta, Eel Pie Island va ser la comuna anarquista més gran d’Anglaterra i el 2005 va ser envaïda per un programa de televisió que mirava de crear una nova nació des de zero (els membres de l’equip van ser expulsats per la policia). En definitiva, l’illa ha estat, i és, un node de creativitat i subversió enmig del Tàmesi.


No és estrany, doncs, que de la bogeria d’aquesta illa (digna d’una nova Iniciativa Dharma) en sortissin els The Mystery Jets, una de les formacions més estimulants de l’escena pop britànica actual. El 2006 van irrompre amb força amb el seu disc de debut, Making Dens i el seu esplèndid single “You can’t fool me Dennis” i el 2008 van confirmar les expectatives amb Twenty One, que contenia perles com “Young Love”, “Half in love with Elizabeth” i “Two Doors Down”. Els Mystery Jets barregen un pop poderós i una veu molt personal amb les influencies musicals que els seus pares van viure de tant a prop a l’Eel Pie Hotel. No en va, admeten que la seva màxima influència és Syd Barrett. Barregen la psicodèlia i les tonades enganxoses amb la mateixa naturalitat amb què construeixen una cançó amb dues tecles d’un piano i la veu de Blaine Harrison (“Umbrellahead”).

Els Mystery Jets acaben de publicar el seu tercè treball, Serotonin, que podeu escoltar en streaming a http://www.myspace.com/mysteryjets . “Alice Springs”, la cançó que obre el disc, comença com si fos dels Queen més glam i de seguida es converteix en un himne power pop. Serotonin és grandiloqüent, barroc i amb alguna concessió a l’electrònica. El primer single, “Flash a Hungry Smile” és fresc i lluminós; i el segon “Dreaming of another world” és senzill però efectiu. La música, doncs, ha tornat a Eel Pie Island, i amb ella les festes: els Mystery Jets hi han instaurat des de fa uns anys les White Cross Revival Parties, on hi actuen bandes que estan fartes de tocar en locals de merda de Camden i fer pagar els amics per anar-los a veure. De tota manera, les nits no són tant desfassades com als seixanta: els Mystery Jets s’han de portar bé, perquè un dels guitarres del grup, Henry Harrison, és el pare del cantant, Blaine Harrison.

Per Xavi Serra.