dimecres, 6 d’abril de 2011

LLIBRES: "EL JUEGO DE ENDER"


En un món on la por a una invasió extraterrestre ha envaït els humans, es necessita un líder militar capaç de combatre l’amenaça. Ender és un nen de sis anys destinat a salvar el món. Això creuen, al menys, els militars de la Flota Internacional i que estan a càrrec de l’escola militar de la Terra, l’Escola de Batalla. Ender es reclutat amb només sis anys i portat fora del planeta, lloc on està l’escola. Allà els professors li faran la vida impossible perquè subsisteixi pels seus propis medis, sense buscar l’ajuda dels adults o la proximitat dels amics. El protagonista lluitarà, no només per ser el millor de l’escola si no també per poder arribar a ser el líder que tots esperen.

Ciència ficció, extraterrestres, un protagonista amb molta empatia i odiosos enemics són la combinació perfecte d’aquesta novel•la. Sí, molt bé, i què més? Res del que hi ha a El juego de Ender és realment el que sembla. La historia està escrita per Orson Scott Card i va guanyar dos premis molt importants de ciència ficció (Nébula 1985 i Hugo 1986). Forma part de la Saga de Ender, que es composa per cinc llibres, però el més conegut és el que es comenta aquí. És un llibre que agrada molt i és molt popular. Tothom parla bé del llibre de Card. Però llegint entre línies trobem un discurs que, molts dels que hem estimat i recomanat milions de cops El Juego De Ender, no compartim, ni volem, ni sentim.

La ideologia s’escapa entre les pàgines. Per començar, l’autor es mormó. No entraré en si això és bo o dolent o en què penso del mormonisme, però al llibre es nota aquesta creença. De fet, es deixa veure constantment: la importància de la família, la idea del perdó, el pecat, el sexe... Card no pot evitar fer referències a cada moment (de fet, la mare de Ender és mormona) i parlar de les creences i religions (sobre tot als llibres que segueixen a El juego de Ender a la Saga de Ender). Tampoc es salva de la crítica el personatge protagonista. L’Ender és un personatge creat per agradar al lector i perquè ens identifiquem amb ell. Sense això la historia no seria el que és. L’autor s’esforça molt en la caracterització del personatge, que està molt ben aconseguida i acompleix la funció pretesa. Card aconsegueix que estimem a Ender i que veiem amb bons ulls qualsevol cosa que faci. D’aquesta manera no el jutgem. No vull obviar tampoc els temes ja prou coneguts que es tracten a la ciència ficció i que aquest llibre tampoc passa per alt. Els extraterrestres segueixen sent la forma de presentar a l’altre. L’enemic. El que ens fa estar en perill, el que és un monstre del que ens hem de defensar, el que no és com nosaltres). Però no l’enemic del mon si no l’enemic nord-americà (comunistes, àrabs...ja sabeu de que parlo). I les dones són, com sempre, les secundaries. Les que ajuden al protagonista a arribar al seu destí però que en realitat són només una ombra. Per coses com aquesta és un llibre típic, rígid, ple de convencions però amb una ideologia amagada molt propera a les creences de l’autor.

Jo us recomano que el llegiu i que pareu atenció, no en el que diu si no en el que vol dir. I veureu realment el meravellós i fatal llibre que és en realitat El juego de Ender.

Mai un personatge m’ha fet posar la pell de gallina tant com Ender Wiggin. El Juego de Ender pot no ser el que sembla i pot estar ple de convencions i d’idees submergides que no m’agraden, el puc criticar durant pàgines i pàgines, però m’ha fet passar una de les millors estones de la meva vida.

Podeu trobar el llibre a la xarxa de biblioteques municipals.

Per Laura Pallarès


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada