Atenció: terreny minat. "Let England Shake" (Que Tremoli Anglaterra) es un camp de batalla, una carnisseria de la bona. Un disc ple de trinxeres, cadàvers, bombes, tombes oblidades, sang i ferides...
Es la guerra del passat, present i futur.
Polly Jean sap que quelcom va malament i aquest vuité album l'ha dedicat a explorar la iconografia de la destrucció, aquella que fa dir als homes i dones "he vist i he fet coses que vull oblidar".
Convertida en la veu de la mort, signa un disc febril i desesperat que sona primitiu, bàsic i urgent.
Conté algunes de les seves cançons més directes i adhesives. Amb el suport del John Parish i Mick Harvey (Bad Seeds), tot l'entremat de guitarres/percussions amaga un precís, intens i econòmic arsenal d'instruments poc comuns a la discografia de la de Dorset (arpa, sax, trombó, xilófon, violí,...).
PJ Harvey diu "tinc molta por a repetir-me" i aquí aconsegueix tornar amb força als seus inicis sense repetir-se; transmetent drama, passió i poesia.
Polly Jean Havey: l'autèntica i última rosa d'Anglaterra ens deleita amb "la tristesa i l'amargura" de la seva (nostra) terra. Afortunadament, la tornarem a veure al Primavera Sound el 29 de Maig. Sublim.
EL seu youtube.
Per JJ Begood
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada