CINEMA: "LA SEMILLA DEL DIABLO"

Avui parlaré d'una de les meves pel•lícules preferides, ni més ni menys de La semilla del diablo de Roman Polanski.


Aquest film és un del abanderats de l'anomenat New Hollywood. Durant finals dels seixanta i principis dels 70's, amb l'arribada de la televisió, les majors van veure com els seus ingressos disminuïen, això va fer que apostessin per un seguit de nous directors joves que amb poc pressupost i molt d'enginy. Aquestes pel•lícules van aconseguir connectar amb el nou públic que es veia reflectit en elles amb històries més properes i realistes. D'aquesta època en surten clàssics com Easy Rider o Bonnie and Clyde.

Un dels productors de més èxit d'aquells temps era Robert Evans, un actor sense gaire fortuna, reconvertit a dirigent amb molt d'ull alhora d'encarrilar els productes de Paramount. Va fer-se amb el guió d'una adaptació de la novel•la d'Ira Levin, Rosemary's Baby. En la seva direcció estaven interessats dos pesos pesants del vell Hollywood com eren William Castle i Alfred Hitchcock, però Evans va confiar-lo a un polonés quasi desconegut anomenat Roman Polanksi, que tenia ganes boges de donar el salt a Hollywood.

El film explica la història d'una jove matrimoni format per Rosemary (Mia Farrow) i Guy (John Cassavetes, asconseguint el paper per damunt de Robert Redford i Jack Nicholson), un actor d'anuncis per televisió. Els dos es traslladen a un apartament de l'edifici Bramford, a Nova York, del qual corren tot tipus de llegendes. Aviat els dos estableixen amistat amb un matrimoni ancià veïns seus. A mesura que l'amistat es fa més forta els dos comencen a obtenir sort, ell aconseguint bons papers en el teatre i ella quedant-se prenyada al poc de desitjar-ho, però les atencions quasi malaltisses dels seus veïns acaben convertint-se en una tortura.

El film és un thriller, amb alt component de terror psicòlogic, s'ho juga tot a una carta, la seva credibilitat. Al tractar temes com la màgia negra i el satanisme era bàsic obtenir carta blanca per part de l'espectador i que acceptès entrar en el joc. Per fer-ho, Polanski, reparteix el pes entre una direcció segura i summament estudiada per guiar-nos cap a la bogeria sense quasi donar-nos compte i el seu repartiment, esplèndid, des de la seva protagonista fins a un grup de secundaris brillants. A més, el seu punt final, molt arriscat, enlloc d'embrutar el llargmetratge es converteix en la cirereta del pastís.

La pel•lícula, tot i tenir un gran èxit, és molt sovint recordada més per els escàndols que la van rodejar. Un cop rodat el film, el director va rebre la notícia de la mort de la seva dona prenyada a mans d'uns fanàtics del satanisme, liderats per Charles Manson, que van entrar al seu apartament de nit per acabar amb la vida de la seva muller i fill. El director, a partir de llavors, va acumular portades de diaris no sols per això si no també per relacionar-se amb menors d'edat i haver d'escapar d'EEUU per por a la pena que va ser acusat pels tribunals, havent de continuar la seva carrera a Europa i sota vigilància constant. Una llàstima.

Pel Jacint Casademont (del programa de ràdio "ningú no és perfecte")

TELEVISIÓ "MUSEO COCONUT"

Aquesta temporada televisiva esperava dues estrenes amb ganes. La primera era The walking dead amb el gran Frank Darabont darrera, i de la que no en penso dir res, ja tinc suficients amenaces darrera meu per dir la veritat sobre el seu pilot, una decepció completa, i per altre banda Museo Coconut a Antena Neox, que com que m'ha agradat, i no té cap cap quadrat en contra, crec que podré explicar-ne quatre coses.




Jo ja seguia als chanantes quan feien monòlegs a Paramount comedy i també quan van tenir programa propi, La hora chanante. Allà, desprès d'anys i infiltrant-se en la forma de parlar de mitja població, van tenir l'oportunitat de saltar al públic generalista de gràcies a Hill Valley i TV2. Finalitzades quatre temporades, desprès de rebutjar una oferta per omplir els divendres a la nit a TVE, han decidit saltar a Antena Neox amb un format nou, la sit-com, aconseguint unes dades magnífiques amb la seva estrena, 4'3% de la quota d'audiència i 900 mil espectadors.



Museo Coconut tracta sobre les desventures dels treballadors de museu. Tot comença amb l'arribada del seu nou director, que va haver de deixar el MOMA de Nova York per un seguit de problemes personals, entre les quals es veu implicat un gos i comportaments grollers, i accepta incorporar-se al Coconut. Sols arribar es trobarà amb una parella de vigilants singulars, un guia excèntric i la directora i el seu fill, cap buits i pedants. Les aventures, i mal de caps, no tarden a aparèixer.



Ja parlant des de el punt de vista personal, el pilot m'ha semblat correcte, poc més. La trama havia de ser una excusa per presentar els personatges i no tenir gaire importància, així ho ha fet. Amb poques frases ja sabem de quin peu calça cadascú de manera molt encertada i divertida. Raúl Cimas, el millor actor de la troupe, interpreta al protagonista, amb contenció fent-nos de guia en aquest nou món. Ernesto Sevilla, al ser el director de la sit-com, s'encarrega d'un personatge quasi testimonial mentre que els altres tres personatges, interpretats per Reyes, Julián López i Carlos Areces, és on recau tot l'humor. La veritat és, que s'en surten molt bé. A més, els cameos, molts i molts, són un al•licient més que no queden fora de lloc en cap moment.



El segon capítol és el que no m'ha acabat de convèncer. La trama principal, sobre l'accident del director durant un acte heroic, però fictici, es prou potent per treure-li més suc. La sub-trama dels clons descoberts a través de la xarxa, no té cap tipus d'interès, i ni la seva unió, al final, amb l'altra trama aconsegueix l'encert. El ritme és lent i alguns gags no aporten res a la trama. A banda, crec que el model que més ha influït en la producció és The IT Crowd, però sense arribar a la seva excel•lència, recordem que l'equip anglès ja porta molt anys en el format i se'l coneixen a la perfecció.



Ara només cal esperar. Amb un xic més de rodatge, tenint un punt de partida bo i personatges potents, no crec que tardin a agafar un molt bon nivell, ja sabem de què són capaços aquests xicots. Paciència.



De Jacint Casademont (Del programa de ràdio "ningú no és perfecte")

TELEVISIÓ: "X Files"

Expediente-X Quan la veritat és allà fora.

X-files va ser una de les series més populars dels noranta. Durant nou temporades varem tenir un parell d'agents de l'FBI que ressolien cassos amb éssers paranormals, perseguien extraterrestres mentre anaven descobrint les conspiracions del govern...ah! I la tensió sexual entre els dos anava en augment. Ara el nouvingut canal Nitro ens dóna una bona oportunitat per veure-la de nou cada tarda a les set.

Chris Carter

El seu creador. Surfista amateur i llicenciat en periodisme. Desprès de provar fortuna editant revistes sobre el seu esport preferit va saltar a la televisió escrivint sit-com's. Una de les produccions més populars on va participar és La Tata, emesa per Televisió de Catalunya cada dos per tres. Amb l'ajut d'un directiu de la Fox Tv va poder portar a la petita pantalla el seu projecte persona, un homenatge a la seva sèrie preferida de la infància: Kolchak, the night stalker, on un periodista es dedicava a perseguir a monstres diversos per la ciutat. Carter, aprofitant l'èxit d'El silenci dels anyells i amb l'excusa d'un estudi on quasi un terç dels nord-americans creia en l'existència dels extraterrestres va crear a Mulder i Scully.

L'argument

La sèrie s'inicia quan una jove forense de l'FBI, Dana Scully, es assignada al departament dels expedients-x, secció que s'encarrega d'investigar fenòmens paranormals. El seu nou company és Fox Mulder, un brillant criminòleg, creient del món sobrenatural i l'existència d'OVNIS. Junts comencen a investigar casos per tot EEUU, reafirmant les creences de Mulder i minvant les conviccions d'Scully. Poc a poc, descobreixen que el mateix govern del país té un pacte amb extraterrestres per invadir el planeta ocultant-ho a la població.

La dignificació d'un gènere

La ciència-ficció i el terror mai han gaudit de gaire èxit a la petita pantalla. Per sort, Carter, va apostar per un tractament seriós, evitant en tot moment caure en el ridícul. Segons ell mateix va comentar els seus referents clars eren un parell de remakes de clàssic, La cosa i La mosca, de dos directors de renom com John Carpenter i David Cronenberg, que tractaven temes de gènere amb realisme i tota serietat. A més, el treball dels directors i guionistes, a més d'un treball de càsting brillant, van convertir una producció de pocs recursos en una sèrie d'acabat d'alt nivell.

El seu impacte

Expediente-x no era la gran aposta d'aquella temporada per Fox Tv. Sempre enfocats a un públic familiar no sabien molt bé la resposta que obtindria. Tot i començar amb una audiència digne, però insuficient, va augmentar gràcies a un factor inesperat: Internet. La plataforma era nova, i els seguidors de la sèrie van utilitzar-se per ajuntar-se i fer força. Aviat la sèrie es convertí en un èxit, i una de les joies de la cadena. S'han editat diverses novel·les sobre ella, estrenat un parell de pel·lícules i encara ara és un model per noves produccions, Fringe, per exemple.


Per Jacint Casademont (del programa de ràdio "ningú no és perfecte")

TELEVISIÓ:"Made in UK" Per Jacint Casademont

Segurament tots coneixeu Fringe, House, Bones, C.S.I.,... tot series americanes. Us poden agradar més o menys, però el seu acabat és tan deliciós que t’enganxen fàcilment. Sempre saps que una sèrie sortida de les entranyes del país de les barres i estrelles sempre és una aposta segura. Però i si corres un risc, i si rasques una mica més i canvies de nacionalitat i no d’idioma? T’atreveixes? Et donaré uns quants bons motius per com a mínim donar una oportunitat a les produccions gravades sota el cel permanentment gris i regit per l’hora del té.


SKINS
Una èxit com una casa. Ara mateix s’està preparant un film basat en ella i l’MTV americana en prepara un remake, no és d’estranyar desprès de sis temporades triomfant.

La base és simple: seguir un grup d’adolescents i les seves relacions, cada capítol és vist des de el punt de vista d’un d’ells. Ja sabeu: sexe, drogues, problemes familiars,... Res de nou sota el Sol, no? No t’equivoques, però en favor seu et puc dir: els actors, molt joves, compleixen sobradament, les trames són realistes i tant aviat et fan somriure com plorar, no es jutge en cap moment el comportament dels personatges tot i que t’argumenta les seves decisions, ...i el més important de tot, cada dues temporades canviem el repartiment al complet i comencem de zero. Res de suposats adolescents que en realitat ja tenen edat per fer-se una hipoteca.


THE IT CROWD
Les sitcoms angleses si tenen èxit solen tenir un parell de temporades de sis episodis, un fenomen de masses n’aconsegueix tres. Doncs en aquest cas estan rodant la quarta i planejant la cinquena.

Una noia arriba a una empresa per coordinar la secció de tècnics informàtics. Sota la seva responsabilitat queden dos geeks amants de la subcultura negats en les dots socials. Us pot recordar un xic a The Big Bang Theory, però vosaltres penseu en un McDonald’s i jo parlo del Bulli. Actualment no existeix una millor exposició del sentit de l’humor amb classe. Les misèries humanes queden representades amb sarcasme, sense caure en la grolleria, amb diàlegs brillants i situacions hilarants. És més, mireu el treball que hi ha darrera cada guió i veureu fins quin punt de perfecció arriben aquests senyors. Genial!


MISFITS
Ara els súper-herois estan de moda. Portem deu anys veient com no paren de sortir adaptacions de còmics a la gran pantalla. Doncs el britànics han aprofitat l’ocasió per fer-ne la seva versió, completament original.

Un grup de joves es troba complint condemna fent treballs comunitaris. Netejant parets cau una tempesta que els hi dóna poders. Ara ajunta hormones accelerades amb habilitats especials, no faries profit de les teves noves dots? No et comportarien un seguit de problemes? Doncs sí. La simple història dels personatges ja faria interessant la sèrie però la conjunció amb aquestes habilitats ho puja a un nou nivell. Ah, i això no és Amèrica, no hi ha tabús ni mitges tintes: sexe, drogues i bona música sense escarafalls.

Fet, espero que com a mínim feu un petit tast de cadascuna i doneu la vostra opinió. Si us agrada en tinc un seguit més que us poden fer el pes. Avisats esteu.

Per Jacint Casademont. (Del programa de ràdio "Ningú no és perfecte" http://www.grn.es/ningunoes/ )

CINEMA: “Help! De Richard Lester” Per Jacint Casademont

Ara fa quaranta anys un dels grups de música més importants de la història es va dissoldre: Els Beatles. La seva importància musical és reconeguda per tots, però hi altres camps en que també van aportar el seu gra de sorra i no ha tingut el reconeixement que es mereix, per exemple, en el mon del cinema. Tot i tenir una escassa filmografia protagonitzada pels quatre ,aquestes obres, sobretot els dos primers films, són autèntiques joies força desconegudes.


En aquest cas em concentro en Help!, el seu segon film. Un any abans la banda s’havia estrenat en la gran pantalla (A hard day’s night) sota la direcció de Richard Lester convertint-se en un gran èxit. Veient el calaix fet i que el fervor dels fans no afluixava, la seva productora va decidir posar en marxa una nova pel·lícula en temps rècord, de nou amb el mateix equip.

El màxim responsable d’aquest parell de films va ser Lester, un director de segona fila que mai ha aconseguit el reconeixement que es mereix. Aquest professional ha destacat per ser un director més que solvent, capaç d’entretenir l’espectador sense fer-lo sentir estúpid, cosa que no podem dir de molts directors actuals.

Lester tenia clar que per aquest nou film amb els Beatles no es podia repetir. Si en el primer es tractava amb un fals documental el dia a dia dels escarabats de gira, i no podent parlar de la seva vida personal al ser nul·la, havia d’inventar-se una història totalment inventada.

El guió de Charles Wood i Marc Behm ens explica com cau a mans d’en Ringo un anell que fa que el seu portador hagi de morir sacrificat per no enfadar una deïtat oriental. Simple, oi? Doncs la cosa no es queda aquí. Aquell època (1965) és l’inici d’un dels grups de comediants més importants de tots els temps: Monty Phyton. El surrealisme a l’humor, i més a UK, era una tendència que agafava força, i si això sol ja podia donar suficient interès a la pel·lícula resulta que també apareix en plena moda del salt a la gran pantalla de James Bond. Així un producte totalment comercial destinat als fans del grup acaba convertit en un film d’aventures surrealista amb tocs d’un film d’espies...a més de talls musicals, com no? Qui dóna més?

John, Paul, Ringo i George viatgen per tot el mon perseguits per una secta, Scotland Yard i un parell de “mad doctors” mentre s’enfronten amb: un tigre que sols s’atura quan li xiules la cançó de l’alegria, atacs amb gasos, rajos electromagnètics, atacs amb tancs,...i ells la mar de feliços i despreocupats. En resum, que visca la vida!

Però Lester, no volia en cap cas fer un simple film-explotació. Es va rodejar d’un equip de professionals disposats a experimentar en tots els camps. El muntatge és un precursor clar i directe dels videoclips*, amb un muntatge picat i dinàmic. El director de fotografia va utilitzar un sistema, força en desús, que treballa amb la llum natural reflectida, que dóna un acabat molt realista al film. El disseny de producció també és molt destacable, que amb un pressupost mínim, aconsegueix ajuntar de forma realista el mon real amb un mon esbojarrat, ple de gadgets de ciència-ficció i portes ocultes. I no oblidar els secundaris, amb moltes taules i gran sentit de l’humor.

En fi, un film exageradament entretingut alhora que ben fet.


*Lester va rebre una carta de la cadena MTV otorgant-li la paternitat de l’art del videoclip gràcies als seus films amb els Beatles. Ell va respondre demanant-lis una prova d’ADN.


Per Jacint Casademont (Del programa de ràdio "Ningú no és perfecte" http://www.grn.es/ningunoes/

RECOMANACIÓ TV: "DIBUIXOS ANIMATS" per Jacint Casademont

Arriba un moment de la vida en què tots recordem amb passió i orgull les series de dibuixos animats que van marcar la nostra infància. Segur que una nova revisió d’elles ens tombarien les nostres creences amb facilitat, però en lloc de fer-ho preferim atacar cegament a les series actuals: que si són molt violentes (a cas no ho era Bola de Drac?), extravagants ( i Musculman no?) o sense sentit ( Dr. Slump també ho era)...si us fixeu totes elles eren animes i són els pilars dels vostres anys de “pa amb Nocilla” així que no critiqueu tant al manga, ok?

Bé doncs, he decidit comentar tres series d’animació actuals, dirigides al públic infantil, que potser us fan reviure el vostre infant interior.

Phineas y Ferb
Disney Channel
Resumir la sèrie, tot i la seva simplicitat formal, és complicada. Riure-te’n de Perdidos. Phineas i Ferb són dos germans amb una gran dosis d’imaginació capaços de construir qualsevol cosa, des de una màquina del temps a un parc aquàtic enmig del jardí de casa seu. Per xafar-lis els plans hi ha la seva germana Candance, que perd el cul tant per què la seva mare els castigui com pel noi més guapo de la seva classe. I per últim tenim a Perry, un ornitorinc, la seva mascota alhora que agent secret en lluita constant contra el malvat, i desgraciat, Dr. Heinz Doosfenshmirtz que sempre planeja dominar el món.

Com a mínim interessant, oi? Doncs a tot això hi pots afegir números musicals, des de l’estil crooner, a Brodway o MTV, milers de referències a la cultura pop i tonalades d’humor cínic.
I saps el millor? És una sèrie Disney.

Pocoyo
Clan Tv
Va dirigida als pre-escolars, però mare meva...la gaudeixo com ells o més. Pocoyo és un nen petit, vestit amb un pijama blau i viu en un escenari completament blanc. Els seus amics són un ànec, una elefant rosa, un ocell i un gos. Junts viuen aventures de set minuts on aprenen noves paraules i de pas valors. El narrador és el nostre conductor en aquest món ple d’imaginació (en la seva versió anglesa la veu és del gran Colin Firth) i tant aviat ens ensenya a ballar com no molestar als que descansen. Tant minimalisme i alegria és contagiós i addictiu al cent per cent.

El millor de tot, o pitjor, és que es tracta d’una producció catalana (barcelonina concretament) que va tenir que provar sort a Anglaterra i a hores d’ara és un fenomen mundial.


Bob Esponja
Clan Tv
En el fons del mar de les Illes Biquini viu en Bob dins una pinya. Treballa en un fast food, el seu veí és una estrella de mar i la seva mascota un cargol. La sèrie és hereva dels Ren & Stimpy o Vaca y Pollo però amb un to més encarat a tots els públic. Però no us enganyeu, en ella podeu trobar temes com l’addicció al sucre (amb síndrome d’abstinència inclòs) o l’explotació laboral. Vist amb ulls d’adult pot semblar tot plegat un xic pervers, però no és més que aventures innocents feta per gent no tant innocent. Molt recomanable.

I fins aquí un repàs de series dirigides a menuts, però que poden gaudir, i molt, els nostres paladars. Espero que lis doneu una oportunitat.

Jacint Casademont

(Programa de Ràdio "Ningú no és perfecte"
http://www.grn.es/ningunoes/