CINEMA: "UNA APROXIMACIÓ A DAVID LYNCH"


David Lynch és un d’aquells autors que l’espectador admira com si fos un geni o detesta com si fos un boig. No hi ha terme mig, si t’agrada, t’agrada molt i si no, no t’agrada gens. Es comprensible ja que quan acabes la majoria de les seves pel•lícules/series/curts (sobre tot els curts) et queda un mal estar que sovint et fa pensar que podries haver-te estalviat passar una estona tan dolenta. Sí, una estona dolenta però doblement intensa. Intensitat, desconcert i després reflexió: la marca del autor.

Lynch ha dit sovint que a ell no li interessa el que s’entén com “normalitat”. El director sent curiositat per l’interior de les persones, els seus sentiments i pensaments més foscos, els problemes d’identitat, els traumes... Les seves obres porten la seva marca, són totalment pel•lícules de David Lynch, fàcils de reconèixer. Es caracteritzen, primer de tot, per la hibridació de gèneres: cinema neo noir, amb fantàstic, amb policíac... Utilitza de forma recurrent els rols típics del noir com són el policia o la femme fatale sempre fugint de tòpics i etiquetes. Es a dir, encara que trobem la figura de l’agent del FBI a Twin Peaks, el fantàstic Dale Cooper, no podem esperar que actuï com un agent del FBI tradicional, com hem vist a milers de pel•lícules, perquè és probable que no ho faci. Dale Cooper és qualsevol cosa menys el típic agent del FBI. A Twin Peaks podem trobar diversos rols desmitificats. Audrey Horne és una femme fatale reformada, Andy un policia molt sensible a la mort, Dale Cooper un agent molt poc ortodox...

La seva gran obra és sense cap dubte la sèrie de televisió Twin Peaks. La més popular i coneguda. ¿Qui va matar a la Laura Palmer? L’obra de Lynch més ben rebuda per la crítica és, en canvi, Blue Velvet, que va suposar la reconstrucció de molts tòpics o característiques d’un gènere com el noir a l’estil de David Lynch. Per al director no hi ha normes a l’hora de crear, el somni s’insereix a la realitat sense que ens adonem o puguem distingir què és real i què no ho és, Mullholand Drive és un exemple indiscutible d’això. Respecte als problemes d’identitat podem veure Lost Highway o Inland Empire. Dues obres que surten una mica de la seva línia són Wild at heart i The Straight Story, un conte de fades i una historia real succeïda a Estats Units respectivament. ¿Per quedar-se amb un pam de nas? El curt, que podeu trobar a Youtube, The Grandmother. ¿Us fan mal rotllo els conills? A mi tampoc, fins que vaig veure Rabbits.

¿Un consell? No mengeu mentre veieu les seves obres, se us pot revolucionar l’estómac.

Tot el que existeix sobre Lynch es pot trobar a les biblioteques de la Diputació de Barcelona: pel•lícules, series o llibres. Els curts els podeu trobar a Youtube.

Per Laura Pallarès.