dimecres, 24 de novembre de 2010

TELEVISIÓ "MUSEO COCONUT"

Aquesta temporada televisiva esperava dues estrenes amb ganes. La primera era The walking dead amb el gran Frank Darabont darrera, i de la que no en penso dir res, ja tinc suficients amenaces darrera meu per dir la veritat sobre el seu pilot, una decepció completa, i per altre banda Museo Coconut a Antena Neox, que com que m'ha agradat, i no té cap cap quadrat en contra, crec que podré explicar-ne quatre coses.




Jo ja seguia als chanantes quan feien monòlegs a Paramount comedy i també quan van tenir programa propi, La hora chanante. Allà, desprès d'anys i infiltrant-se en la forma de parlar de mitja població, van tenir l'oportunitat de saltar al públic generalista de gràcies a Hill Valley i TV2. Finalitzades quatre temporades, desprès de rebutjar una oferta per omplir els divendres a la nit a TVE, han decidit saltar a Antena Neox amb un format nou, la sit-com, aconseguint unes dades magnífiques amb la seva estrena, 4'3% de la quota d'audiència i 900 mil espectadors.



Museo Coconut tracta sobre les desventures dels treballadors de museu. Tot comença amb l'arribada del seu nou director, que va haver de deixar el MOMA de Nova York per un seguit de problemes personals, entre les quals es veu implicat un gos i comportaments grollers, i accepta incorporar-se al Coconut. Sols arribar es trobarà amb una parella de vigilants singulars, un guia excèntric i la directora i el seu fill, cap buits i pedants. Les aventures, i mal de caps, no tarden a aparèixer.



Ja parlant des de el punt de vista personal, el pilot m'ha semblat correcte, poc més. La trama havia de ser una excusa per presentar els personatges i no tenir gaire importància, així ho ha fet. Amb poques frases ja sabem de quin peu calça cadascú de manera molt encertada i divertida. Raúl Cimas, el millor actor de la troupe, interpreta al protagonista, amb contenció fent-nos de guia en aquest nou món. Ernesto Sevilla, al ser el director de la sit-com, s'encarrega d'un personatge quasi testimonial mentre que els altres tres personatges, interpretats per Reyes, Julián López i Carlos Areces, és on recau tot l'humor. La veritat és, que s'en surten molt bé. A més, els cameos, molts i molts, són un al•licient més que no queden fora de lloc en cap moment.



El segon capítol és el que no m'ha acabat de convèncer. La trama principal, sobre l'accident del director durant un acte heroic, però fictici, es prou potent per treure-li més suc. La sub-trama dels clons descoberts a través de la xarxa, no té cap tipus d'interès, i ni la seva unió, al final, amb l'altra trama aconsegueix l'encert. El ritme és lent i alguns gags no aporten res a la trama. A banda, crec que el model que més ha influït en la producció és The IT Crowd, però sense arribar a la seva excel•lència, recordem que l'equip anglès ja porta molt anys en el format i se'l coneixen a la perfecció.



Ara només cal esperar. Amb un xic més de rodatge, tenint un punt de partida bo i personatges potents, no crec que tardin a agafar un molt bon nivell, ja sabem de què són capaços aquests xicots. Paciència.



De Jacint Casademont (Del programa de ràdio "ningú no és perfecte")

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada