CINEMA: "LA SEMILLA DEL DIABLO"

Avui parlaré d'una de les meves pel•lícules preferides, ni més ni menys de La semilla del diablo de Roman Polanski.


Aquest film és un del abanderats de l'anomenat New Hollywood. Durant finals dels seixanta i principis dels 70's, amb l'arribada de la televisió, les majors van veure com els seus ingressos disminuïen, això va fer que apostessin per un seguit de nous directors joves que amb poc pressupost i molt d'enginy. Aquestes pel•lícules van aconseguir connectar amb el nou públic que es veia reflectit en elles amb històries més properes i realistes. D'aquesta època en surten clàssics com Easy Rider o Bonnie and Clyde.

Un dels productors de més èxit d'aquells temps era Robert Evans, un actor sense gaire fortuna, reconvertit a dirigent amb molt d'ull alhora d'encarrilar els productes de Paramount. Va fer-se amb el guió d'una adaptació de la novel•la d'Ira Levin, Rosemary's Baby. En la seva direcció estaven interessats dos pesos pesants del vell Hollywood com eren William Castle i Alfred Hitchcock, però Evans va confiar-lo a un polonés quasi desconegut anomenat Roman Polanksi, que tenia ganes boges de donar el salt a Hollywood.

El film explica la història d'una jove matrimoni format per Rosemary (Mia Farrow) i Guy (John Cassavetes, asconseguint el paper per damunt de Robert Redford i Jack Nicholson), un actor d'anuncis per televisió. Els dos es traslladen a un apartament de l'edifici Bramford, a Nova York, del qual corren tot tipus de llegendes. Aviat els dos estableixen amistat amb un matrimoni ancià veïns seus. A mesura que l'amistat es fa més forta els dos comencen a obtenir sort, ell aconseguint bons papers en el teatre i ella quedant-se prenyada al poc de desitjar-ho, però les atencions quasi malaltisses dels seus veïns acaben convertint-se en una tortura.

El film és un thriller, amb alt component de terror psicòlogic, s'ho juga tot a una carta, la seva credibilitat. Al tractar temes com la màgia negra i el satanisme era bàsic obtenir carta blanca per part de l'espectador i que acceptès entrar en el joc. Per fer-ho, Polanski, reparteix el pes entre una direcció segura i summament estudiada per guiar-nos cap a la bogeria sense quasi donar-nos compte i el seu repartiment, esplèndid, des de la seva protagonista fins a un grup de secundaris brillants. A més, el seu punt final, molt arriscat, enlloc d'embrutar el llargmetratge es converteix en la cirereta del pastís.

La pel•lícula, tot i tenir un gran èxit, és molt sovint recordada més per els escàndols que la van rodejar. Un cop rodat el film, el director va rebre la notícia de la mort de la seva dona prenyada a mans d'uns fanàtics del satanisme, liderats per Charles Manson, que van entrar al seu apartament de nit per acabar amb la vida de la seva muller i fill. El director, a partir de llavors, va acumular portades de diaris no sols per això si no també per relacionar-se amb menors d'edat i haver d'escapar d'EEUU per por a la pena que va ser acusat pels tribunals, havent de continuar la seva carrera a Europa i sota vigilància constant. Una llàstima.

Pel Jacint Casademont (del programa de ràdio "ningú no és perfecte")