Time (Electric Light Orchestra)
TRACKLIST
1. "Prologue" – 1:15
2. "Twilight" – 3:35
3. "Yours Truly, 2095" – 3:15
4. "Ticket to the Moon" – 4:06
5. "The Way Life's Meant to Be" – 4:36
6. "Another Heart Breaks" – 3:46
7. "Rain Is Falling" – 3:54
8. "From the End of the World" – 3:16
9. "The Lights Go Down" – 3:31
10. "Here Is the News" – 3:49
11. "21st Century Man" – 4:00
12. "Hold on Tight" – 3:05
13. "Epilogue" – 1:30
14.
FITXA TÈCNICA
Any: 1981
Discogràfica: Jet Records & Columbia Records
Productor: Jeff Lynne
Estudi de gravació: Musicland Studios (Munich)
Trajectòria a les llistes: 32 setmanes al n.1 de les llistes d'àlbums angleses; 20 setmanes al n.16 del Billboard 200 nordamericà.
Hi ha bandes que, definitivament, trepitgen merda. De bon començament, fan coses que la crítica no els perdona mai més i llavors les arrosseguen com un tros de pell morta fins a la fi dels seus dies. En el cas dels britànics Electric Light Orchestra (ELO), el pecat va ser voler crear èpica i època a base de barrejar violins i violoncels amb guitarres elèctriques i bateries; un intent que, per la majoria dels crítics, va donar com a resultat una música pretenciosa, pedant, hortera i amb unes ínfules de grandesa excessives i grotesques. Ja se sap que als anys 70 (època en què la ELO va desenvolupar la major part de la seva carrera) es portava la cosa excessiva, almenys fins que el punk va arribar i va posar una mica d'ordre; i ja se sap que, en el món del rock i en la vida, cau sempre millor aquell qui s'enorgulleix de les pròpies mancances que el mediocre que pretén passar per bo. O sigui que, a efectes dels crítics, ELO=caca. Aquestes, evidentment, eren les lectures que la crítica internacional compartia a mesura que avançaven els anys 70 i la banda anava traient discos i, de fet, el grup liderat per Jeff Lynne no s'ha pogut treure mai més de sobre les etiquetes de "pretenciós", "grandiloqüent", etc. Però, com passa sovint, el criteri dels crítics no tenia gran cosa a veure amb el del públic, que va convertir aquell grapat de pressumptes pedants en una banda de vendes multimilionaries arreu del món. Alguna cosa bé devien fer...
El cert és que als detractors de la banda no els falta del tot la raó. Però estan tan ofesos i enrabiats pels deliris simfònics de Jeff Lynne i companyia, que solen oblidar-se de la immensa capacitat del grup (o, més ben dit, del propi Lynne, que ho feia tot) per manufacturar melodies eternes i clàssics instantanis. "Night rider", "Evil woman", "So serious", "Twilight", "Rock'n'roll is king", "Hold on tight", "Here is the news", "Mr. Blue sky", "Turn to stone", "Shine a little love", "Last train to London", "Don't bring me down", o fins i tot l'entranyablement hortera "Xanadú" en són alguns exemples. Potser no en sou conscients, però teniu aquestes cançons incrustades a la memòria perquè les radiofórmules les adoren i no paren d'escopir-les des de fa 30 anys.
I així, fent camí entre detractors i admiradors, i deixant un rastre de bones cançons i també d'algun trunyo important, la ELO es planta a 1981. I produeix el seu millor disc: l'equilibri perfecte entre l'èpica simfònica, el pop-rock, amb esquitxos residuals de new wave, reggae i rock'n'roll classic. Una mirada al futur (l'àlbum és conceptual i les cançons es veu que expliquen una història, però no s'enten gaire, diguessim), i per primer cop, profunda, intel·lectual, allunyada de la tonteria infantil·loide d'actuar en escenaris en forma de plat volador, com feien anys enrere; una mirada nostàlgica al present, a través d'un viatge imaginari 100 anys endavant. "Remember the good old 1980's, when everything seemed so uncomplicated...", diuen els primers versos de "Ticket to the moon".
Jeff Lynne arriba, amb "Time" a la seva plenitud com a compositor i, a més, troba el so definitiu que marcarà els dos següents (i últims) àlbums del grup (el també descomunal "Secret Messages" i l'irregular "Balance of power") i el seu segell sonor personal i inconfusible, que imprimirà com a productor amb bandes com Tom Petty & The Heartbreakers, The Travelling Wilburys, George Harrison i, fins i tot, els seus estimats Beatles en els dos singles pòstums "Free as a bird" i "Real love". Particularment, no hi ha ni una sola cançó de "Time" que no em faci vibrar, amb dues úniques excepcions: "The way life's meant to be", un complet despropòsit consistent a abocar quantitats ingents de sucre a un so pretesament fronterer, amb trompetetes mexicanes incloses. Per vomitar; i "The lights go down", una mostra més que els blancs, simplement, no es poden posar a fer música de negres perquè després passa el que passa.
La resta, un 10, tant de composició, com d'arranjaments, com d'interpretació. L'escoltes i flipes. I encara flipes més quan t'assabentes que la banda va fer aquest i els dos àlbums següents simplement per complir el contracte amb la discogràfica. Naturalment, això és com donar un bistec de carn fresca als famolencs detractors de la Electric Light Orchestra, sempre a l'aguait de notícies com aquesta per continuar denostant un molt, molt bon grup de rock.
Hi ha bandes que trepitgen merda. Definitivament.
http://www.myspace.com/electriclightorchestra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada