CINEMA: "Bullock, les banyes i l’Oscar" per Marta Sanz

Donats els antecedents de separacions produïdes entre les actrius de Hollywood i les seves respectives parelles després d’haver recollit somrient un Oscar, hem començat a establir una teoria, que no és només nostra, dels qui parlem de cinema aquí, sinó també d’aquells que parlen i escriuen sobre cinema i “celebrities” als Estats Units. I la teoria és que existeix sense cap mena de dubte la maledicció de l’Oscar per a la millor actriu. Cada any, quan s’atorga el premi a millor actriu succeeix que uns dies després, unes setmanes després o pocs mesos després l’actriu guanyadora que ha deixat entrar l’estatueta a casa seva es troba de cares amb la mala sort i és que el seu matrimoni se’n va en orris.




Tenim els casos de Hillary Swank (Million Dollar Baby), que un cop guanyat l’Oscar a la millor actriu per una magnífica interpretació, tot s’ha de dir, va partir peres amb el seu marit Chad Lowe, germà del ben plantat tot i que mal aprofitat Rob Lowe. També hi ha el cas de la curteta –en molts sentits- Reese Witherspoon (En la cuerda floja) que es va separar del guapet Ryan Phillippe després de set anys de matrimoni i es va disgustar tant amb el seu ex que se’n va tornar a casa seva, al sud dels Estats Units per recuperar les seves arrels familiars. Perseguida per aquesta estranya maledicció també s’hi ha trobat Halle Berry (Monster’s Ball) una de les dues noies Bond que han guanyat un Oscar (l’altra és Kim Basinger, per suposat) i Kate Winslet (The reader), qui es mereixia molt, en la meva opinió, que rebés l’estatueta però gens que ara s’hagi separat del seu marit Sam Mendes, que a més, li donava feina. Tot i que no et preocupis Kate, que feina no te’n faltarà mai. Perquè aquesta actriu paper que fa paper que broda. Winslet va rebre l’Oscar l’any passat i aquest 2010 s’ha acabat el seu matrimoni, que per a ella era el segon. Però si d’alguna cosa li serveix de consol a la noia del Titanic en el devenir públic de la noticia és que molt pitjor i més humiliant ha estat l’últim cas que ens concerneix en aquesta divertida teoria i és el de la Sandra Bullock.



Per a aquells que visqueu als núvols, a Mart o immersos en el facebook i altres succedanis de comunicació humana real, la nostra Superagente especial Bullock ha presentat els papers de divorci del seu marit, el mecànic i estrella de la tele Jesse James. Fa un mes i escaig, poc després que l’actriu guanyés l’Oscar per The blind side, va esclatar-li a la cara la porqueria que es coïa a casa seva i va sortir tan esquitxada de merda que no ha volgut fer-ne cap declaració en públic a excepció d’una o dues intervencions en què s’ha vist obligada per les greus acusacions que li havien fet sobre que havia participat en una espècia d’orgia amb estris signats pel nazisme. Segons les informacions publicades als EUA, Jesse James va tenir relacions sexuals durant un mes aproximadament, just quan Bullock rodava The blind side, amb una model de tatuatges amb cara de devoradora d’homes, la fantàstica Michelle “Bombshell” McGee, qui ha desvetllat tot l’afer, suposo que per buscar popularitat i molts diners. I mira que se’ls veia somrients a la gala dels Oscars a Bullock i a James; I totes aquelles paraules dolces i plenes de sentiment que li va dedicar l’actriu al seu sacrificat mecànic? A veure si al final resultarà que Sandra Bullock és millor actriu del que ens pensàvem. Sens dubte li hem de donar una oportunitat, no pel paper que està interpretant ara a la vida real i que trobo que el duu amb dignitat, sinó pel seu paper protagonista a la pel·lícula The blind side, basada en un fet real, i en la història de Michael Oher, un gran noi negre –gran pel físic i com a persona- mig abandonat per la seva mare que és drogoaddicte però que té grans dots per al futbol americà. Bullock interpreta Leigh Anne Touhy, una republicana ex animadora, casada amb un magnat de menjar ràpid i suculent i amb dos fills que acull aquell noi a casa seva i l’ajuda a ser el jugador de futbol que arriba a ser. The blind side és una bona pel·lícula, sense massa sentimentalismes, a excepció d’algunes escenes molt curtes i justificades, àgil, positiva, amb tocs d’humor i de drama, que quan l’has vista et deixa amb una molt bona sensació. Alguns crítics podrien dir que el final és previsible perquè acaba bé, ja us ho dic ara, i què? també hi ha coses que acaben bé a la vida i no per això han de ser menyspreades.

Marta Sanz (del programa de Ràdio "Ningú no és perfecte" http://www.grn.es/ningunoes/index.html