Hospice, l’anterior disc de The Antlers, és el disc més “deprimentment meravellós” que he que escoltat mai. Però crec que decantar-se una mica d’aquest camí, ha estat un canvi positiu per els novaiorquesos. Si haguessin seguit amb el mateix estil, tot i que l’adoro, més d’un ens hauríem acabat tallant les venes a la 5 pista.
Dóna la sensació que amb el disc anterior haguessin tret tota la tristesa acumulada que duien a dins, i ara, dos anys més tard tornen amb Burst Apart, un disc que segueix sent fosc, però menys depriment i asfixiant, fins i tot m’atreviria a dir que és una mica esperançador, però sense perdre la melancolia que els caracteritza.
A Burst Apart les guitarres perden protagonisme, i augmenten els efectes elèctrics, sempre acompanyats de la veu i els grans falsets de Pete Silberman.
Un disc que comença amb la bella I don’t want love que potser és la que més recorda a Hospice, i segueix amb altres grans temes com No Widows o Every Night My Teeth Are Falling Out fins a arribar a Putting the Dog to Sleep, per mi, una de les grans joies del disc.
Amb Burst Apart, The Antlers demostren que tenen un llarg camí per recórrer i que el millor d’ells encara està per arribar.
Us deixo el link de Burst Apart de Grooveshark i d’Spotify.
I també els d’Hospice, per si no l’havieu escoltat: Grooveshark i Spotify.
Per Sílvia Mussoll (http://www.cosesdezedka.com/)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada