ART: “L’efecte Cinema: Il.lusió, realitat i imatge en moviment”


CAIXA FORUM Barcelona

Cocteau va descriure un cop el cinema com "un somni que somniem tots plegats". Aquell espai entre la vigília i l'ensomni on, un cop traspassades les cortines i obert el teló, després de submergir-nos en la més profunda de les obscuritats, suspenem la nostra credibilitat i ens deixem emportar per les imatges que se'ns mostren a la pantalla.
El paral.lisme entre el somni i el cinema, la vivència cinematogràfica com part del subconscient, representat mitjançant peces de cinema experimental, videoart o instal.lació, és el que podem veure en Somni , segona part de la exposició "El efecte cinema: Il.lusió, realitat i imatge en moviment" al Caixa Forum en Barcelona . La primera part (Realisme) la van poder gaudir el passat gener al Caixa Forum de Madrid.

En la exposició, que estarà fins el 4 de setembre, podem veure obres d'artistes reconeguts com es el cas de Andy Warhol i Sleep, on durant 5 hores, intentarà captar la serena bellesa del seu amant John Giorno mentre dorm, convertint-nos en vouyeurs i activant la pulsió escòpica. No cal veure-la sencera, clar!, però podem entendre com en aquesta obra s'allunya de la iconografia pop per apropar-se a una concepció del obra més poètica . Així mateix trobem l'obra de Douglas Gordon, guanyador del Turner Price en 1996 i afamat videoartista que ha utilitzat en nombroses ocasions material cinematogràfic per a les seves obres, com en 24 hour Psycho on ralentitza la pel.lícula de Hitchcock fins a fer-la durar 24 hores o bé el seu últim experiment cinematogràfic en forma de llarg documental sobre el futbolista Zidane. Douglas ens convida a travessar la cortina que separa vigília i somni, convertint-nos en espectadors i actors simultàniament.

Altres obres interessants les trobem en els curts de Bruce Conner, que utilitza la tècnica del found footage i del collage en aquestes dues peces experimentals de fort caràcter oníric que recorden en certa manera a les obres de David Lynch, sobretot en els seus moments més surrealistes. Conner és conegut per ser un del primers artistes en incloure música pop en les seves pel.lícules. De fet alguns el consideren com un percussor del videoclip. Vinculats a aquesta narrativa del absurd trobem l'obra de Teresa Hubbard i Alexander Bircher, Eight, una mena de Alicia atrapada en un bucle temporal amb una iconografia semblant als tableaus vivants de Jeff Wall, però aquí, la imatge-moviment en forma gairebé de cinta Möbius és una mena de malson repetitiu ad infinitum.

Què és imaginari i que és real? Aquesta sensació de bon matí quan encara no ens em tret les lleganyes, quan encara notem les sensacions viscudes a la nit, quan els paisatges, les imatges són encara palpables, quan tot sembla real i tangible però que al moment d'obrir els ulls es desvaneix com un castell de sorra a la vora del mar, o quan vivim intensament un somni, creient-lo real i de sobte un element o fenomen inesperat ens sorprèn deixant en evidència que tot és imaginari. Aquesta és la sensació que podem experimentar davant d'una obra com la de Kelly Richardson, on el paisatge, real e idíl.lic, ens sorprèn quan boles de foc comencen a caure de forma hipnòtica del cel, desvinculant el paisatge de la realitat i apropant-lo a un malson d'estètica adventista.

Sé que molts cops per als visitants poc acostumats al videoart pot resultar farragós apropar-se a aquest tipus d'exposició però per a aquells mínimament interessant en el mecanismes del llenguatge cinematogràfic pot gaudir amb les reflexions d'artistes com Rodney Graham sobre el pas del temps i l'obsolescència, o el caràcter més lúdic d'algunes instal.lacions com les de Anthony McCall entre altres. Només teniu fins aquest diumenge!! Aprofiteu i somnieu!

Per Déborah Camañes.

CINEMA: "A PROPÒSIT DE CLAIRE DENIS"

Aprofito la passada estrena en cinemes de “White Material” (penosament traduïda com "Una mujer en Africa”), primera pel.lícula que s'estrena a l'Estat Espanyol per Claire Denis, per parlar d'aquesta cineasta, desconeguda per molts en el nostre país, però que, junt a noms com Olivier Assayas, Mia Hansen Love, Mathieu Amalric o Arnaud Desplechin, és una de les cineastes més interessants del cinema "independent" europeu malgrat portar més de vint anys de carrera.

“White Material” no és ni de lluny el millor film de Denis, però, com que els camins de la distribució cinematogràfica espanyola són inescrutables, han decidit que aquesta i no altra havia de ser estrenada en les nostres sales, malgrat que data del 2009. Afortunadament el proper 10 d'agost podrem veure gratis en GANDULES'11 al Pati de les dones del CCCB una de les millors obres de la seva filmografia; "35 Rhums". El dia a dia d'un immigrant a punt de jubilar-se conductor de metro en París que viu en la perifèria amb la seva filla de vint anys, la seva relació, els seus vicis i virtuts, la seva comunicació, la contemplació pausada dels seus quefers mes quotidians, carregats d'una subtil bellesa i certa fascinació i afecte pels personatges.

Tant en "35 Rhums" , com en "Trouble Every Day" o "Vendredi Soir", per citar les més conegudes de les seves pel.lícules, té certa predilecció per fer sentir al espectador ven a prop del seus protagonistes, sovint perseguint-los amb la càmera, amb primers i primeríssims plans que ens fan mirar-los directament als ulls entenent els seus neguits i les seves pors. En "White Material" tornem a experimentar aquesta sensació perseguint a Maria Vial, interpretada per Isabelle Huppert, en la seva obstinada lluita per salvar allò que li queda, la seva plantació de cafè, en un país africà en plena guerra civil i en mig d'un context familiar tant inestable com la política local. Encegada per la seva obsessió serà incapaç de salvar el que realment importa. Denis ens apropa a una realitat post-colonial dura i complexa, allunyada de la imatge bucòlica i normalment carregada de sentiments de culpa que envolta el paisatge africà colonialista.

Claire Denis tracta en nombroses pel.lícules el tema de la immigració i d'Àfrica, no obstant ella va ser criada en diverses colònies del continent, però no es pot considerar per a res una directora monotemàtica o versada especialment en la temàtica social. Trobem històries de vampirs/caníbals contemporanis en París, infidelitats d'una sola nit amb anxova voladora inclosa o germans teenagers amb problemes.

Malgrat la traducció del títol de "White Material" en "Una mujer en Africa" que, com diu una bona amiga, és una "mina antipersones per tietes" i alguns dels personatges ( i situacions) no estan del tot acabats, i són excessivament plans i superficials, recomano efusivament aquesta i qualsevol peça de Denis. No us perdeu sobre tot "35 Rhums" a GANDULES, una boníssima pel.lícula gratis i a la fresca.

Per Deborah Camañes.

TENDÈNCIES ARTÍSTIQUES: "POETRY TAGS" DE AGUSTINA WOODGATE

Essent aquests uns temps tan mercantilistes, tan accelerats, tan marcats pel consum, la poesia (i la seva reflexió acurada i tranquil.la) ens queda llunyana, pràcticament al.liena per molts. No es sap apreciar com cal, no es té el temps per gaudir d’un bon poema, es desconeix el seu llenguatge i molts cops la seva raó de esser. És trist tot plegat.

Però malgrat aquesta visió de la majoria, de que la poesia és quelcom carrincló i passat de moda, hi ha molts artistes que treballen sovint amb conceptes poètics, tal i com ho van fer molts artistes de principis del S.XX, més apropats a les avantguardes artístiques.

Trobem, doncs, en Agustina Woodgate, una jove artista argentina que actualment treballa a Miami, un ressò d’aquells situacionistes que intentaven d’alguna manera, apropar la poesia a la quotidianitat, apropar-la als espais pels que ens movem cada dia sense adonar-nos de la seva bellesa, de la seva importància dintre del nostre devenir. Aquells que intentaven crear “situacions” que en certa mesura, a banda de la seva finalitat de combati el sistema ideològic del capitalisme, fessin despertar una certa consciència, esperit crític, voluntat creadora i revolucionaria.

Agustina, a la seva manera, intenta apropar i fomentar l’intercanvi entre les persones i els espais en els que els objectes i l’espectador es troben, convertint els espais de consum individual en un espai comú, íntim gairebé. En “Poetry Tags” Agustina, introdueix en peces de roba de grans magatzems o tendes petites etiquetes amb poesies diverses. D’aquesta manera ella vol crear la sensació de que els objectes estan en vius, se’ls dona una veu i ens parlen, creant una relació entre el objecte i el consumidor, creant diu “ una manera de veure, una narració de veritats mundials dissenyada per ficcions culturals”. Es una manera, com dèiem abans, d’apropar la poesia a la vida quotidiana, desplaçant el seu eix d’actuació habitual i introduint, gairebé “al atzar”, pidoles poètiques integrant-les en les nostres vides.

Més propera a la visió poètica i espiritual del situacionista Raoul Vaneigem, sobre tot a la seva consigna més famosa (La revolució de cada dia) Woodgate, amb les seves obres i instal.lacions artístiques, respon a una necessitat d’explorar les relaciones físiques, emocionals i culturals amb el nostre entorn i, intentar observar, buscar i encontrar altres maneres de relacionar-se i de viure, en definitiva.

Si voleu saber més coses d’aquesta jove artista podeu trobar més informació a la seva pàgina web:
http://agustinawoodgate.com/

Vídeo de Agustina Woodgate:
http://www.youtube.com/watch?v=vneTvZ-d-44&feature=player_embedded

Article a The Guardian sobre Agustina Woodgate:
http://www.guardian.co.uk/books/2011/jul/11/poetry-bomber-charity-shops?CMP=twt_fd

Per Déborah Camañes