Avui va de clàssics. De clàssics com Marilyn Monroe, Tony Curtis y Jack Lemmon, protagonistes de la gran “"Con faldas y a lo loco"” (1959) y del mestre Billy Wilder, el seu director.
La historia se situa a Chicago, en plena llei seca. Comença quan dos músics, Joe (Tony Curtis) y Jerry (Jack Lemmon), son testimonis d’'uns assassinats comesos per la Màfia. Concretament es tracta d’'una visió personal del director de la matança del dia de Sant Valentí, una massacre que va ordenar Al Capone contra una banda rival.
Aquest fet portarà als dos músics a fugir de Chicago, però amb el problema que no tenen diners per fer-ho. Finalment troben la solució: disfressar-se de dones i unir-se a una banda de música femenina que viatja a Florida.
En aquesta banda es troba la dolça i innocent Sugar Kane (Marilyn Monroe). A partir d'’aquí la historia s'embolica. En Joe s’'enamora d’'ella i decideix fer-se passar per un important empresari per conquistar-la. Mentrestant en Jerry es veu atrapat en una situació compromesa quan un milionari vol casar-se amb ell (o ella, millor dit). Espectacularment divertit el moment en el que els dos ballen "“La Cumparsita"”.
Pel que fa als actors què em de dir dels grans Lemmon y Curtis, divertidíssims tots dos, o de la sempre estupenda Marilyn Monroe, que ens enamora en aquest film amb el “"I wanna be loved by you"”. La feina de Billy Wilder també és sublim: diàlegs magistrals, escenes que podrien semblar ridícules convertides en fantàstiques...
Una peculiar y particular visió dels anys vint i els temps dels gàngsters, genial, divertida, simpàtica, per veure-la en qualsevol moment i amb un final d’'allò més fantàstic. Es nota que es una de les meves pel•lícules preferides, oi?
El reconeixement de l’'èxit d’'aquesta pel•lícula va ser i és innegable en tot el món. Va estar nominada a sis Òscars en les categories de millor director, actor, guió adaptat, fotografia blanc i negre, direcció artística i disseny de vestuari blanc i negre. Tot i que d’'aquests només en va guanyar l’'últim. Als Globus d’Or, en canvi, va tenir més èxit, enduent-se els tres premis als que estava nominada: millor pel•lícula comèdia i musical, millor actriu de comèdia i musical, i millor actor de comèdia i musical.
A més a més, ha estat considerada el número 1 de la llista de grans comèdies de la American Film Institute, el número 14 en la llista de les 100 millors pel•lícules americanes i de “"significat cultural"” per la Biblioteca del Congres de Washington.
Però si amb això no us acabo de convèncer només us puc dir que la mireu, sisplau mireu-la. I després en parlem.
Per últim, us deixo amb dues anècdotes que mostren els problemes que tenia l’'actriu per aquella època i l’'opinió sempre divertida i genial del mestre Wilder. Durant la gravació Marilyn Monroe arribava sovint tard als rodatges, tenia problemes amb la beguda i s'’oblidava de gran part dels diàlegs. Sobre aquest tema, Billy Wilder va donar la seva opinió: "“Sobre la impuntualitat de Marilyn, he de dir que tinc una vella tieta a Viena que estaria al plató cada matí a les sis i que seria capaç de recitar els diàlegs inclús del revés. Però qui voldria veure-la? A més, mentre tot l’'equip esperàvem a Marilyn Monroe no vam perdre totalment el temps. Jo, sense anar més lluny, vaig tenir l’'oportunitat de llegir “"Guerra y Paz"” y "“Los Miserables" "”. Fantàstic!
D’'altra banda, Tony Curtis, cansat de repetir les escenes un munt de cops va dir que "“besar a Marilyn Monroe es com besar a Hitler"”, tot i que anys després va negar haver dit aquestes paraules.
En fi, ningú no es perfecte, ni tan sols la fantàstica Marilyn.
Per Marta Mela
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada