«En una clase de primer curso Mattia había estudiado que entre los números primos hay algunos aún más especiales. Los matemáticos los llaman números primos gemelos: son parejas de números primos que están juntos, o mejor dicho, casi juntos, pues entre ellos media siempre un número par que los impide tocarse de verdad. Números como el 11 y el 13, el 17 y el 19, o el 41 y el 43. Mattia pensaba que Alice y él eran así, dos primos gemelos, solos y perdidos, juntos pero no lo bastante para tocarse de verdad.»
Ells dos eren així. Marcats des de petits per un incident, van aprendre a viure amb secrets. Mattia i Alice es van conèixer un dia al institut, per sort o per desgràcia dels dos. Ella el va convidar a la festa que organitzava una de les seves millors amigues i ell, per tal de no ésser anomenat estrany, va decidir acceptar. Aquella festa els va canviar. Ells no es van donar compte però el simple fet de sortir amb les mans agafades davant de tothom va fer que els altres veiessin el que ells no seran capaços de veure mai: l’avinentesa de les seves dues ànimes. Aquell fet els va fer més amics, fins al punt de no poder-se separar més. Els d’anys d’institut es van acabar, i mentre Mattia es llicenciava en matemàtiques i rebia una beca per anar a investigar, ella deixava els estudis de dret cursats per pura obligació per dedicar-se a la fotografia. Però l’amor que sentien l’un per l’altre mai va marxar. Tot i així, la por de confessar a l’altre el que sentien, va fer que Alice no retingués a Mattia, no l’obligués a quedar-se en la seva Itàlia natal el moment que li va confessar que havia rebut una beca. Un dia, les coses van donar un gir sobtat. La troballa inesperada d’Alice respecte un dels secrets del passat de Mattia va fer que li escrivís una carta dient que li havia de dir un secret. Aquell mateix dia, ell va decidir anar-se’n cap a Itàlia. Allà, però, ella no li va explicar què havia descobert. D’altra banda, cap dels dos va ser capaç de dir-se que es necessitaven. L’endemà, Mattia va tornar a agafar un avió i Alice es va quedar al seu pis, patint sola la malaltia que tenia.
Paolo Giordano, un escriptor italià, va guanyar el Premi Strega per aquesta novel•la, La soledad de los números primos. Va tenir una gran rebuda per part del públic en el 2008 (any que va sortir a la llum). Va ser traduïda a bastants idiomes, entre ells el català, la versió de la qual porta per títol La solitud dels nombres primers. Ningú sap perquè aquest escriptor ha deixat d’escriure, o si ho ha fet. Qui sap. Potser d’aquí uns anys ens sorprèn amb alguna altra historieta parlant de Fibonacci i la seva successió.
Però serà també una caricatura de la vida real? Se sentiran els lectors identificats amb els dos personatges de la novel•la? Tothom coneix una persona que ha esdevingut nombre primer bessó, una persona que està allà, que si la truques vindrà, però que la por a estar junts, la por a gaudir de la vida amb aquella persona, fa que et tiris endarrere i vagis per un altre camí. La por a pensar que no podreu estar mai junts per qualsevol cosa, la necessitat de dir que l’altra persona sigui feliç malgrat no estar al teu costat fa que només siguem nombres primers bessons. Però és així? Hi ha realment aquest tipus de gent? Jo crec que sí.
Podeu trobar aquest llibre a la xarxa municipal de biblioteques: http://sinera.diba.cat/search~S171*cat/a?giordano+paolo
Per Elisabet Farriol (http://www.contesdedracs.blospot.com/)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada