CINEMA: "La tradició dels Oscar"


Quedem poques setmanes per la cerimònia dels Oscar i el més calent és a l’aigüera. Cada any les pel•lícules més nominades s’estrenen a poques setmanes de la cerimònia. Aquest any de les 10 nominades, 6 s’estrenen al llarg del més de febrer, dues les podeu trobar encara a la cartellera, i dues més ja estan editades en DVD i Blu-ray. Si sou d’aquells que us agrada veure les 10 pel•lícules abans de la cerimònia, avui us recomanarem aquelles que podeu trobar disponibles a les biblioteques per gaudir-les a casa.

La primera d’elles és la que un servidor considera la millor de les 10: Toy story 3. És la millor a tots nivells, però tots sabem que no li donaran l’Òscar. Si se’m permet l’expressió, la manca de pebrots i l’excés de conservadorisme dels acadèmics de Hollywood impediran que Woody i Buzz Lightyear s’enduguin el premi a la millor peli de l’any. Això sí, el premi de consolació a la millor pel•lícula d’animació de l’any està assegurat. Si encara no l’heu vist, correu! És la millor de la saga. Una peli, emotiva, amb altes dosis d’adrenalina, amb uns personatges amb molta ànima i amb instants emotius impagables. Riureu i plorareu amb Woody, Buzz i la colla. Una absoluta meravella de pel•lícula.


Més transgressora és Orígen. També nominada, està dirigida per Christopher Nolan. Orígen és visualment espectacular i capaç d’intel•lectualitzat un gènere nascut per no fer pensar al públic com és el cinema d’acció. Nolan construeix un puzle on Leonardo DiCaprio s’introdueix en el somni d’un empresari per recuperar la seva família. A banda de requerir l’atenció de l’espectador durant tot el metratge, crea un producte original i visualment no té res a envejar a aquesta tonteria de barrufets gegants que va fer James Cameron. Nolan és fidel al seu estil que ja ens va deixar amb la boca oberta a Memento.



I això és el que de moment podeu veure gratis. La resta, tocarà pagar.



Per Ignasi Arbat (del programa de ràdio "ningú no és perfecte"

TELEVISIÓ: "WALKING DEAD"

Si aquesta temporada hi ha una sèrie de la que tothom parla és The Walking Dead. No us recomanaré la sèrie, malgrat que m’encantaria, perquè a dia d’avui no la passa cap canal gratuït. Això sí, La Sexta n’ha comprat els drets per la seva emissió en obert. Així que deixarem aquest tema per un altre dia i avui us recomanaré el material original en que es basa, Los muertos vivientes, un còmic amb guions de Robert Kirkman i dibuix de Tony Moore i Charlie Adlard. Los muertos vivientes està publicada al nostre país per Planeta de Agostini i la podeu trobar en les biblioteques públiques.




La idea del Robert Kirkman era fer una sèrie de zombies. Mai s’ha fet un relat serialitzat de zombies. Ni en el cinema, ni en els còmics, ni a la televisió. Les pel·lícules de zombies acabaven i mai més sabíem què havia estat d’aquells personatges. Los muertos vivientes, com la va definir el mateix Kirkman, és la pel·lícula de zombies que no s’acaba mai. Una excel·lent oportunitat de veure evolucionar uns personatges que es troben en una situació extrema. Fins a dia d’avui s’han publicat 12 llibres de Los muertos vivientes i continua.



El protagonista és Rick Grimes, un sheriff que desperta en un hospital després d’haver estat tirotejat, per descobrir que la humanitat ha canviat radicalment. Els humans viuen en minoria en un món poblat de morts caminants. El primer objectiu de Rick és trobar al seu fill i la seva esposa. Amb el temps Rick es convertirà en el líder d’un grup de supervivents que hauran de fer front a la mort i destrucció constant que provoquen els zombies.



Los muertos vivientes és una sèrie basada en els personatges. No intenta crear misteri ni trobar una explicació a perquè el món està ple de zombies. Els protagonistes són els personatges i el zombies els secundaris, l’excusa, més ben dit, per mostrar com és l’ànima dels personatges i el que la humanitat és capaç de fer en situacions extremes. No tardarem en descobrir que el comportament d’alguns humans és molt pitjor als actes de qualsevol zombie.



Los muertos vivientes és additiva, un començar i no parar, plena d’escenes que et glaçaran la sang i amb la que contínuament et vas preguntant com és possible que estigui passant el que vas llegint. El còmic té un guió brillant, la part més fluixa és el dibuix, que domina un poderós blanc i negre. Doneu-li una petita oportunitat. No us en penedireu.


Per Ignasi Arbat

CINEMA "PROPOSTES HALLOWEEN"

S’acosta Halloween. Una festa que assetja a la castanyada com Mike Myers a Jamie Lee Curtis en el clàssic de John Carpenter. Cada vegada és més la gent que decideix celebrar aquesta vetllada mirant pel•lícules de terror. És per aquest motiu que avui us proposem 5 títols per fer-vos una marató casolana de cinema de terror. O sigui que afanyeu-vos i acosteu-vos on faci falta per pescar aquestes propostes. He mirat que la tria estigui formada per pel•lícules modernes i fàcils d’aconseguir. I, evidentment, bones! Som-hi:



1. Halloween. El origen (2007). Què millor que començar aquesta nit que amb el remake de la pel•lícula de Carpenter que va signar Rob Zombie. Zombie ens explica durant la primera hora la infantesa de Mike Meyers, mentre que la segona és un remake literal del Halloween original.

2. Amanecer de los muertos (2004). En una marató de terror no pot faltar una ració de cinema de zombies. Hem triat aquesta perquè és la millor del gènere estrenada en aquesta dècada i va ser la pel•lícula debut de Zack Snyder. Per cert, és el remake de la pel•lícula Zombie de l’inventor del gènere, George Romero.

3. La niebla (2007). Frank Darabont adapta un relat d’Stephen King. Monstres d’una dimensió paral•lela atacaran als nostres protagonistes atrapats en un supermercat. Conté un dels finals més devastadors dels últims anys.

4. Truco o trato (2008). Michael Dougherty dirigeix una pel•lícula episòdica que succeeix una nit de Halloween. Hi trobem de tot i a més, recupera l’esperit de Tales from the crypt. Amb Truco o trato us podreu relaxar una mica perquè té molt sentit de l’humor.

5. Arrástrame al infierno (2009). La última proposta del mestre Sam Raimi. Raimi torna als seus orígens oferint-nos una pel•lícula que recorda molt a Posesión infernal. Humor, terror i fàstic en una sola pel•lícula.



Si us ha agradat, més endavant podem fer una altra llista amb títols interessants i no estrenats en les sales cinematogràfiques catalanes o una segona entrega d’aquesta mateixa llista. Estem oberts a propostes.

Que passeu un terrorífic Halloween!

Per  Ignasi Arbat (del programa de ràdio "ningú no és perfecte).

TELEVISIÓ: "500 DIAS JUNTOS"

Ara mateix, en els cinemes, podeu trobar una comèdia romàntica fresca, ben feta i moderna. I a més a més, els seus protagonistes tenen química i els secundaris són collonuts. Parlo de Salvando las distáncias. Però com que haureu de pagar per veure-la, us en recomanaré una altra estrenada en cinemes l’any passat i que segurament podreu trobar en DVD en qualsevol biblioteca. Em refereixo a(500) días juntos.

Quan es parla de comèdia romàntica normalment ho associem en el concepte de pel·lícula de poca qualitat. La majoria d’ocasions és així. El gènere produeix moltes pel·lícules al llarg de l’any. Però quantes d’aquestes valen realment la pena? Una. La d’aquest any és Salvando las distancias, la de l’any passat (500) días juntos. Ara mateix el verí de la comèdia romàntica (em refereixo en qualitat que no en recaptació) és Katherine Heigl, actriu que trobem en qualsevol comèdia amb un guió fet a base de manual. Heighl, normalment, s’emparella amb actors amb qui comparteix una nul·la química i manté uns diàlegs que provoquen diarrea. I algú pot preguntar? I les de Jennifer Aniston? Mira, depèn. Però en la majoria de casos no escaparíem d’algun que altre mal de panxa. L’únic que ha produït alguna cosa diferent en el gènere és Judd Apatow, que en la comèdia romàntica hi ha afegit punts dramàtics, a vegades massa seriosos, que desvirtuen la pròpia comèdia romàntica. Al meu parer Apatow està sobrevalorat per la crítica que alaba tot el que dirigeix i el que produeix independentment de la seva qualitat (vaja, el mateix que la premsa catalana amb Woody Allen). Continu pensant que el millor que ha fet Apatow a la seva vida ha estat Virgen a los 40 i a partir d’aquí baixant fins la soporífera Hazme reír.

Anem al gra. L’any passat s’estrenava una comèdia on no apareixeria Katherine Heighl, i el nom de Judd Apatow tampoc apareixia als crèdits. (500) días juntos va ser una sorpresa per tothom. Una comèdia romàntica, que sense explicar res de nou, presentava uns personatges amb una profunditat inusual en el gènere. Era la primera pel·lícula del director Marc Webb (que gràcies a aquesta peli li han encarregat dirigir el proper Spider-man). Webb ens explica la història dels 500 dies de relació entre Tom (Joseph Gordon-Lewitt) i Summer (Zooey Deschanel). Ell és un jove innocent perdudament enamorat, mentre que ella, juga amb ell i la visió que té de la relació és molt diferent a la de Tom, però en cap moment li diu. Amb un muntatge enginyós, Webb juga amb el temps i combina escenes del principi de la relació, quan Tom s’enamora, amb les del final, quan Tom està fet pols i li ha deixat el cor fet caldo. Sí, tots sabem que la comèdia romàntica té les seves limitacions, però (500) días juntos demostra que encara es poden fer coses fresques i originals.

Si us agrada i en voleu més, pagueu i aneu al cinema a veure Salvando las distancias, una comèdia diferent a aquesta, protagonitzada per Drew Barrymore i Justin Long, però que comparteix amb (500) días juntos una manera de fer, i el que és més destacable, una qualitat que poques vegades veiem en aquest gènere

Per Ignasi Arbat (Del programa de ràdio "ningú no és perfecte")

CINEMA: Festival Sitges 2010 Per Ignasi Arbat

Avui us parlaré una mica del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2010. Sí, ja sé que el festival de gratis en té poques coses. Concretament, l’espai Brigadoon, la programació del qual invita a no entrar-hi i sortir a veure qualsevol cosa, ni que sigui pagant. Però com que la setmana passada va tenir lloc la presentació del Festival a l’Fnac, i era gratis, aprofito i us explico una mica del que es va parlar. Aquest any el Festival tindrà lloc entre el 7 i el 17 d’octubre d’aquest any, així que som-hi i repassem les seves millors propostes.


Una de les més interessants serà el retorn de Takeshi Kitano al gènere yakuza a Outrage. Esperem que amb aquesta pel•lícula Kitano ens faci oblidar els espants que ha estrenat darrerament. Estrany és l’adjectiu que se m’acut de només pensar que el director xinès Yimou Zhang hagi fet un remake de Sangre fácil dels Coen. La truita es gira i ara són els orientals que fan remakes de pelis americanes. A servian film és la peli que ens venen con la pel•lícula extrema d’aquest festival. Afegeixen que serà un shock. Vist els precedents de cada any, la pel•lícula més extrema sol ser un bluf, amb tota probabilitat auguro que serà una decepció. La que promet més és The Last Exorcism, produïda i interpretada per Eli Roth (Hostel), que va passar no gens desapercebuda a Berlín. Afegim que també veurem la guanyadora de Cannes, Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Live. Personalment tremolo de pensar només que es va endur un premi a Cannes. Poseu-me el cronòmetre a veure quan de temps duro a la sala, això si no m’adormo abans. La quota: “promocionem el nostre cinema encara que sigui dolent”, hi trobem Los ojos de Julia amb Belén Rueda amb el que s’espera repetir l’èxit de l’avorrida El orfanato. No l’he vist, però fa mala pinta. El seu director és Guillem Morales, director que es creia David Lynch a El habitante incierto. En animació destaca Welcome to the Space Show que ens diuen que és la peli més important de l’any a Japó. Entre les propostes més diferents trobem el documental The People vs. George Lucas que analitza el fenomen Star Wars. El cinema d’arts marcials aquest any ens arriba des de Vietnam amb Clash. En la secció més radical del gènere, Midnight X-Treme destaco The Violent Kind dels anomenats Butchers Brothers, els Germans Carnissers, ja només pel nom dels directors m’hi apunto.

Un any més no hi faltarà La nit més zombi i les pel•lícules homenatjades aquest any són El resplandor, que ha fet 30 anys i Regreso al futuro que n’ha fet 25. Hi ha algú McFly? Continuarem informant!


Ignasi Arbat

TELEVISIÓ:“Lost" Per Ignasi Arbat

Lost s’ha acabat. Encara m’estic eixugant les llàgrimes després del seu final. Escric això després d’haver vist el darrer capítol per segona vegada. Si el primer cop em va encantar, la segona vegada, confesso que encara em va agradar molt més. Si ets dels pocs que queden que no has vist el final de Lost i no vols saber com acaba et convido que facis un clic a la fletxeta que diu enrere i llegeixis un altre dels articles fantàstics d’aquesta web. Si no és així, no marxis, continua llegint.

Plantejar el final de Lost era molt complicat. Com donar resposta a totes les preguntes que se’ns havien plantejat al llarg de 6 temporades? Aquest no era el camí que volien seguir els creatius. Damon Lindelof i Carlton Cuse, guionistes principals de la sèrie, ho tenien clar. Volien que Lost acabés essent fidel al seu esperit i mantenir-la viva. Fent que la gent en continués parlant i exposant les seves teories un cop finalitzada. Lindelof i Cuse han estat valents. No han optat pel final tancat, típic de les sèries de televisió. Lost no ha estat típica, ha estat diferent, i el seu final ha estat fidel al que ha estat Lost des del seu inici. Una sèrie diferent amb un final arriscat que difereix de la resta de sèries. Lost no ens ha donat totes les respostes, però la vida tampoc. D’on som, d’on venim, a on anem? Quan de temps porten els filòsofs fent-se aquestes preguntes? Què és la llum, d’on ha sortit l’illa? Passaran anys i els losties continuaran teoritzant sobre això. I Lost continuarà viva anys després del final. Ni tan sols Jacob té totes les respostes, com deia la seva mare: “cada resposta només et conduirà a més preguntes”. Una frase que en realitat els guionistes dirigien a l’audiència.

D’acord que els grans misteris de l’illa han quedat oberts, una solució genial des del meu punt de vista, però en canvi, les trames de tots els personatges queden tancades. Jack tanca el cercle. Obre l’ull després de l’accident d’avió, en el primer episodi, i el tanca, després de sacrificar-se per salvar l’illa, en el darrer. Com a regal per l’espectador, els guionistes ens van fer creure que després del final de la cinquena temporada s’havia creat una realitat alternativa, quan, de fet, veiem als losties acceptar la seva mort hagués arribat quan hagués arribat. En una església creada per ells es reuneixen per recordar el temps de vida que van passar junts abans de continuar endavant, com diu Christian Shepard.

Per si encara queda algun despistat, tot va passar, tot va ser real. Un cop mort, Jack i la resta dels losties recreen la vida que els hagués agradat tenir, fins que finalment Desmond, que té consciència en el passat, el present, el futur, i més enllà de la mort, com descobrim al final, els reuneix perquè recordin. La trobada a l’església és un dels moments més emotius de la sèrie. La música de Giacchino ajuda moltíssim. Alguns van morir abans que en Jack -en Boone, en Locke, en Jin i la Sun-, i d’altres després -la Kate, en Sawyer, fins i tot l’Hugo-. Queda en el misteri la vida que van tenir després de sortir de l’illa. Misteri que quedarà resolt, ja que en l’edició en DVD podrem gaudir d’un epíleg de 15 minuts que ens explicarà què va passar a l’illa amb l’Hugo i en Ben, els nous Jacob i Richard, després que la Kate, en Sawyer, en Richard, en Lapidus i en Miles marxessin amb l’avió d’Ajira.

Lindelof i Cuse han fet notar en aquest capítol que lo important són els personatges. Recordem que a part de veure la seva vida a l’illa, ens han narrat la seva història mitjançant flashbacks –abans d’arribar a l’illa-, flashforwards –quan els Oceanic 6 van sortir de l’illa- i flashsideways –el que fins ara creiem una realitat alternativa i que és la vida després de la mort. Si hagués estat una realitat alternativa, les seves vides haguessin diferit a partir del moment en que no van tenir l’accident. No haguessin estat diferents de bon principi. Cadascun d’ells es crea la vida que sempre els hagués agradat tenir. Al final, els que han superat el seu passat poden tirar endavant i els que no, com en Ben, són incapaços d’entrar a l’església. Ben se sent culpable de la mort de la seva filla, igual que la mare d’en Faraday se sent culpable d’haver assassinat al seu propi fill. Els flashsideways d’aquesta temporada han servit perquè l’audiència es pugui acomiadar dels personatges i regalar-nos retrobaments memorables. Impagable el moment en que Locke perdona a Ben per haver-lo mort. I podríem seguir amb tots els retrobaments que veiem com els de la Claire i en Charlie o en Sawyer i la Juliet.

Lost ha estat una sèrie que ens ha marcat. Ja hi ha un abans i un després de Lost. No només pel fenomen de les sèries i internet que ha desencadenat, si no també perquè ha esdevingut un referent narratiu de com fer una bona sèrie de televisió. Losties, us trobarem a faltar. Però, citant novament a Christian Shepard en el darrer capítol, recordem-la i deixem-la marxar.

Per Ignasi Arbat (Del programa de ràdio "Ningú no és perfecte" http://www.grn.es/ningunoes/ )

CINEMA: "Iron Man" per Ignasi Arbat

Aquesta setmana s’estrena a tots els cinemes Iron Man 2. M’encantaria recomanar-vos aquesta peli, però si decidiu plantar-vos a la porta del cinema i exigiu passar sense pagar perquè heu llegit una recomanació a la magnífica web La cultura no val res, el més probable és que avisin a seguretat o, si la vostre actitud persisteix amb violència, us emporteu un ull de vellut. Com que no vull que això passi perquè desitjo que els nostres lectors i lectores estiguin ben guapos i guapes, el que farem és recomanar-vos la primera entrega d’Iron Man, que la podreu trobar a les biblioteques i probablement també, la doni algun canal de tele, aprofitant l’avinentesa que s’estrena la segona part.


Serveixi d’excusa als que no l’han vist encara que redimeixin aquest pecat a la seva vida i es llencin a continuar seguint les aventures d’aquest playboy que juga a ser un superheroi.

Primer de tot indicar que l’elecció de l’actor protagonista no podia ser la més indicada. Robert Downey Jr. ha nascut per ser Tony Stark, l’arter ego d’Iron Man. Els seus problemes personals, que afortunadament queden en el passat amb l’alcohol i les drogues, es poden comparar amb els que el mateix Stark va viure a la seva col·lecció mensual de Marvel Comics. Al cantó de Robert Downey Jr. hi trobem a Gwyneth Paltrow, que interpreta a Pepper Potts, la fidel ajudant enamorada en secret del nostre protagonista, i Jeff Bridges, el dolent de la funció, interpretant a l’ambiciós empresari Obadiah Stane.

Iron Man és deutora del seu origen a la vinyeta i aquesta pel·lícula sembra la llavor d’idees futures que en el futur poden donar molt de joc. Com ara, resultarà un problema que Tony Stark sempre tingui un whisky a punt? Qui hi ha darrera de la secta que segresta a Tony Stark a l’inici del film? El seu director, i també actor Jon Favreu, va deixant anar conceptes o idees recollides del còmic que no desenvolupa a l’espera d’explicar-les en futures pel·lícules. Idees que seran captades pels que ja coneixen el personatge i que han estat explotades en els còmics.

Iron Man no només funciona pels seus magnífics actors, si no també per ser un entreteniment de qualitat. Els personatges enganxen i el guió és trepidant. Favreu aconsegueix captar l’essència del còmic de la Marvel, endinsant-nos en un univers de meravellaves on la diversió està garantida.

Iron Man va ser la primera pel·lícula produïda per Marvel Studios, amb l’objectiu de crear un univers cinematogràfic comú, de tal forma que els personatges que apareixen en una de les pel·lícules ho poden fer a una altra. Això ja ha passat, Tony Stark apareixia a El increíble Hulk, i ho farà també a la pel·lícula Los Vengadores, que dirigirà Joss Whedon, responsable de Buffy i Firefly, i que reunirà a Iron Man, Thor i el Capità Amèrica en una pel·lícula que s’estrenarà al 2012, abans de que ho faci una tercera part d’Iron Man. Recordem que Thor i el capità Amèrica estrenen pel·lícula l’any que ve. La primera dirigida per Kenneth Branagh i la segona per Joe Johnston.

Iron Man és un espectacle, una de millors pel·lícules de superherois, de les moltes adaptacions que s’estan fent. Entra directament a la primera divisió on també hi posariem les dues primers parts d’Spider-man i X-Men.

I no cometeu la temeritat d’aturar la projecció d’Iron Man en els títols de crèdit finals, darrera d’ells s’amaga una escena importantíssima de cara al futur del personatge.



Per Ignasi Arbat (del programa de ràdio "ningú no és perfecte" http://www.grn.es/ningunoes/)

RECOMANACIÓ TELEVISIÓ: "V" per Ignasi Arbat

El 8 d’abril TV3 estrena V. Els visitants, el remake televisiu de la popularíssima V, que els que ja tenim la trentena, mantenia els nostres culs enganxats al sofà cada dissabte a la tarda a TVE1. I pobre d’aquell que ens volgués fer aixecar! Han passat els anys, ens hem fet grans, la sèrie també, i només el factor nostàlgia ens fot fer pensar que la sèrie encara aguanta. De fet, va ser molt positiva pel gènere, sobretot les dues primeres temporades. La tercera va navegar fins a la seva abrupta cancel·lació. Hem viscut d’anys de rumors. S’havia parlat que en farien una pel·lícula o una nova sèrie que ens explicaria què va ser dels personatges 20 anys després amb el repartiment original. Al final, res d’això. El que ha esdevenint és un remake, pur i dur. Crec que el que els ha fet decidir pel remake és l’èxit de Battlestar Galactica, remake també de la sèrie de finals dels 70. Però, si Galactica més que un remake ha estat una reinvenció, V. Els visitants és simplement un remake, i heus aquí el primer error de la sèrie.


Us explicaré breument el que l’espectador es podrà trobar, sense desvetllar res important, en els 4 primers episodis de la sèrie, que són els únics que he vist fins ara. De fet la sèrie s’ha aturat per recarregar piles i corregir els errors que han comès. En les properes setmanes descobrirem si la cosa s’ha arreglat.

V. Els visitants arranca bé. Un bon primer capítol, ben plantejat, que planta les bases del que serà la sèrie. Amb bon ritme, posen les peces al seu lloc, i tot el que ja sabem, que en realitat són uns llangardaixos dolents, ja ens ho expliquen en el primer episodi. De fet, era absurd mantenir l’intriga quan tothom ja sap de què va això. A partir d’aquí, la manta i a dormir. L’acció no avança i no ens expliquen res de nou. De fet, en 4 episodis encara no haurem vist la cara íntegra d’un llangardaix, ni tant sols gaudirem del moment que tots esperem reviure. La malvada Anna, enlloc de Diana, menjant-se una rata. V. Els visitants esdevé una sèrie que n’esperes molt i no obtens res a canvi. Després d’un primer capítol amb una bona audiència, aquesta va anar escampant la boira al adonar-se que els estaven prenent el pèl.

Ja sé que les comparacions són odioses, però és el que tenen els remakes. A la dolenta, Anna, se li troba a faltar aquella mala llet, aquella ràbia i fúria en calent que tenia el personatge de Diana. Anna, en canvi és més freda i calculadora, i l’actriu que la interpreta, Monica Baccarin, resulta igual de gèlida per l’espectador. No transmet cap emoció, i òbviament l’espectador reacciona amb indiferència.

Veurem com es repeteixen i barregen trames i les compararem immediatament amb la sèrie original. I si juguem a les comparacions, sempre acabarà guanyant la V de tota la vida. El millor de la sèrie és el personatge d’Elisabeth Mitchell, la Juliet de Lost. A banda de la sort de continuar gaudint d’aquesta actriu després de la seva sortida de Lost, el seu personatge té sang a les venes. Mitchell és una agent de l’FBI i mare soltera que contactarà amb la resistència. Vindria a ser el que era Mike Donovan a la sèrie original. Gairebé m’atreviria a dir que ara per ara, és ella sola qui aguanta la sèrie.

El gran errors de la sèrie ha estat calcar massa el que ja s’ha fet i no crear un nou plantejament, oblidant una mica del que s’havia fet abans, buscant altres referents, com s’ha fet amb Battlestar Galactica.

V. Els visitants torna a arrencar aquest abril als Estats Units, després de 4 mesos de parada, amb l’objectiu de millorar trames, guions i personatges. Esperem que així sigui perquè encara hi són a temps d’arreglar-ho, i nosaltres encara tenim ganes de que acabi essent una bona sèrie.

A TV3 veurem els 13 episodis d’aquesta temporada, sense descans, a partir del dijous 8 d’abril.

Ignasi Arbat



(del programa de ràdio “Ningú no és perfecte” www.grn.es/ningunoes )