dimarts, 14 de juny del 2011

LLIBRES: "UNA TERRA SOLITÀRIA" ben acompanyada de Bel Olid


Admeto que sempre que vaig a la biblioteca em meravella el fet de tenir a l'abast les novetats editorials i musicals. Sovint em sorprenc perquè he estat la primera en interessar-se per quelcom que hauria de tenir una cua de sol•licitants, però que tindrà la primera història amb una servidora.

Una de les últimes novetats literàries que em vaig endur és també un dels últims premis publicats. Es tracta de la novel•la “Una terra solitària” de Bel Olid (vegeu aquí les biblioteques públiques que per ara en disposen). Bel Olid -un nom molt bonic, per cert- és de Mataró i de la generació del '77. Vaig agafar el seu llibre, convençuda, després que me'l recomanessin però que jo també m'hi fixés prèviament, tant perquè l'havia escrit una dona -i jo cerco sempre, per què no, la Mercè Rodoreda dels nostres temps- com perquè el Premi Documenta de l'any anterior ja em va agradar molt. Un nom nou i en femení que escrigui en català sempre és benvingut.

Olid, que ensenya llengua a la UAB i que és traductora de cinema de professió, escriu tot tipus de gèneres, o això diu, tot i que no ens els fa arribar (i l'animem a fer-ho!). Es nota que sap diferenciar registres i domina l'escriptura. Del contrari, no quedarien clares les tres parts en què es divideix cada capítol d' “Una terra solitària”. Tres temps i narracions diferents. L'una ben contada, l'altra molt sincera, i l'última, delicada i secreta, la més poètica. “Una terra solitària” avança ràpid sense allargar-se més del necessari. Les descripcions no definirien la literatura d'Olid, però sí una sensibilitat fresca i jove. Ho dic amb aquests adjectius perquè l'autora transgredeix i parla sense embuts. Tot i l'especial manera de desenvolupar l'escriptura de la novel•la, el més important és el que s'hi diu i la facilitat en fer-ho: Com ha de ser, sense eufemismes ni prudències que sempre s'han pres en segons quins temes com la sexualitat o la nacionalitat. Costa veure escrit en paper que no sigui el d'un diari un personatge parlant d'independentisme, d'immigració poc integrada, de lesbianes, etcètera. S'agraeixen també, i molt, les constants referències a grups de música catalana de rigorosa actualitat. Pocs literats ho saben incorporar, sobretot perquè molts ho desconeixen i ho ignoren.

Ara bé, és tan curta, fresca i desenfadada que s'hi percep certa falta de refinament. No sabem si després de treure-la del forn ha estat una novel•la que ha reposat i que s'ha perfeccionat. Potser sí, però llavors li falta encara un contingut més potent o un desenvolupament més extens. En tot cas, l'autora és jove i té molt camí per fer. Li fem lloc, això és ben clar!

A Bel Olid se la pot llegir sovint (no a ella ben bé si no el que escriu, s'entén) http://belolid.wordpress.com/ , i també se la pot seguir per Twitter, que manté envejablement actiu!

Per Núria M.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies, Núria! La segona novel·la s'està coent a foc més lent, espero que t'agradarà, també ;)

Núria ha dit...

Segur que m'agradarà! Gràcies a tu per fer literatura. Per mi, com més poètica et poses, millor! És una opinió ;)

Publica un comentari a l'entrada