dijous, 14 d’octubre de 2010

MÚSICA: "FRED I SON"

Dissabte al migdia Barcelona no fa soroll de cotxes. En passen, com sempre, però no al nivell dels dies laborables. Arriba a fer la sensació que la ciutat està en silenci. Però aquest dissabte al migdia, de fons, se sentien els Belle and Sebastian. I en creuar la cantonada els vaig veure dalt de l’escenari, fent les proves de so per al concert de l’Antiga Fàbrica Damm, dins el programa de les festes de la Mercè. Era una escena curiosa veure tocar els escocesos a un costat del carrer Cartagena, quatre curiosos a l’altra banda i enmig, quan el semàfor es posava verd, els inevitables cotxes que trencaven l’encant del moment. Quan vaig arribar a casa vaig engegar l’ordinador i em vaig posar de fons els Fred i Son (www.myspace.com/sonifred) . El mecanisme mental no és massa complicat: els Fred i Son són els Belle and Sebastian catalans. Com a mostra, la seva participació en la festa dedicada als de Glasgow al Macondo Bar el proper 11 d’octubre (per cert, gratis).

Els Fred i Son es van formar gairebé per casualitat. En un principi es tractava d’una unió temporal per participar en el projecte Minimúsica (http://minimusica80.blogspot.com/ ), una iniciativa per fer arribar la música als més menuts. Però la cosa es va anar animant i ara ens arriba el seu primer treball, Diu que no sap què vol, que podeu escoltar pràcticament sencer al seu myspace (també podeu escoltar cançons no incloses en el disc i primeres versions dels seus temes a http://www.fredisonenpijama.blogspot.com/ ). Com que en el seu origen estaven pensats per al públic infantil, és normal que els barcelonins recordin el minimalisme pop dels primers Belle and Sebastian (“Cançó del pica-pica”), però també a grups de cançons petites com els The Magnetic Fields, La Buena Vida o els The Magic Numbers (“Passar a l’atac”); i tinguin aquest punt naïf tant en boga a l’indie català que els acosta a Maria Comas o als Anímic (“Crispetes de colors”, “Transbordador espacial”). Les lletres, dolces i íntimes, parlen de moments del dia a dia i transmeten una mica aquesta síndrome de Peter Pan en que sembla que tots plegats estem instal·lats.

Les cançons de Fred i Son estan fetes amb la paciència i la destresa d’un artesà. Bona part d’aquesta filosofia la il·lustra la portada del seu disc: la foto d’un brodat a mà; i les galetes que van regalar en el seu concert a l’Apolo a tots aquells que van comprar el disc, fetes per l’Eli Daura, veu i bateria del grup. Tenien bona pinta: http://fredisonenpijama.blogspot.com/2010/09/galetes-fred-i-son.html .

Per Xavi Serra.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada