diumenge, 26 de juny de 2011

MÚSICA: "THE BLUE NILE"

Algú va escriure alguna vegada que la música del grup escocès The Blue Nile era l'equivalent sonor dels quadres d'Edward Hopper. La comparació sembla que va fer fortuna. Només cal que poseu el nom del grup a YouTube i trobareu més d'un i des dos muntatges amb música del grup sobre imatges de quadres de Hopper. I no costa gaire veure el perquè d'aquesta associació. Les cançons de The Blue Nile evoquen sensacions molt semblants a les dels quadres del pintor nord-americà, malgrat els diferents contextos geogràfics i temporals d'uns i de l'altre.

No es pot dir que The Blue Nile siguin precisament prolífics: es van formar al començament dels vuitanta –després de la dissolució del grup McIntyre, grup on ja van coincidir els seus tres integrants: Paul Buchanan, Robert Bell i Paul Joseph Moore– i des del llavors només han publicat quatre discos. El seu obsessiu perfeccionisme i els problemes contractuals han fet que el ritme d'enregistrament del grup i també, segurament, la seva popularitat se'n ressentissin. Això no ha impedit, però, que hagin aconseguit una discreta massa de fidels seguidors.

"Hats" (89) és el segon LP i, possiblement, la seva obra mestra, tot i que l'anterior "A Walk Across the Rooftops" (83) se li acosta. Tots dos discos són fills de la seva època. Hi abunden sintetitzadors i caixes de ritmes, però la contenció, el bon gust i, sobretot, la veu de Buchanan els salven de caure en l'esterilitat de què van ser víctimes moltes gravacions d'aquell període. "Hats" és un disc nocturn (tres cançons porten la paraula "night" al títol) i reflexiu. Hi ha una sèrie de temes i imatges recurrents en els discos dels Blue Nile: la nit els trens, l'amor, la ciutat, la soledat o, en petites dosis, l'esperança. "Hats" només té set cançons i dura 39 minuts, però no hi sobra ni hi falta res. El revers ideal de les nits festivaleres tan freqüents aquests dies.

La discografia es completa amb "Peace at Last (96) i "High" (04), que, si bé potser no estan al nivell dels dos primers discos, contenen autèntiques joies com "Family Life" o "Because of Toledo" respectivament.

El grup sembla immers, ara mateix, en un llarg període de (suposada) inactivitat. Si bé la banda sempre ha funcionat així, la deteriorada relació de Buchanan i Bell amb Moore fa que esperar veure sortir un nou disc de The Blue Nile sigui, potser, pecar d'optimistes. Però tothom sap que els optimistes viuen més bé.

Podeu escoltar "Hats" (i la resta dels discos del grup) per Spotify.

 Per Xevi Canals.


Cap comentari:

Publica un comentari