dilluns, 18 d’abril de 2011

CINEMA: "PERSÉPOLIS"

Tragèdia entre somriures


A vegades la gent competeix per ser més desgraciat que un altre, recreant-se en les seves penes. I la veritat és que veure les pel•lícules que fan un cap de setmana per antena3 no ajuda gaire a animar-se. Tampoc és que la resta de cadenes ofereixin alternatives més alegres. Per això porto una recomanació per aquells que prefereixen riure’s d’ells mateixos i trobar un bri d’esperança entre la tristor. Es tracta Persépolis, una pel•lícula que tracta els problemes des d’una perspectiva completament diferent. És una lliçó pels que no saben riure’s, una historia de desesperació, tristesa, desamor, soledat..., però en la que els seus protagonistes no remenen la misèria, sinó que lluiten. Malgrat el terror i la pressió a la que són sotmesos segueixen vivint les seves vides intentant passar-s’ho bé, i tots tenen moments de felicitat.

Persépolis és una pel•lícula d’animació basada en la novel•la gràfica amb el mateix títol que va realitzar la iraniana Marjane Satrapi. La història ens explica un drama real, el que va viure ella, protagonista i creadora del còmic, a partir de 1979, moment de canvi social i polític que va posar fi a més de cinquanta anys de regnat del sha de Pèrsia (Iran) i dóna pas a una república islàmica. L’autora va créixer en un règim fonamentalista islàmic que la va portar a abandonar el seu país. Els fets històrics són explicats des de la perspectiva de “Marji” (com ens la presenten al començament) una nena de deu anys, que crida l’atenció per la seva curiositat i la seva imaginació i ens captiva per la seva innocència.

La força de la pel•lícula ve donada per la capacitat de narrar una part de la historia de manera entretinguda a la vegada que es fa una dura crítica de la societat i el poder, tot això afegint elements ficticis, fet que transmet un gran ventall de sensacions a l’espectador. Sobretot perquè una historia tant trista i injusta, aquesta desgracia que viu la protagonista, no s’explica des d’una perspectiva victimista, sinó que l’autora del còmic ha sabut trobar el riure dins la desgracia, de manera que en cap moment l’espectador aconsegueix plorar, perquè a qualsevol situació trista la segueix quelcom que fa riure.

L’atracció que provoca no és només per saber fer riure en el moment oportú, sinó gràcies a la vivència d’etapes de la vida amb les que el públic es pot sentir identificat, totes elles plenes d’emotivitat. Contrasta la innocència d’una nena feliç i divertida que no sap de l’existència del mal, que no entén el que està passant, amb la posterior consciència de la realitat. O el contrast entre l’amor cec típic de l’adolescència, esperant la salvació màgica, amb la d’una persona madura capaç d’acceptar que és millor viure sola que mal acompanyada.

Persépolis no s’allunya dels nostres dies, ni tampoc de les nostres situacions quotidianes, ens fa reflexionar sobre les injustícies, fa que relacionem el que passa amb altres fets que han passat i segueixen passant. I el que és més important, fa que veiem que una cultura tant diferent té moltes coses en comú amb nosaltres. Ens acosta la cultura iraniana a través de sentiments compartits o d’escenes quotidianes i divertides. Quedar bé amb els familiars, les escridassades dels pares, els metges que ho curen tot amb pastilles o l’obsessió per la bellesa son alguns dels tòpics que s’hi poden trobar.

La música i les imatges també juguen un paper molt important. Els dibuixos són molt simbòlics i metafòrics. Una presó sembla el castell del terror i la bellesa d’una persona pot variar segons el sentiment de la protagonista cap a ella. El blanc i negre que domina la majoria de la pel•lícula marca els flashbacks i li dóna un toc original a l’obra. La música és capaç de transmetre tensió, tristor o fins i tot avisar-nos que arriba un moment divertit. Les escenes formen grans contrastos, n’hi ha de lentes i silencioses, que mostren imatges que son capaces d’impregnar-nos de més sentiments que mil paraules. I de ràpides, que combinen opinions, sentiments davant dels fets o serveixen per fer un recorregut àgil pel temps. Aquest ritme desigual també succeeix amb el so, combinant veu en off, diàlegs, monòlegs interiors i música tant expressiva que parla per ella mateixa.

Tot plegat fa que la pel•lícula mantingui l’atenció fins al final mentre crida a l’espectador a reaccionar davant de situacions que es repeteixen i acceptem sense fer res al respecte.

Com sempre teniu la possibilitat de demanar aquesta gran obra a les biblioteques públiques:

http://bit.ly/gKAARA


I aquí teniu més informació i el tràiler:

http://bit.ly/fqEmv1


Per Laura Rodas.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada