En el rock alternatiu és habitual l'ús de la distorsió i els acoblaments. Grups com Sonic Youth, Pavement, Dinosaur Jr. o My Bloody Valentine han recorregut a aquests elements durant les seves respectives carreres i han arribat a públics relativament grans. Tots aquests grups, i molts altres, han ajudat a veure el soroll com un recurs més. No és que aquest enfocament no tingués precedents; ja als seixanta, grups com la Velvet Underground o els Stooges havien fet incursions en la música experimental i avantguardista, molt propensa a experiments sonors d'aquest tipus. Per no parlar d'estils com el punk o el heavy metal.
Però si hi ha un disc que va combinar a la perfecció la música pop amb la distorsió extrema va ser el "Psychocandy" (85) de The Jesus and Mary Chain. Per més que ara quan pensem en els vuitanta ens vinguin al cap The Smiths, Echo & the Bunnymen o New Order, en el mainstream de l'època imperava la més absoluta inanitat (recordeu Paul Young?). I va ser com a reacció a tot això que els germans William i Jim Reid, de Glasgow, van decidir fer ells mateixos els discos que a ells els hauria agradat escoltar. "Psychocandy" és un disc saturat de distorsió i feedback, però amb això no n'hi ha prou per explicar el seu estatus de clàssic indiscutible. No calia excavar gaire per trobar sota aquelles capes d'electricitat autèntiques perles de pop melòdic pròpies de grups femenins dels seixanta com les Shangri Las (de les quals ells mateixos es declaraven fans) o The Ronettes (o no és el començament de "Just Like Honey" un homenatge a "Be My Baby"?). La seva actitud displicent en les entrevistes i les caòtiques actuacions (algunes d'un quart d'hora escàs) abans de la publicació de l'àlbum ja els havien donat una reputació de maleïts. "Upside Down" (84), single publicat per Creation, va ser el tret de sortida, i l'àlbum va representar la confirmació.
És difícil calcular la influència de "Psychocandy" en la música immediatament posterior. Possiblement sense aquest disc no haurien existit (o almenys tal com els coneixem) grups com My Bloody Valentine, Ride, The Boo Radleys i tota la colla de bandes que van formar el que es va conèixer com l'estil "shoegazing". El cinema també els ha homenatjat d'alguna manera: la Sofia Coppola va escollir l'esmentada "Just Like Honey" per als títols finals de crèdit de "Lost in Translation", i a "High Fidelity", Barry (personatge interpretat per Jack Black), un dels dependents de la botiga Championship Vinyl, s'esplaia a gust amb un client elogiant el grup i afirma que el germans Reid van reprendre el fil que els Echo & the Bunnymen havien deixat. No seré pas jo qui el contradigui.
Podeu trobar "Psychocandy" a unes quantes biblioteques: http://sinera.diba.cat/search~S174*cat
Per Xevi Canals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada