dilluns, 11 d’abril del 2011

MÚSICA: "LA MADURESA DELS ANÍMIC"


Que els seixanta van ser la òstia ja és sabut. A l’estat espanyol campava el dictador però als països normals la gent es posava flors al cap, fumava substàncies de dubtosa reputació i es lliurava a un amor lliure que ja us dic ara que segur que no n’hi va haver per tant. En aquella època van sorgir les comunes, on grups de persones amb tendència a deixar-se els cabells llargs convivien en pau, amor i harmonia. Sempre hi havia qui sabia tocar la guitarra i de seguida va sorgir un moviment de col•lectius musicals que trencaven l’estructura tradicional de les bandes de tota la vida. En aquests experiments la figura del líder era substituïda per les decisions consensuades i, en general, s’optava per l’autogestió en comptes de posar-se en mans de mànagers, discogràfiques i empreses de management. S’ha de dir que aquelles experiències van tenir poca repercussió i que les masses continuaven preferint els més ortodoxos però igualment hippies Jimmy Hendrix, Janis Joplin o Emmerson, Lake and Palmer. Va ser a mitjans dels noranta i, sobretot, amb el tombant de segle, que aquest sistema de creació musical va començar a tenir èxit: The Polyphonic Spree o Broken Social Scene són exemples de col•lectius musicals amb certa anomenada.

Els Anímic són la representació al nostre pais d’aquesta manera d’entendre la música i, per extensió, el negoci musical. El grup consta de sis membres que viuen junts a Collbató. Són amos i senyors del tot el procés creatiu, en el sentit que entre tots composen, produeixen, mesclen, fan el management i, si cal, estampen les samarretes que vendran a la típica paradeta de la part posterior dels concerts. La seva és una música atmosfèrica, on no compta tant el que s’explica com el que es vol suggerir. Els Anímic acaben de publicar un nou disc, “Hannah”, en el que fan un pas més en aquesta aposta i en el que, sens dubte, reben el premi a la constància i al convenciment d’estar seguint el camí correcte. “Hannah” és madur, sòlid i consistent. És delicat i a l’hora contundent. És un corol•lari d’ambients, paisatges i matisos fet amb instruments de corda, veus corals i cuidades percussions.

Louise Sansom i Ferran Palau, els dos vocalistes, són parella i acaben de ser pares d’una nena. Els membres del grup diuen que aquest fet ha influenciat completament el disc. “Blue Eyed Tree” és una cançó de bressol per a la nouvinguda i, de fet, totes les cançons han estat creades pensant en les persones que més s’estimen. “Winedrops” sona a balada nòrdica, “Trenco una branca” és una barreja de veus corals sobreposades que li dóna un aire de llegenda de druides i follets del bosc. Tot el disc camina entre sonoritats celtes i d’altres d’arrel més anglo-saxona; i tot plegat unit a petits tocs d’electrònica que li acaben de donar personalitat pròpia. Podeu escoltar sencer el nou disc dels Anímic al seu myspace: http://www.myspace.com/animicblog on també hi trobareu els llocs on actuen properament, en alguns casos, de franc.

Per Xavi Serra.


dilluns, 21 de març del 2011

MÚSICA: "ELS COLORS DELS MANEL"


No sé si des que van publicar “Els Millors Professors Europeus”, l’any 2008, els Manel han tingut temps de viatjar a Irlanda. Han estat immersos en una gira de 90 concerts i, en acabat, han tingut el temps just de compondre, gravar i assajar els temes per al nou disc, així que sembla difícil que hagin trobat temps per visitar la vella fàbrica de Guiness o els penya-segats de Moher. I no parlo de fer una escapadeta d’un cap de setmana llarg amb Ryanair, sinó de viure-la, de dormir amb una família en una casa particular i ajudar-los a cuinar el dinar de diumenge; d’imbuir-se de l’ambient, el clima, l’humor marca de la casa compartint una lager en un pub i, sobretot, de la música.

I és que “Deu Milles per Veure una Bona Armadura”, el nou disc dels graciencs, sembla posseït per Irlanda. Enteneu-me bé: no hi ha gaites ni paisatges sonors que podrien sortir al Senyor dels Anells. Tot plegat és més subtil. Així com “Els Millors Professors Europeus” era un disc de colors càlids (“Al Mar”, “Ai, Dolors”, “Pla Quinquennal”); “Deu Milles per Veure una Bona Armadura” és clarament de colors freds. És ideal per a un dia de pluja. Les històries continuen sent petites, costumistes, però estan tamisades amb una vel de nostàlgia, potser de melangia. El disc comença amb el trombó de “Benvolgut”, que esdevé el preludi perfecte per a un so més ric, amb més varietats tímbriques i arranjaments més complexos. “La Cançó del Soldadet”, per exemple, aconsegueix amb els aguts d’un piano acostar-se als sons d’una caixeta de música. “Aniversari” té flautes travesseres i violins, “Flor Groga” juga amb l’orgue i “Boomerang” tonteja amb l’electrònica.

És a la part final del disc quan tot, ja definitivament, es cobreix del color verd d’Irlanda. “Criticarem les Noves Modes de Pentinats” és una balada plena de tons celtes i “Deixa-la, Toni, Deixa-la” incorpora l’acordió i unes veus corals que podrien perfectament formar part de “Lord of the Dance”. Per escoltar el nou disc de Manel de franc us haureu d’esperar. Encara no és a l’Spotify (només hi ha “Aniversari” i “Boomerang”, que ja van avançar fa unes setmanes) i al Myspace (www.myspace.com/gatmanel ) no n’hi ha ni rastre. En fi, paciència...

Per Xavi Serra
 

dilluns, 7 de març del 2011

MÚSICA: "PAU VALLVÉ"

EL CANVI SEGONS PAU VALLVÉ


Afrontem-ho: a tots ens fot por el canvi. A alguns ens genera un lleu pessigolleig a l’estómac, a d’altres suors diverses i n’hi ha que es neguen a acceptar-lo i fins i tot es posen violents. El canvi no ens agrada perquè no el controlem: “on anirem a parar?”, diem. A en Pau Vallvé, un dels grans de l’actual onada pop del nostre pais, tampoc li agrada el canvi. I si no en volia, l’any passat en va tenir tres tasses: “canvis importants de xip, de maneres de treballar, de projectes; canvis tant en morts com en amors, canvi de discogràfica, de mànagers, de pis i canvis en la manera de prendre’m les coses”, explica ell mateix en la seva web http://www.pauvallve.com/ .



Tants canvis va haver d’afrontar en Pau Vallvé durant el 2010 que va sentir la necessitat d’exorcitzar-ho tot plegat. I com que és músic, ho va fer a través de la música. Així va néixer “2010”, un disc que volia personal, gravat en cru, desposseït de grans arranjaments i postproduccions davant de l’ordinador. I ho volia així per mostrar-se tal com era i no com li agradaria ser. L’any 2010, Pau Vallvé va matar Estanislau Verdet, un alter-ego galàctic que cantava odes a Josep Cuní i versionava magistralment horterades com Dragostea Din-Tei (http://www.youtube.com/watch?v=b86e1SHl4X0)  i va deixar en suspens Ü_ma, projecte compartit amb Maria Coma. Ara, doncs, Pau Vallvé se’ns presenta com a tal, com a Pau Vallvé (fins ara només havia signat amb el seu nom els primers discos i les bandes sonores que ha composat). I ho fa per pura coherència: ell mateix ha composat, cantat, tocat tots els instruments, mesclat i produït el disc. L’edició ha anat a càrrec, es clar, de la seva discogràfica i, si el voleu en concert, òbviament, l’heu de trucar a ell.

La música que conté “2010” segueix l’estela d’Estanislau Verdet en la característica manera de cantar i en el risc dels arranjaments. “Protagonistes”, la cançó que obre el disc, l’acosta a Sufjan Stevens i tot plegat té un aire del nou folk americà. D’altres temes, com “Vacances” o “L’àvia ha fet nevar” s’assemblen a alguna de les coses que ha fet Zach Condon en el seu projecte Beirut; i també hi ha cançons petites que demostren que Pau Vallvé ha estat escoltant a Micah P. Hinson. Si voleu, podeu escoltar “2010” de franc a l’Spotify i passejar-vos pels canvis que ha experimentat Pau Vallvé.

Per Xavi Serra


dimarts, 22 de febrer del 2011

MÚSICA: "MÚSICA AL QUART PRIMERA"



Un dels grans drames històrics de Barcelona ha estat la poca quantitat de sales on el sempre ampli parc de bandes de la ciutat pugui mostrar les seves dots, donar-se a conèixer o, simplement, començar a foguejar-se. En els darrers anys s’ha anat corregint l’anomalia amb l’aparició de localets com l’Heliogàbal o el BeGood. A comarques també s’està fent feina: les sales del país s’han unit per pagar gires de grups que comencen a despuntar; en una “joint venture” que només té avantatges, tant per les sales, com pels grups, com per al públic. Però és evident que encara no n’hi ha prou. Estem vivint un moment sense massa precedents pel que fa a la proliferació de formacions noves; al nivell mig de l’oferta musical i a l’avidesa de la demanda. Falten sales per englobar tota aquesta riquesa i fer-la arribar, en directe, al públic.


Mentrestant, la saviesa popular s’imposa. Torna a anar per davant de les institucions i del sector privat. Fa uns anys, i davant la manca d’espais on tocar, va néixer un circuït improvisat de pisos on s’hi feien concerts. Els que hi vivien –grups d’estudiants o joves que compartien pis- volien simplement liar-la a casa i convidaven col•legues músics perquè els amenitzessin la festa. La cosa va anar creixent i alguns pisos van arribar a muntar autèntics cicles de concerts. La gent ja sabia – via facebook, twitter o el més analògic boca a boca- que tal dia de la setmana hi havia bolo en tal pis de la ciutat. Cervesa a la nevera i un raconet on encabir els amplis i a tocar; que en temps de crisi qualsevol forat és trinxera. Els 4t1a (http://www.myspace.com/4t1a4t1a ) van actuar en molts d’aquests concerts en família; i fins i tot en van organitzar algun. D’aquí el seu nom: la seva història va començar en un Quart Primera.



Amy Winehouse va triomfar al myspace (ara “my____”) abans que la seva música fos planxada en un CD. Els 4t1a van ser famosos en un replà d’escala i ara publiquen el seu primer llarga durada: “El Món en un cafè”, que podeu escoltar de franc a l’spotify. Als 4t1a els ha costat molt arribar fins aquí. Fa dos anys van publicar un EP amb el títol de “El capità Poc i altres herois urbans”, que regalaven a la seva web a canvi que l’interessat expliqués qui era per a ell un heroi urbà. La fórmula musical dels 4t1a és simple: pop amb pols acústic, veus doblades i històries petites. “Doctor” incorpora un piano i el ritme sincopat dels The Hours o els Mishima; “8 punts” s’acosta perillosament (de fet trepitja la línia vermella) a “Pla Quinquennal” dels Manel i la intensitat de “El món en un cafè” recorda els The Verve més melòdics. Les cançons de 4t1a són fàcilment digeribles, pop despullat de qualsevol artifici. Són, per tant, deutors dels seus inicis. La seva música és essència del pop de la mateixa manera que els seus primers concerts van ser la mínima expressió de la música en directe: tocant en una festa a casa d’un col•lega.

Per Xavi Serra


dimecres, 9 de febrer del 2011

MÚSICA: "MANEL"

EL NADAL DELS MANEL


La dèria que tenen alguns grups pop de fer nadales de tant en tant (majoritàriament durant les dates nadalenques) no és nova. L’exemple més recorregut és el “Last Christmas” dels Wham! (http://www.youtube.com/watch?v=AvO59jDlpZE ), publicat l’any 1984 i que l’any passat va ser la nadala més descarregada de la xarxa i va ser número 7 en vendes a Espanya durant el període nadalenc. D’altres formacions, com els The Killers, hi tenen autèntica afició: n’han publicat una cada any des del 2006, la més coneguda de les quals va ser “Don’t shot me Santa” (http://www.youtube.com/watch?v=cglLJJ0Czo8)  i la d’aquest any és “Boots” (http://www.youtube.com/watch?v=UymN_kjYeFk ).



Al nostre pais van inaugurar la sèrie els Glaucs, amb una memorable “Nit de Reis” (http://www.youtube.com/watch?v=7GFpWmcym7o ) i poc després, Música Global va començar una sèrie de recopilatoris que sota el títol de “Altres cançons de Nadal”, publicava nadales interpretades per grups com Gossos, los Sencillos, Lax’n’Busto o Sidonie. Ara són els Manel els que irrompen en el món dels caganers i el boix grèvol. Fa unes setmanes que ofereixen gratuïtament a la seva web, http://www.manelweb.com/ , la cançó “El 25 de gener”. Per internet he llegit que es tracta d’una obra mestra. Jo potser no diria tant, però és sens dubte la última de les grans notícies que ens ha donat la música feta al nostre pais durant el 2010. “El 25 de gener” és musicalment poc nadalenca, sembla extreta de la banda sonora de “El Bueno, el feo y el malo”, i explica el camí de tornada dels reis mags un cop visitat del portal de Betlem. Es tracta d’un conte fosc, depriment, que ens parla de la manca d’objectius i d’ideals i de la pèrdua de lideratge. Si no fos pel convenciment que als Manel el que els agrada és explicar històries petites, diria que es tracta d’una faula sobre el món actual. I aquesta faula va acompanyada de “Un Camell d’Orient”, una altra nadala, més naïf, cantada amb l’ajuda d’un cor infantil, molt a la manera de Karen O & the Kids; i que vé acompanyada d’un conte il•lustrat per un dels membres de la banda.



“El 25 de gener” no és només una bona notícia pel nivell de la cançó en sí, sinó perque esdevé el millor dels avanços a la publicació del segon disc dels Manel, que ens arribarà el proper mes de febrer. Fins que vaig descobrir aquesta petita joia pensava que no voldria estar en la pell de cap dels quatre membres de la banda. Havent publicat un dels millors discos de la música en català, havent insuflat tant aire fresc en tant poc temps i havent rebut l’aplaudiment unànime de crítica, públic i incrèduls convençuts que la música que es fa aquí és una merda; ha de ser refotudament difícil posar-se a crear de nou. Posar-se al nivell de “Els millors professors europeus” és tant complicat i afirmar rotundament que els Manel van ser flor d’un dia és tant fàcil... Però “El 25 de gener” és tant bona que els auguris sobre el segon treball de la banda només poden ser bons. I l’expectació no pararà de créixer, segur...

Per Xavi Serra


diumenge, 30 de gener del 2011

MÚSICA: LOVE SURPLUS

L’Spin Off és un format televisiu que consisteix en agafar un personatge secundari d’una sèrie d’èxit i fer-li una nova sèrie a la seva mida, amb nous decorats, noves trames i nous personatges. Dins d’aquest subgènere, la més cèlebre és Frasier. El seu protagonista, l’intel·lectualoide i cultureta Frasier Crane, havia freqüentat el bar Cheers abans de mostrar-nos les seves peripècies com a presentador d’un programa de ràdio del tipus “La Nit dels Ignorants”. Actualment està en antena un Spin Off de Family Guy, The Cleveland Show, basat en l’amic negre de Peter Griffin i que és al mateix temps una actualització animada del mític “La Hora de Bill Cosby” dels vuitanta. La producció televisiva espanyola també ha generat els seus propis Spin Off, com és el cas d’Aïda, antiga dona de la neteja del bar de Siete Vidas.




En el món de la música això també passa, però no té a veure tant amb la voluntat d’explotar un caràcter concret o d’allargar una fórmula d’èxit com amb la necessitat del músic d’explorar la seva creativitat més enllà de la cotilla del grup del que forma part. D’exemples n’hi ha mil, però potser els que recentment han estat més populars són els The Last Shadow Puppets; aventura d’Alex Turner, cantant dels Arctic Monkeys i Miles Kane, cantant dels The Rascals; i la tendència gairebé malaltissa de Damon Albarn a crear projectes paral·lels (Gorillaz; The Good, the Bad and the Queen...). Al nostre païs no volem ser menys i també en tenim exemples, com el de Joan Reig, dels Pets, amb Mesclat; o el d’Óscar D’Aniello combinant la bateria de Mishima amb les rimes de Delafé y las Flores Azules. El cas més extrem és el dels Madee, que compaginen el grup amb projectes paral·lels en els que acaben col·laborant els altres membres de la banda. The New Raemon és el fill més popular de Madee, però probablement el més suggerent és LoveSurplus.



LoveSurplus (www.myspace.com/lovesurplus ) fusiona el pop més clàssic amb gotetes d’electrònica i elegants riffs de guitarra. Si dos trens sortissin a la mateixa hora, l’un des d’Interpol i l’altre des de Depeche Mode; i viatgessin a la mateixa velocitat, es trobarien a LoveSurplus. Sonen com uns Infadels més seriosos o com uns Friendly Fires amb menys ganes de rebentar la nit (“Caresses and Songs”, “Fresh mix”). I no totes les cançons contenen electrònica, algunes les protagonitza una guitarra acústica (“Carolyn”, “Under your smile”). Podeu escoltar els seus temes de franc al seu myspace; i també us molaran els seus videos, com el de “Divine” (http://www.youtube.com/watch?v=PKJs3IiZzMw ). I, per cert, estan gravant disc...

Per Xavi Serra.
 

dijous, 18 de novembre del 2010

MÚSICA "CUCHILLO"

L’EP (Extended Play) va ser creat l’any 1952 per la discogràfica RCA Victor com a nou format per competir amb el cada vegada més popular LP (Long Play), que Columbia Records havia tret al mercat quatre anys abans. L’EP tenia la mida d’un single (uns 25 centímetres de diàmetre) i rodava a 45 revolucions per minut però permetia set minuts i mig de música per cara, més del doble que el single. Aquest augment de capacitat es va aconseguir amb uns solcs més estrets (que tallaven els tons més greus i més aguts de l’enregistrament) i la compressió de la música (en aquest sentit, l’EP va obrir el camí al que passaria molts anys després amb l’MP3). Amb la primera digitalització del so (l’aparició del CD) el format va entrar en desús i va ser una llàstima perquè, per a les noves bandes, l’EP era una bona manera d’arribar al públic. La gravació era més barata (en un EP hi cabien uns sis temes) i el preu al mercat també. Molts grups s’autofinançaven l’EP (pas posterior a la clàssica maqueta) per poder arribar al públic, però també a les discogràfiques. Amb la segona digitalizació (MP3, Napster, Emule, Sptify) i el declivi de les grans discogràfiques, l’EP torna amb la mateixa voluntat: fer arribar la nova música al públic de manera barata o, en alguns casos, gratis.




Igual que amb el 90% de les coses que tenen a veure amb la música, l’EP va renéixer al Regne Unit, ja no com a format físic sinó com a concepte: sis o set cançons amb entitat pròpia per donar a conèixer un grup o com a avanç a un nou disc. Formacions com Coldplay, Arctic Monkeys o Klaxons van arribar al públic i van firmar quantiosos contractes amb discogràfiques gràcies a l’acceptació dels seus EP’s (moltes vegades baixats il•legalment d’internet). Tímidament, l’EP arriba ara al nostre país. La gran quantitat de bandes emergents i la floració de microdiscogràfiques el converteixen en el format ideal. Així, els barcelonins Cuchillo, que fa un parell d’anys van publicar el seu disc de debut (“Cuchillo”) editen ara un EP titulat “Duat”. No és l’avançada de cap nou disc, sinó que, diuen, té entitat pròpia, i serà segur una bona manera d’ampliar el seu cercle de fans.



“Duat” conté tres temes cantats en castellà i suposa un pas més en el seu viatge psicodèlic i lisèrgic. Si en el seu disc de debut bevien de les fonts del swinging London, el folk d’arrel anglosaxona i influències del so Americana; ara semblen posseïts pels Pink Floy de Syd Barrett (“Sombra y mar”) i s’acosten als Fleet Foxes i a Grizzly Bear. L’EP dels barcelonesos surt al mercat aquesta setmana i el podreu adquirir, pagant, a la web de la seva discogràfica (www.limbostarr.com). De tota manera, segur que el trobareu al seu myspace (www.myspace.com/cuchillo), juntament amb totes les cançons del seu disc de debut. Que us aprofiti...!

Per Xavi Serra.
 

dimecres, 10 de novembre del 2010

MÚSICA "CUCHILLO"

L’EP (Extended Play) va ser creat l’any 1952 per la discogràfica RCA Victor com a nou format per competir amb el cada vegada més popular LP (Long Play), que Columbia Records havia tret al mercat quatre anys abans. L’EP tenia la mida d’un single (uns 25 centímetres de diàmetre) i rodava a 45 revolucions per minut però permetia set minuts i mig de música per cara, més del doble que el single. Aquest augment de capacitat es va aconseguir amb uns solcs més estrets (que tallaven els tons més greus i més aguts de l’enregistrament) i la compressió de la música (en aquest sentit, l’EP va obrir el camí al que passaria molts anys després amb l’MP3). Amb la primera digitalització del so (l’aparició del CD) el format va entrar en desús i va ser una llàstima perquè, per a les noves bandes, l’EP era una bona manera d’arribar al públic. La gravació era més barata (en un EP hi cabien uns sis temes) i el preu al mercat també. Molts grups s’autofinançaven l’EP (pas posterior a la clàssica maqueta) per poder arribar al públic, però també a les discogràfiques. Amb la segona digitalizació (MP3, Napster, Emule, Sptify) i el declivi de les grans discogràfiques, l’EP torna amb la mateixa voluntat: fer arribar la nova música al públic de manera barata o, en alguns casos, gratis.




Igual que amb el 90% de les coses que tenen a veure amb la música, l’EP va renéixer al Regne Unit, ja no com a format físic sinó com a concepte: sis o set cançons amb entitat pròpia per donar a conèixer un grup o com a avanç a un nou disc. Formacions com Coldplay, Arctic Monkeys o Klaxons van arribar al públic i van firmar quantiosos contractes amb discogràfiques gràcies a l’acceptació dels seus EP’s (moltes vegades baixats il•legalment d’internet). Tímidament, l’EP arriba ara al nostre país. La gran quantitat de bandes emergents i la floració de microdiscogràfiques el converteixen en el format ideal. Així, els barcelonins Cuchillo, que fa un parell d’anys van publicar el seu disc de debut (“Cuchillo”) editen ara un EP titulat “Duat”. No és l’avançada de cap nou disc, sinó que, diuen, té entitat pròpia, i serà segur una bona manera d’ampliar el seu cercle de fans.



“Duat” conté tres temes cantats en castellà i suposa un pas més en el seu viatge psicodèlic i lisèrgic. Si en el seu disc de debut bevien de les fonts del swinging London, el folk d’arrel anglosaxona i influències del so Americana; ara semblen posseïts pels Pink Floy de Syd Barrett (“Sombra y mar”) i s’acosten als Fleet Foxes i a Grizzly Bear. L’EP dels barcelonesos surt al mercat aquesta setmana i el podreu adquirir, pagant, a la web de la seva discogràfica (http://www.limbostarr.com/ ). De tota manera, segur que el trobareu al seu myspace (www.myspace.com/cuchillo ), juntament amb totes les cançons del seu disc de debut. Que us aprofiti...!


Per Xavi Serra.

MÚSICA "Mr. Francis"

De tant en tant apareixen bones idees. Una d’elles és muntar un concert en una plaça on predominen les terrasses de bar. Així, la gent pot prendre alguna cosa mentre escolta bona música. La idea es torna esplèndida si, a més a més, el concert es fa al migdia, quan et ve de gust fer el vermutet amb bona companyia; la temperatura és agradable, el sol escalfa amb moderació i el teu estat és de lleugera ressaca. Els ingredients es van donar el dissabte passat a Caldes de Montbui, en el que es coneix com a BEM Festival. La fórmula només té un risc: amb tants al•licients la música pot passar a formar part del fons sonor de mil i una converses; fet que desvirtuaria el concert en sí. Però amb els Mr. Francis a l’escenari no hi ha opció que això passi. I és que els graciencs són una altra bona idea: una banda de versions atípica. Per què calcar el “Cosmic Girl” de Jarimoquai quan el pots convertir en una rumba amb aires de jazz i soul?




Mr. Francis (http://www.myspace.com/mrfrancisband)  agafen les cançons que els agraden i les toquen com els agradaria sentir-les. D’aquesta manera, el “Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band” dels Beatles es converteix en una cançó de cabaret; i l´”If you have to ask” dels Red Hot Chili Peppers sembla tocada per Herbie Hancock. I tot plegat amanit amb estil, personalitat i charme dalt de l’escenari. Com passa amb moltes altres bones idees, els Mr. Francis no fan res més que el que els agrada fer. Ho demostren amb l’energia que desprèn la seva música que, tot i manllevada, esdevé tant personal com si l’haguessin composat ells mateixos. Com, si no, una cançó tant musculosa com “Bullet in the head” dels Rage Against de Machine, es convertiria en un swing que podria cantar qualsevol “crooner”?



Els Mr. Francis tenen un disc al mercat, In the costume shop, que podeu escoltar íntegre en streaming a l’apartat “música” de la web de la seva discogràfica (http://www.petitindie.com/) . Una discogràfica que, per cert, és una altra bona idea; perquè funciona responent a la pregunta: “quins grups m’agradaria que publiquessin un disc?”; i després es posa mans a l’obra per aconseguir-ho. No podem fer més que felicitar-nos per estar envoltats de tantes bones idees...

Per Xavi Serra.

dijous, 14 d’octubre del 2010

MÚSICA: "FRED I SON"

Dissabte al migdia Barcelona no fa soroll de cotxes. En passen, com sempre, però no al nivell dels dies laborables. Arriba a fer la sensació que la ciutat està en silenci. Però aquest dissabte al migdia, de fons, se sentien els Belle and Sebastian. I en creuar la cantonada els vaig veure dalt de l’escenari, fent les proves de so per al concert de l’Antiga Fàbrica Damm, dins el programa de les festes de la Mercè. Era una escena curiosa veure tocar els escocesos a un costat del carrer Cartagena, quatre curiosos a l’altra banda i enmig, quan el semàfor es posava verd, els inevitables cotxes que trencaven l’encant del moment. Quan vaig arribar a casa vaig engegar l’ordinador i em vaig posar de fons els Fred i Son (www.myspace.com/sonifred) . El mecanisme mental no és massa complicat: els Fred i Son són els Belle and Sebastian catalans. Com a mostra, la seva participació en la festa dedicada als de Glasgow al Macondo Bar el proper 11 d’octubre (per cert, gratis).

Els Fred i Son es van formar gairebé per casualitat. En un principi es tractava d’una unió temporal per participar en el projecte Minimúsica (http://minimusica80.blogspot.com/ ), una iniciativa per fer arribar la música als més menuts. Però la cosa es va anar animant i ara ens arriba el seu primer treball, Diu que no sap què vol, que podeu escoltar pràcticament sencer al seu myspace (també podeu escoltar cançons no incloses en el disc i primeres versions dels seus temes a http://www.fredisonenpijama.blogspot.com/ ). Com que en el seu origen estaven pensats per al públic infantil, és normal que els barcelonins recordin el minimalisme pop dels primers Belle and Sebastian (“Cançó del pica-pica”), però també a grups de cançons petites com els The Magnetic Fields, La Buena Vida o els The Magic Numbers (“Passar a l’atac”); i tinguin aquest punt naïf tant en boga a l’indie català que els acosta a Maria Comas o als Anímic (“Crispetes de colors”, “Transbordador espacial”). Les lletres, dolces i íntimes, parlen de moments del dia a dia i transmeten una mica aquesta síndrome de Peter Pan en que sembla que tots plegats estem instal·lats.

Les cançons de Fred i Son estan fetes amb la paciència i la destresa d’un artesà. Bona part d’aquesta filosofia la il·lustra la portada del seu disc: la foto d’un brodat a mà; i les galetes que van regalar en el seu concert a l’Apolo a tots aquells que van comprar el disc, fetes per l’Eli Daura, veu i bateria del grup. Tenien bona pinta: http://fredisonenpijama.blogspot.com/2010/09/galetes-fred-i-son.html .

Per Xavi Serra.


MÚSICA "GUINCHO EL PROFETA"

Era una nit d’octubre de 2007 i plovia sobre Barcelona. Però tot i així, unes 15.000 persones van ballar frenèticament al ritme dels The Pinker Tones, que començaven a ser coneguts aquí després d’haver triomfat a llocs tant llunyans com Rússia i el Japó. Una cosa semblant passarà aquest any a les festes de la Mercè amb El Guincho (www.myspace.com/elguincho ), projecte paral·lel de Pablo Díaz-Reixa, canari afincat a Barcelona i bateria de la banda de fusió Coconot. No és que el Guincho sigui un total desconegut a Barcelona, però és evident que la seva notorietat està molt per sota d’altres propostes d’aquí que, en canvi, no tenen tant prestigi internacional. I és que el seu primer disc, Alegranza!, va obtenir un 8,3 sobre 10 a www.pitchforkmedia.com, la bíblia digital de l’indie (http://pitchfork.com/reviews/albums/11200-alegranza ) i l’EP previ al seu retorn, Piratas de Sudamérica I, un notori 7,7 (http://pitchfork.com/reviews/albums/14364-piratas-de-sudamerica-vol-1 ). Ara ens presenta Pop Negro, el seu segon llarga durada, on sembla decidit a reinventar-se del tot.

Alegranza! era un disc eclèctic on Díaz-Reixa combinava totes les variants imaginables del que ara es diu tropicalisme i ho mesclava amb elements electrònics per elaborar un còctel d’ambients psicodèlics. No en va, pitchfork el comparava amb Panda Bear o els mateixos Animal Collective. Sense abandonar la dèria per la creació d’atmosferes, el Guincho ha tirat més de pop per al seu segon treball. I més concretament, pop dels vuitanta i els noranta, que l’emparenta en alguns moments amb Radio Futura (“Novias”, “Muerte Midi”, amb una referència clara a “Veneno en la piel” en la lletra) i en d’altres amb el mític “Ritmo de la Noche”, que encara omple les pistes de ball. I tot plegat sense deixar de banda l’electrònica i els loops que, de nou, l’acosten als Animal Collective.

El Guincho actua gratuïtament a les festes de la Mercè d’aquest any. Serà dins el Barcelona Acció Musical (http://www.bcn.cat/bam/2010/grups.htm ), el dijous 23 de setembre a les 00:30 a la plaça dels Àngels. Serà una bona ocasió perquè Díaz-Reixa comenci a ser profeta a la seva terra (d’adopció, en aquest cas...). A més, si entreu a la seva web, (http://www.elguincho.com/ ) us podreu descarregar gratis els dos singles del seu nou disc: “Bombay” i “FM Tan Sexy”. Que us vagi de gust!

Per Xavi Serra.


dimarts, 13 de juliol del 2010

MÚSICA: "L’ILLA DELS MYSTERY JETS"

Per Xavi Serra

Eel Pie Island és una idíl•lica illa del riu Tàmesi que pertany a Twickenham, un suburbi de l’oest de Londres, a uns trenta minuts del centre. Actualment hi viuen unes 120 persones repartides en cinquanta cases. Només s’hi pot accedir en barca o a peu, a través de l’únic pont que l’uneix a una de les ribes, que no va ser construït fins el 1957. Amb aquests imputs, és fàcil suposar que no es tracta exactament del centre de l’univers; però Eel Pie Island s’ha guanyat per mèrits propis un lloc destacat a la història de la música. El 1956, l’únic hotel de l’illa –en el que antigament hi havia ballat Charles Dickens- es va convertir en un club de jazz. Allà s’hi van produir les actuacions més influents del gènere al Regne Unit de la dècada dels seixanta. Anys després l’hotel va ser envaït pels hippies i hi van tocar bandes com els Rolling Stones, els The Who, David Bowie i Pink Floyd, entre d’altres. No cal dir que l’hotel i l’illa en general van ser l’escenari d’alguns dels excessos psicodèlics més sonats de l’època. Durant els setanta, Eel Pie Island va ser la comuna anarquista més gran d’Anglaterra i el 2005 va ser envaïda per un programa de televisió que mirava de crear una nova nació des de zero (els membres de l’equip van ser expulsats per la policia). En definitiva, l’illa ha estat, i és, un node de creativitat i subversió enmig del Tàmesi.


No és estrany, doncs, que de la bogeria d’aquesta illa (digna d’una nova Iniciativa Dharma) en sortissin els The Mystery Jets, una de les formacions més estimulants de l’escena pop britànica actual. El 2006 van irrompre amb força amb el seu disc de debut, Making Dens i el seu esplèndid single “You can’t fool me Dennis” i el 2008 van confirmar les expectatives amb Twenty One, que contenia perles com “Young Love”, “Half in love with Elizabeth” i “Two Doors Down”. Els Mystery Jets barregen un pop poderós i una veu molt personal amb les influencies musicals que els seus pares van viure de tant a prop a l’Eel Pie Hotel. No en va, admeten que la seva màxima influència és Syd Barrett. Barregen la psicodèlia i les tonades enganxoses amb la mateixa naturalitat amb què construeixen una cançó amb dues tecles d’un piano i la veu de Blaine Harrison (“Umbrellahead”).

Els Mystery Jets acaben de publicar el seu tercè treball, Serotonin, que podeu escoltar en streaming a http://www.myspace.com/mysteryjets . “Alice Springs”, la cançó que obre el disc, comença com si fos dels Queen més glam i de seguida es converteix en un himne power pop. Serotonin és grandiloqüent, barroc i amb alguna concessió a l’electrònica. El primer single, “Flash a Hungry Smile” és fresc i lluminós; i el segon “Dreaming of another world” és senzill però efectiu. La música, doncs, ha tornat a Eel Pie Island, i amb ella les festes: els Mystery Jets hi han instaurat des de fa uns anys les White Cross Revival Parties, on hi actuen bandes que estan fartes de tocar en locals de merda de Camden i fer pagar els amics per anar-los a veure. De tota manera, les nits no són tant desfassades com als seixanta: els Mystery Jets s’han de portar bé, perquè un dels guitarres del grup, Henry Harrison, és el pare del cantant, Blaine Harrison.

Per Xavi Serra.

dilluns, 28 de juny del 2010

MÚSICA:"DEVO 2.0"

Per Xavi Serra

El 1968 la cadena nord-americana ABC es va veure obligada a cancel·lar la sèrie “Batman” a causa del desacord del seu protagonista, Adam West, i del que posava la veu en off, Bob Dozier, amb els plans de retallada pressupostària, que incloïen l’eliminació del Noi Meravella. En aquell moment, “Batman” tenia tant èxit que la NBC no va trigar ni un mes a fer una oferta als productors de la sèrie; però va ser massa tard: els decorats ja havien estat destruïts. L’explicació a tant d’èxit la podem trobar en una posada en escena que intentava ser fidel al còmic original de Marvel. Els “plaff”, “crank” i “boom” en tipologia pròpia de vinyeta il·lustraven les batusses entre un Batman amb panxeta i un Robin amb molta ploma contra un Joker entrat en anys i un Pingüí amb pinta de millonetis. Dues dècades després, Tim Burton va refundar el mite, també intentant ser fidel a l’original i afegint-hi la seva tendència innata a la foscor i als espectacles de circ. L’heroi ja no lluïa panxa, sinó una cuirassa musculada. El batmòbil ja no era un Lincoln tunejat, sinó un bòlid amb motor de turbina. La tercera generació, amb Christian Bale, no va tenir la transcendència de les seves predecessores; i m’atreveixo a dir que va ser a causa de prendre’s massa seriosament el tema -Batman va deixar de ser un ricatxo justicier per convertir-se en un paio de frenopàtic que necessitava una esbandida-.




El 1978 els Devo van sorprendre tothom disfressats amb un uniforme de ràfia de color groc i un test vermell al cap. La seva electrònica primària; l’humor surrealista de les seves lletres i el discurs apocalíptic sobre el futur domini de les màquines sobre l’home van posar-los en boca de tothom. No en va, la influència de David Bowie i Iggy Pop els va facilitar signar un contracte amb una major per gravar el seu primer disc, Q: Are We Not Men? A: We Are Devo!, que va produir ni més ni menys que Brian Eno. En pocs anys, els d’Ohio van esdevenir una banda d’èxit. Van anar adaptant el seu estil als nous temps, passant pel synthpop, el rascat de guitarres i per l’electrònica més convencional i el dance; fins que es va acabar la inspiració. Després d’un llarg parèntesi, l’any 2007 van tornar a l’escenari, encara ataviats amb els seus vestits característics. Aquesta setmana, per fi, han publicat nou disc.



Something for everybody (del qual en podeu escoltar un tastet a www.myspace.com/devo ) manté el to de ciència ficció kitsch sense arribar a ser friki de tota la vida; amb un so actualitzat però clarament deutor de l’herència dels primers àlbums de la banda. What we do és una mostra de l’humor característic dels Devo (“what we do is what we do. Just different name, there’s nothing new”) i Fresh és una explosió de guitarres que els acosta al “nu rave” dels Shitdisco o els Klaxons. El més cridaner és que els Devo han modernitzat el vestuari: han canviat els monos grocs per uniformes de plàstic impermeable de color platejat més fancies i han abandonat el test al cap; ara porten una màscara que els fa semblar una mena de Fantasma de l’Òpera amb tupé. En definitiva, els Devo s’han reinventat sense pervertir ni un sol dels seus principis fundacionals. Sonen frescos i si mantenen el nivell en directe poden tornar a ser la bomba. I serà així si no cometen l’error de començar a buscar mística en la seva sàtira, com li va passar al Batman de Christian Bale; i si continuen marcant panxeta, com el Batman seixantero d’Adam West.

Per Xavi Serra.

divendres, 11 de juny del 2010

MÚSICA:"THE DRUMS I EL CANVI D’ESCENARI"

Per Xavi Serra

En una escena de la pel•lícula “24 hour party people” (Michael Winterbottom, 2002), Tony Wilson, el protagonista, explica que les tendències musicals actuen com a onades, de manera que quan una entra en decadència, la que està sota, que fa temps que funciona en segon terme, comença a créixer fins a passar a primer pla. Mentrestant, una nova tendència apareix per sota, destinada a substituir la que va per dalt, i així successivament. Tony Wilson va ser el fundador de Factory Records i l’amo del club Hacienda de Manchester, i no seré jo qui contradigui unes paraules posades en boca seva per uns guionistes de cinema... De tota manera, m’atreveixo a fer-hi un matís: les noves tendències musicals no només creixen per la davallada de l’anterior, sinó que ho fan en contraposició a aquesta: com a resposta a un moviment que mostra símptomes d’esgotament o d’excessiva tendència a mirar-se al melic. Va passar amb el punk, que a finals dels setanta va reaccionar violentament contra el pop de grans escenaris, grandiloqüent i sobreproduït. Anys després, els Nirvana van ser una patada a la boca a la banalització del pop de finals dels vuitanta i, no fa tant, l’aparició de bandes com Strokes va saccejar una escena que moria en mans de formacions com Green Day, Offspring o Foo Fighters.


Tot això vé a tomb d’una sensació que tinc últimament: l’escena indie nord-americana està actualment repleta de bandes que sobrecarreguen la seva música. El centre d’atenció està situat ara mateix a Nova York (moltes formacions són o s’han instal•lat a Brooklyn), on conviuen, per exemple, l’art-pop dels Yeah Yeah Yeahs i el soroll dels A Place to Bury Strangers. La psicodèlia experimental dels Animal Collective ho ha empastifat tot i darrere seu han vingut les atmosferes dels MGMT i els Deerhunter; el pop experimental dels Yeasayer i la reformulació folk dels Grizzly Bear i els Fleet Foxes. I la sensació és que no passarà massa temps abans que quatre xavals armats amb dues guitarres, un baix i una bateria irrompin a l’escena alternativa tocant quatre acords i fent quatre crits; i ho capgirin tot una vegada més. Potser no sóc l’únic que ho pensa, i potser per aquest motiu la publicació del disc de debut dels The Drums ha generat tant expectació.

The Drums poden començar a capgirar el panorama. Són de Brooklyn (curiosament) però la seva proposta és bàsica, primària... el seu EP, Summertime!, va acaparar l’atenció de la crítica i des que el van publicar no han parat de rodar-lo per tot el món. La cançó Let’s go surfing, que s’ha convertit en un hit, té l’aire dels Beach Boys però també el punt sinistre dels Joy Division (demano disculpes: dir que tal grup indie actual està influenciat per Joy Division hauria de garantir automàticament un espai al museu nacional del tòpic). Best Friend beu dels origens electrònics de Jonathan Pierce i Jacob Graham, líders de la banda, i està feta de melodies simples, acords bàsics i segones veus en reverb. Passa el mateix amb Forever and Ever Amen, més canyera i potser la més comercial. El disc, que es titula com ells, The Drums, ha sortit al mercat aquest mes de juny i en podeu escoltar una mostra a www.myspace.com/thedrumsforever . Amb la seva música sense pretensions i una actitud dalt de l’escenari que recorda els Franz Ferdinand; The Drums són una alenada d’aire fresc dins una escena yankee que començava a prendre’s massa seriosament a sí mateixa.

Per Xavi Serra.


dijous, 3 de juny del 2010

MÚSICA:“UNKLE, RESISTENTS DEL TRIP-HOP"

Per Xavi Serra

Els britànics tenen la curiosa habilitat de quedar-se amb el millor de cada casa i adaptar-ho tant bé a la seva cultura i manera de fer que al final sembla un invent propi. Un exemple anodí és el fish & chips, un plat originari dels sefardites que va arribar a les illes durant el segle XIX i que ràpidament es va convertir en el fast food de les classes treballadores. La música està trufada d’exemples d’aquest fenomen: als Estats Units, els Stooges i els Ramones van començar a fer música passant de tot i de tothom; quan el punk va arribar al Regne Unit, Malcolm McLaren va reunir una colla de penjats, els va clavar quatre imperdibles i els va estripar una mica la roba i va crear els Sex Pistols; l’estil es va popularitzar i es va convertir en essencialment britànic.


A mitjans dels noranta, una generació de músics fortament influenciats pels ritmes que arribaven des de l’altra banda de l’Atlàntic (hip-hop, acid-jazz, techno...) van començar a fusionar el millor de l’electrònica amb el millor de la música negra i van crear el trip-hop. Formacions com Massive Attack, Portishead o Tricky van rebaixar el tempo dels breakbeats típics del hip-hop i van canviar el rapeig per veus més pròpies del soul. Van substituir les cadenes d’or i els anells gegantins per un look amb més estil, més sofisticat. El “so Bristol” es va convertir en l’alternativa al “Brit Pop”, tant en boga en aquell moment; i va contribuir a tornar a les illes britàniques el lideratge del planeta musical, que havien perdut amb el grunge nord-americà. A l’epicentre del moviment hi havia James Lavelle, creador del segell especialitzat Mo’wax i el californià Dj Shadow. Tots dos van formar Unkle, una de les poques bandes del gènere que s’ha mantingut (amb canvis de formacions, Dj Shadow ja no hi és) fins avui.

Unkle (actualment format per Lavelle i Pablo Clements) acaba de publicar el seu cinquè disc, Where did the night fall, que podeu escoltar íntegre a www.myspace.com/unkle. La música dels Unkle ha evolucionat cap al downtempo (The Runaway) i l’electrònica experimental (Joy Factory), tot i que el disc està ple de concessions al dance (Natural Selection) i al pop (On a Wire). Els londinencs han comptat amb col·laboracions de pes com Autolux, Big in Japan, Mark Lanegan o The Black Angels. Amb tanta varietat d’artistes participant en la gravació, és normal que Where did the night fall sigui un poti-poti d’estils, influències i inspiracions de tota mena. Lavelle i Clements han fet gala d’aquesta habilitat tant britànica i s’han fet seu el millor de cada casa. Es clar que aquesta dèria d’integrar-ho tot no sempre és tant remarcable: els anglesos van importar la mil·lenària cultura del te de les seves colònies durant el segle XVII i ho van integrar tant que me’l van acabar barrejant amb llet! En fi... és l’excepció que confirma la regla...

Per Xavi Serra.


dimarts, 18 de maig del 2010

MÚSICA:"L’AMOR SEGONS JOHN AND JEHN ”

Per Xavi Serra

El pop parla d’amor. Si parlés de calaveres i punyals ja no seria pop, seria heavy metal; i si parlés de fotre’s de cristal fins al cul seria trance o progressive. Les cançons de John and Jehn, un duet de pop afincat a Londres, també parlen d’amor. Parlen d’amor i de passió; d’encontres i desencontres; d’il·lusions i desil·lusions; d’enganys i desenganys... John and Jehn són en realitat Nicolas Congé i Camille Berthomier. Van néixer a França, són parella i l’any 2006 van decidir desplaçar-se a Londres atrets per la vitalitat musical de l’altra banda del canal de la Mànega.


Si tenim en compte que la majoria dels temes de John and Jehn parlen de la relació entre els dos integrants del grup i que bona part del seu disc de debut, John and Jehn (2008), va ser gravat al seu dormitori; podem arribar a la conclusió que són més nyonyos que un llibre de Federico Moccia, que són més empalagosos que la mermelada en almívar. Res més lluny de la realitat. Des del principi, Congé i Berthomier van tenir clar que les seves cançons estarien plenes de veritats, per dures que sonessin i per molt que ferissin la seva relació. I ho mantenen. Com a prova, Oh my love, la cançó que va servir de prèvia al seu segon disc i que és un cant de l’un per captar l’atenció de l’altre, amb una tornada devastadora: “You’re dead to the world”.

John and Jehn acaben de publicar el seu segon disc, Time for the devil (www.myspace.com/johnjehn) . Es tracta d’un disc de pop amb tonalitats fosques que beu de la influència dels grans del gènere: Blondie (And we run), Pretenders (Ghosts) o Simple Minds (Time for the devil). I tot plegat amb la presència inevitable i constant dels Joy Division. No en va, Nicolas Congé va començar a escriure cançons –i a fer-ho en anglès- per la seva admiració cap a Ian Curtis. John and Jehn –que s’han passat la temporada fent de teloners dels Franz Ferdinand i que ara mateix escalfen el públic que va a veure els British Sea Power- són una de les noves bandes més estimulants del panorama actual, i es deixaran sentir en els propers anys sempre i quan la seva honestedat brutal a l’hora de compondre no acabi amb la seva relació. O viceversa.

Per Xavi Serra.

divendres, 7 de maig del 2010

MÚSICA: "FOALS: MILLOR PLANXATS"

Per Xavi Serra

Només he vist els Foals en directe en una ocasió i em vaig endur una decepció. Al principi del concert el so era una merda i, quan finalment es va solucionar el problema, Yannis Philippakis i els seus ja estaven massa emprenyats amb el tècnic com per salvar el bolo. Sí, ja sé que una flor no fa estiu i amb un cubata no dónes positiu, però és que fa poc un col·lega els va veure al Razz i, segons ell, el so va tornar a ser nefast. Llavors hi ha dues opcions: o hi ha una conjura mundial de tècnics de so contra els Foals o és que en realitat els tios són negats en directe. O cap de les dues: la manera en que els d’Oxford “deconstrueixen” el set a mesura que avança el concert deu fer molt difícil sonoritzar res. La bateria, per exemple, va acabar repartida entre els cinc membres de la banda; el baix va passar per totes les mans i el teclat va acabar traient bandera blanca després de ser bastonejat pel bateria.


El cas és que els Foals tornen a la càrrega aquest mes de maig amb la publicació del seu segon disc “Total life forever”, un àlbum que ha de confirmar les bones vibracions que va provocar el seu debut. “Antidotes” recuperava les aromes del Math Rock, un subestil del rock experimental que va sorgir a finals dels vuitanta i que basava el seu ganxo en ritmes complexes i sincopats i melodies dissonants (els Shellac, un dels grups bandera del moviment, actua aquest any al Primavera Sound). Enmig de la bogeria en que ha esdevingut actualment l’anar i venir de les tendències i “lo últim”, el Math Rock va estar de moda durant deu minuts l’any 2007, però tot i així hi va haver temps perquè bandes com Battles publiqués un disc tant notori com “Mirroed”

Tornant als Foals, temes com Balloons, Red Socks Pugie o Two Steps Twice, del seu primer disc, parlen per si sols de l’immens poder d’atracció del ritme que imprimeixen a la seva música. És difícil no deixar-se seduir pels tons aguts que desgranen les guitarres d’Olympic Airways. És impossible no seguir el tempo que marca la bateria de Hummer. El repte és mantenir-ho i, en aquest sentit, els nous temes almenys ho intenten. El primer senzill, This Orient, és trepidant però potser massa èpic en alguns moments. Spanish Sahara, un avançament que van penjar al seu myspace ja fa mesos (www.myspace.com/foals ) comença en plan balada i va guanyant força fins a tornar-se en ballable. Sense la frescor del debut però, de moment, el “Total life forever” té bona pinta. Ara només falta que els Foals millorin en directe o, si és el cas, demanin perdó pels seus pecats en vides anteriors a tots els tècnics de so del món mundial.

Per Xavi Serra.

dijous, 29 d’abril del 2010

MÚSICA: "Nova cançó de Blur!"

per Xavi Serra

Deu molar molt ser Damon Albarn i inventar-te una banda de dibuixos animats, aplicar-hi llibertat creativa a l’hora de fer la música, dir-li al teu company de pis que creï els personatges i tot plegat poder-ho fer arribar al públic global de seguida (www.myspace.com/gorillaz). Deu molar molt ser Damon Albarn, agafar-te una bona borratxera amb el teu col·lega que tocava amb els Clash, gravar amb ell un disc de tons tavernaris i espirituosos i anar-te’n de gira mundial (www.myspace.com/thegoodthebadandthequeen). I és que Damon Albarn pot fer això i més, precisament, perquè és Damon Albarn, un dels genis del nostre temps.


Però des de feia uns anys Damon Albarn tenia una pedra a la sabata. I aquesta pedra era precisament la banda en que va donar a conèixer al món el seu torrent creatiu: Blur. Blur -que va treure el pop de la UVI a mitjans dels noranta, va ser abanderada del britpop i responsable més endavant de temes immensos com Beetlebum, Song 2 o Tender- havia entrat en barrena des que Graham Coxon, amb problemes amb l’alcohol, havia deixat el grup. Think Tank (2003), últim disc fins al moment, no va acomplir les expectatives dels fans, la banda es va separar i Albarn va arribar a dir que no hi hauria Blur fins que no pogués convèncer Coxon de tornar. Finalment, el 2008, Albarn i Coxon van aparcar les diferències i es van posar a treballar en el retorn. Van fer un concert al Hyde Park de Londres i van actuar en diversos festivals i ara, finalment, podem escoltar nou material.

El nou senzill dels de Londres es pot descarregar gratuïtament a http://www.blur.co.uk/ i es titula Fool’s day. La cançó segueix l’estela de Think Tank però té un aire de Coffee and TV. És pop adult, de mig temps i poc pretensiós. Comença parlant de la vida quotidiana i acaba reivindicant l’amor universal, una mica a la Tender, amb frases com: Don’t capitulate to the forces of the market place. They’re long departed. Consolidate the love we’ve had together on a cold day in springtime. Hem de pensar que Fool’s day és l’anunci de la imminent publicació del vuitè disc del grup amb el que, veurem, Albarn es podrà treure la pedra de la sabata. Sembla mentida, però el que més em crida l’atenció del nou single dels Blur és que sona a Blur i això, per si sol, ja és una bona, gran, notícia. És bo tenir-vos de tornada xavals!

Per Xavi Serra.


diumenge, 18 d’abril del 2010

RECOMANACIÓ MÚSICA : "SONIC YOUTH"

per Xavi Serra

Un colega que d’això de música en sap molt em va explicar una vegada que el nom d’una banda no havia de ser només un nom, sinó que havia de connectar amb la proposta que es volia fer arribar a la gent. Sembla una obvietat, però formacions com The Hours (les hores), The Streets (els carrers) o The Sounds (els sons) es van perdre aquest capítol en concret de Barrio Sésamo i ho han pagat amb la pràctica indiferència de les masses. És el que té... No és el cas de Sonic Youth. Van triar un nom que feia la cosa, o al revés... Quan van començar eren joves i eren sònics: personalitat, actitud, distorsió, pedals a punta pala... Daydream Nation, el seu disc més celebrat, és un homenatge al caos ordenat, al soroll al servei de la melodia, a la destrossa indiscriminada de timpans... Han passat els anys, i els Sonic Youth ja no són joves i, d’alguna manera, havien deixat de ser sònics. En els seus darrers dos àlbums (Sonic Nurse i Rather Ripped) havien mostrat més gust pel punteig que per la seva caracterísitca rascada compulsiva de cordes de guitarra. No són mals discos. És més, són bons discos. Però a Eternal (Matador Records, 2009) tornen a ser els Sonic Youth. Al cap i a la fi, la joventut està en l’esperit i mai és tard per distorsionar. Tastemakers, el tema que obre el disc, ja és un avís. Anti-Orgasm, fosca de pebrots, és una descàrrega adrenalítica que no fa honor al seu nom. Antenna és l’excepció que confirma la regla i Poison Arrow és una canya. Total, que els de New York estan en plena forma i els tindrem per aquí el 18 d’abril (sala Razzmatazz). Segur que l’entrada no és barata (el rock es paga, amics...), però si sou del club TRESC (www.tresc.cat) podeu entrar en el sorteig d’entrades que hi fan. Això sí, si us toquen no sigueu cabrons i no m’ho refregueu per la cara (jo no he tingut tanta sort...) i, sobretot, agencieu-vos uns bons taps per les orelles. Si us passa com a mí i us quedeu sense entrada, res com l’spotify o el myspace: http://www.myspace.com/sonicyouth




dimecres, 14 d’abril del 2010

RECOMANACIÓ MÚSICA: "BUSCANT MISHIMA"

per Xavi Serra

Matí de cotxe i ràdio, mig per obligació i mig per gust de deixar-me portar per carrers a l’atzar, entre rius de cotxes, motos, semàfors i clàxons. En part pel plaer de sentir que ells van a alguna banda i jo no. Mentre pujo pel Paral·lel les veus de la ràdio diuen que “amb la cultura de tot gratis no hi ha hagut mai progrés”. Parlen d’economia global i se senten molt llestos, però minuts després, creuant Pelai per entrar a la Rambla, en una altra emissora sento que el top ten de les pàgines musicals de myspace més consultades a Espanya l’encapçalen Mishima (www.myspace.com/intomishima) i Els Amics de les Arts (www.myspace.com/elsamicsdelesarts). El fet que es visualitzi el gran moment de la música feta a Catalunya i cantada en català no deu ser considerat progrés...


I ja a l’avinguda Drassanes he escoltat una entrevista als mateixos Mishima, que estan promocionant el disc que van publicar dilluns. El títol, Ordre i aventura, està tret d’unes declaracions que va fer-li César Luis Menotti al cantant del grup, David Carabén, quan es dedicava al periodisme esportiu; i evoca l’etern dilema entre el seny i la rauxa, el ying i el yang, cuixa o petxuga. Les cançons són enterament Mishima, poemes de l’instant fugaç i etern; de ritme audaç i colors càlids. Ells diuen que són artesans, que busquen fer obra en comptes d’èxit ràpid i inflamable. Tenen personalitat, coherència i pebrots, així que he aparcat davant del Triangle disposat a comprar-me el disc. I no el tenien. Caram, he pensat, 24 hores després de la publicació i ja està esgotat. “N’estem esperant més”, m’han dit. “Potser demà...”. Mateixa resposta a la rodanxa albió. I no he pogut evitar pensar en la reflexió de la ràdio: “gratis no provoca progrés”. Potser els de la discogràfica pensen el mateix i creien que, després de tantes escoltes al myspace, ni déu aniria a comprar el disc el primer dia. És evident que van fer curt. I és que està demostrat que passa justament el contrari. Al Regne Unit n’estan farts de supervendes que prèviament han triomfat, gratis, a la xarxa (Arctic Monkeys, Amy Winehouse...).

Les escoltes gratis tenen també part de la culpa del boom que està vivint la música a casa nostra. Ho demostren les dades del top ten del myspace. També la música en directe, de franc o a preus assequibles, que omple les sales del nostre païs. Com que encara no tinc el disc, potser tindré l’oportunitat de sentir els nous temes de Mishima (els que no he pogut escoltar gratuïtament a la xarxa) aquest dissabte 17 d’abril a l’Fnac del Triangle. Toquen a les set de la tarda però jo, de vosaltres, hi aniria una estona abans, per si també fan curt de cadires...