dijous, 1 de setembre del 2011

ART: “L’efecte Cinema: Il.lusió, realitat i imatge en moviment”


CAIXA FORUM Barcelona

Cocteau va descriure un cop el cinema com "un somni que somniem tots plegats". Aquell espai entre la vigília i l'ensomni on, un cop traspassades les cortines i obert el teló, després de submergir-nos en la més profunda de les obscuritats, suspenem la nostra credibilitat i ens deixem emportar per les imatges que se'ns mostren a la pantalla.
El paral.lisme entre el somni i el cinema, la vivència cinematogràfica com part del subconscient, representat mitjançant peces de cinema experimental, videoart o instal.lació, és el que podem veure en Somni , segona part de la exposició "El efecte cinema: Il.lusió, realitat i imatge en moviment" al Caixa Forum en Barcelona . La primera part (Realisme) la van poder gaudir el passat gener al Caixa Forum de Madrid.

En la exposició, que estarà fins el 4 de setembre, podem veure obres d'artistes reconeguts com es el cas de Andy Warhol i Sleep, on durant 5 hores, intentarà captar la serena bellesa del seu amant John Giorno mentre dorm, convertint-nos en vouyeurs i activant la pulsió escòpica. No cal veure-la sencera, clar!, però podem entendre com en aquesta obra s'allunya de la iconografia pop per apropar-se a una concepció del obra més poètica . Així mateix trobem l'obra de Douglas Gordon, guanyador del Turner Price en 1996 i afamat videoartista que ha utilitzat en nombroses ocasions material cinematogràfic per a les seves obres, com en 24 hour Psycho on ralentitza la pel.lícula de Hitchcock fins a fer-la durar 24 hores o bé el seu últim experiment cinematogràfic en forma de llarg documental sobre el futbolista Zidane. Douglas ens convida a travessar la cortina que separa vigília i somni, convertint-nos en espectadors i actors simultàniament.

Altres obres interessants les trobem en els curts de Bruce Conner, que utilitza la tècnica del found footage i del collage en aquestes dues peces experimentals de fort caràcter oníric que recorden en certa manera a les obres de David Lynch, sobretot en els seus moments més surrealistes. Conner és conegut per ser un del primers artistes en incloure música pop en les seves pel.lícules. De fet alguns el consideren com un percussor del videoclip. Vinculats a aquesta narrativa del absurd trobem l'obra de Teresa Hubbard i Alexander Bircher, Eight, una mena de Alicia atrapada en un bucle temporal amb una iconografia semblant als tableaus vivants de Jeff Wall, però aquí, la imatge-moviment en forma gairebé de cinta Möbius és una mena de malson repetitiu ad infinitum.

Què és imaginari i que és real? Aquesta sensació de bon matí quan encara no ens em tret les lleganyes, quan encara notem les sensacions viscudes a la nit, quan els paisatges, les imatges són encara palpables, quan tot sembla real i tangible però que al moment d'obrir els ulls es desvaneix com un castell de sorra a la vora del mar, o quan vivim intensament un somni, creient-lo real i de sobte un element o fenomen inesperat ens sorprèn deixant en evidència que tot és imaginari. Aquesta és la sensació que podem experimentar davant d'una obra com la de Kelly Richardson, on el paisatge, real e idíl.lic, ens sorprèn quan boles de foc comencen a caure de forma hipnòtica del cel, desvinculant el paisatge de la realitat i apropant-lo a un malson d'estètica adventista.

Sé que molts cops per als visitants poc acostumats al videoart pot resultar farragós apropar-se a aquest tipus d'exposició però per a aquells mínimament interessant en el mecanismes del llenguatge cinematogràfic pot gaudir amb les reflexions d'artistes com Rodney Graham sobre el pas del temps i l'obsolescència, o el caràcter més lúdic d'algunes instal.lacions com les de Anthony McCall entre altres. Només teniu fins aquest diumenge!! Aprofiteu i somnieu!

Per Déborah Camañes.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada