Que els seixanta van ser la òstia ja és sabut. A l’estat espanyol campava el dictador però als països normals la gent es posava flors al cap, fumava substàncies de dubtosa reputació i es lliurava a un amor lliure que ja us dic ara que segur que no n’hi va haver per tant. En aquella època van sorgir les comunes, on grups de persones amb tendència a deixar-se els cabells llargs convivien en pau, amor i harmonia. Sempre hi havia qui sabia tocar la guitarra i de seguida va sorgir un moviment de col•lectius musicals que trencaven l’estructura tradicional de les bandes de tota la vida. En aquests experiments la figura del líder era substituïda per les decisions consensuades i, en general, s’optava per l’autogestió en comptes de posar-se en mans de mànagers, discogràfiques i empreses de management. S’ha de dir que aquelles experiències van tenir poca repercussió i que les masses continuaven preferint els més ortodoxos però igualment hippies Jimmy Hendrix, Janis Joplin o Emmerson, Lake and Palmer. Va ser a mitjans dels noranta i, sobretot, amb el tombant de segle, que aquest sistema de creació musical va començar a tenir èxit: The Polyphonic Spree o Broken Social Scene són exemples de col•lectius musicals amb certa anomenada.
Els Anímic són la representació al nostre pais d’aquesta manera d’entendre la música i, per extensió, el negoci musical. El grup consta de sis membres que viuen junts a Collbató. Són amos i senyors del tot el procés creatiu, en el sentit que entre tots composen, produeixen, mesclen, fan el management i, si cal, estampen les samarretes que vendran a la típica paradeta de la part posterior dels concerts. La seva és una música atmosfèrica, on no compta tant el que s’explica com el que es vol suggerir. Els Anímic acaben de publicar un nou disc, “Hannah”, en el que fan un pas més en aquesta aposta i en el que, sens dubte, reben el premi a la constància i al convenciment d’estar seguint el camí correcte. “Hannah” és madur, sòlid i consistent. És delicat i a l’hora contundent. És un corol•lari d’ambients, paisatges i matisos fet amb instruments de corda, veus corals i cuidades percussions.
Louise Sansom i Ferran Palau, els dos vocalistes, són parella i acaben de ser pares d’una nena. Els membres del grup diuen que aquest fet ha influenciat completament el disc. “Blue Eyed Tree” és una cançó de bressol per a la nouvinguda i, de fet, totes les cançons han estat creades pensant en les persones que més s’estimen. “Winedrops” sona a balada nòrdica, “Trenco una branca” és una barreja de veus corals sobreposades que li dóna un aire de llegenda de druides i follets del bosc. Tot el disc camina entre sonoritats celtes i d’altres d’arrel més anglo-saxona; i tot plegat unit a petits tocs d’electrònica que li acaben de donar personalitat pròpia. Podeu escoltar sencer el nou disc dels Anímic al seu myspace: http://www.myspace.com/animicblog on també hi trobareu els llocs on actuen properament, en alguns casos, de franc.
Per Xavi Serra.
