CINEMA "Fandom Sitges"

Un Sitges més col•laboratiu i enrolat amb les 2.0


Fandom Sitges, un projecte del web de cinema fantàstic i de terror Judexfanzine, proposa per a l’edició 2010 del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, fer participar tothom en una gran crònica realitzada amb petits vídeos filmats per desinteressats de totes les edats i que siguin mínimament hàbils amb el maneig del mòbil o de la càmera de vídeo. D’aquesta manera, s’intentarà imbuir el festival de cinema de l’essència de les xarxes socials i de tot allò popularment conegut com les 2.0. La proposta és interessant i gens casual, ja que enguany Sitges projecta, pel cap baix, tres pel•lícules relacionades amb el tema i, a més, el director David Fincher estrena el que es preveu un gran èxit a taquilla “The social Network”, sobre la creació i els creadors de la gran xarxa social Facebook.

Si voleu participar-hi...

Primer heu de saber que cal respirar festival al màxim per poder transmetre l’ambient de Sitges durant la mostra cinematogràfica, és a dir, podeu gravar imatges de les cues interminables a El Retiro o a l’Auditori d’El Melià, la vida nocturna, les tertúlies improvisades, les extravagàncies dels fans del terror adientment ornamentats per alguna pel•lícula esperada amb ànsia, etc. No patiu, que un cop allà, de material no us en faltarà. Però heu de ser breus. El projecte només accepta vídeos de com a màxim un minut de durada i no poden ocupar més de 200 MB. Ah! i podeu enviar tots els vídeos que vulgueu fins al 24 d’octubre.

El PREMI!!

Això que habitualment fa la gent de forma desinteressada a la xarxa diàriament de gravar escenes de la vida quotidiana o gravar-se fent l’indi, per dir-ho suaument, i editar-ho i penjar-ho perquè tothom pugui aplaudir-ho, aquí, a Sitges, tindrà premi. Però només un participant serà l’escollit. Entre els col•laboradors d’aquesta crònica a pedaços el més original i creatiu guanyarà una Butaca VIP per a l’edició de l’any vinent del Festival de Sitges i tots els participants apareixeran citats als títols de crèdit de la pel•lícula documental. Què us sembla! Us hi animeu??

Si voleu més informació podeu connectar-vos a http://www.fandomsitges.com/.


Per Marta Sanz (del programa de ràdio "ningú no és perfecte")

TELEVISIÓ:“Glee, la sorpresa de la FOX” Per Marta Sanz

Potser no tothom ha sentit a parlar d’aquesta sèrie i no és d’estranyar perquè tampoc crec que estigui pensada per al gran públic, com podrien ser CSI o House. Glee és una sèrie de comèdia musical amb alguns tics d’absurditat que la fan molt especial. El seu creador Ryan Murphy també és un tipus amb una ment inusual que va donar a llum la sèrie de cirurgians estètics viciosos i temeraris Nip/Tuck, que tants bons moments ens ha donat. Glee, malgrat alguns puguin pensar el contrari, ha estat una cop d’aire fresc per a les nostres televisions i ens alegra saber que la FOX ha avançat que la sèrie tindrà una tercera temporada. I és que Glee ha causat furor als Estats Unit i s’ha convertit en un fenomen televisiu i cultural des del primer capítol. De fet, segons diu Murphy, des que van actuar en directe a la Casa Blanca davant la família Obama, la sèrie ha agafat tanta força com un remolí imparable d’abast internacional. De fet, si els seguidors d’Star Trek se’ls coneix a tot el món com a “trekkies”, Glee ha creat els seus propis fans que es fan dir “Gleeks” i que s’estan estenent com una bassa d’oli. La veritat és que la sèrie val molt la pena, t’entreté, és divertida i passa molt ràpida, perquè hi estàs agust mentre la mires. Els arguments són senzills però molt efectius. Glee transcorre en un institut d’una ciutat mitjana i mediocre dels Estats Units on alguns dels seus alumnes volen destacar prenent part d’aquest cor creat pel professor d’espanyol –que, per cert, està de molt bon veure-, qui alhora també porta una vida molt convencional però que vol ser algú més, seguir el seu somni de joventut quan era una estrella a l’institut i cantava i ballava al cor amb molt d’èxit. La sèrie fa adaptacions de cançons actuals amb coreografia pròpia. Però la música no es limita als números de ball del cor, sinó que el seu creador introdueix efectes musicals en els diàlegs, en situacions mundanes dels personatges i això la fa més divertida. Alguns pensaran que Glee és només una sèrie d’adolescents d’institut amb les hormones esvalotades que intercala números musicals d’un cor mediocre que vol guanyar el campionat nacional. Però no és cert, té més matisos que això i els números musicals estan molt treballats, així com les tensions que hi ha entre els personatges: un director d’institut hindú que està portant el centre a la misèria amb les retallades econòmiques, una monitora de les animadores amb mètodes poc ètics, obsessionada a enfonsar el cor i uns alumnes dividits entre els que són populars, guapos i cruels amb aquells pobres desgraciats i marginats pel seu aspecte físic. A més, els creadors de Glee es poden permetre el luxe de fer programes homenatge, com els que han fet a Madonna, Britney Spears o Lady GaGa. A més, són tots una colla de frikkies que fan riure. Què més podem demanar!! Si voleu veure Glee i entendre per vosaltres mateixos perquè s’ha convertit en tot un fenomen, la podeu seguir al canal Antena.Neox, el dilluns a les 22 h. (Avís: qualsevol canvi en la programació, no me’n feu responsable, si us plau).

Per Marta Sanz (del programa de ràdio "Ningú no és perfecte" http://www.grn.es/ningunoes/ )

CINEMA: "Bullock, les banyes i l’Oscar" per Marta Sanz

Donats els antecedents de separacions produïdes entre les actrius de Hollywood i les seves respectives parelles després d’haver recollit somrient un Oscar, hem començat a establir una teoria, que no és només nostra, dels qui parlem de cinema aquí, sinó també d’aquells que parlen i escriuen sobre cinema i “celebrities” als Estats Units. I la teoria és que existeix sense cap mena de dubte la maledicció de l’Oscar per a la millor actriu. Cada any, quan s’atorga el premi a millor actriu succeeix que uns dies després, unes setmanes després o pocs mesos després l’actriu guanyadora que ha deixat entrar l’estatueta a casa seva es troba de cares amb la mala sort i és que el seu matrimoni se’n va en orris.




Tenim els casos de Hillary Swank (Million Dollar Baby), que un cop guanyat l’Oscar a la millor actriu per una magnífica interpretació, tot s’ha de dir, va partir peres amb el seu marit Chad Lowe, germà del ben plantat tot i que mal aprofitat Rob Lowe. També hi ha el cas de la curteta –en molts sentits- Reese Witherspoon (En la cuerda floja) que es va separar del guapet Ryan Phillippe després de set anys de matrimoni i es va disgustar tant amb el seu ex que se’n va tornar a casa seva, al sud dels Estats Units per recuperar les seves arrels familiars. Perseguida per aquesta estranya maledicció també s’hi ha trobat Halle Berry (Monster’s Ball) una de les dues noies Bond que han guanyat un Oscar (l’altra és Kim Basinger, per suposat) i Kate Winslet (The reader), qui es mereixia molt, en la meva opinió, que rebés l’estatueta però gens que ara s’hagi separat del seu marit Sam Mendes, que a més, li donava feina. Tot i que no et preocupis Kate, que feina no te’n faltarà mai. Perquè aquesta actriu paper que fa paper que broda. Winslet va rebre l’Oscar l’any passat i aquest 2010 s’ha acabat el seu matrimoni, que per a ella era el segon. Però si d’alguna cosa li serveix de consol a la noia del Titanic en el devenir públic de la noticia és que molt pitjor i més humiliant ha estat l’últim cas que ens concerneix en aquesta divertida teoria i és el de la Sandra Bullock.



Per a aquells que visqueu als núvols, a Mart o immersos en el facebook i altres succedanis de comunicació humana real, la nostra Superagente especial Bullock ha presentat els papers de divorci del seu marit, el mecànic i estrella de la tele Jesse James. Fa un mes i escaig, poc després que l’actriu guanyés l’Oscar per The blind side, va esclatar-li a la cara la porqueria que es coïa a casa seva i va sortir tan esquitxada de merda que no ha volgut fer-ne cap declaració en públic a excepció d’una o dues intervencions en què s’ha vist obligada per les greus acusacions que li havien fet sobre que havia participat en una espècia d’orgia amb estris signats pel nazisme. Segons les informacions publicades als EUA, Jesse James va tenir relacions sexuals durant un mes aproximadament, just quan Bullock rodava The blind side, amb una model de tatuatges amb cara de devoradora d’homes, la fantàstica Michelle “Bombshell” McGee, qui ha desvetllat tot l’afer, suposo que per buscar popularitat i molts diners. I mira que se’ls veia somrients a la gala dels Oscars a Bullock i a James; I totes aquelles paraules dolces i plenes de sentiment que li va dedicar l’actriu al seu sacrificat mecànic? A veure si al final resultarà que Sandra Bullock és millor actriu del que ens pensàvem. Sens dubte li hem de donar una oportunitat, no pel paper que està interpretant ara a la vida real i que trobo que el duu amb dignitat, sinó pel seu paper protagonista a la pel·lícula The blind side, basada en un fet real, i en la història de Michael Oher, un gran noi negre –gran pel físic i com a persona- mig abandonat per la seva mare que és drogoaddicte però que té grans dots per al futbol americà. Bullock interpreta Leigh Anne Touhy, una republicana ex animadora, casada amb un magnat de menjar ràpid i suculent i amb dos fills que acull aquell noi a casa seva i l’ajuda a ser el jugador de futbol que arriba a ser. The blind side és una bona pel·lícula, sense massa sentimentalismes, a excepció d’algunes escenes molt curtes i justificades, àgil, positiva, amb tocs d’humor i de drama, que quan l’has vista et deixa amb una molt bona sensació. Alguns crítics podrien dir que el final és previsible perquè acaba bé, ja us ho dic ara, i què? també hi ha coses que acaben bé a la vida i no per això han de ser menyspreades.

Marta Sanz (del programa de Ràdio "Ningú no és perfecte" http://www.grn.es/ningunoes/index.html