Per exemple, De qué hablamos cuando hablamos de amor (Anagrama, 10a ed.) és un recull de relats molt breus, alguns de només 2 o 3 pàgines. Es tracta de narracions que no parlen de res en concret però són versemblants instantànies de la vida quotidiana -i molt americana- de gent que podrien ser els teus veïns. Al Jack, l'Albert, el Burt, la Dummy... no necessàriament els passa res d'emocionant, de greu o de paranormal, sinó més aviat coses normals. En canvi, el seu anonimat in media res, el que callen o el to del que acaben dient és el que impacta amb contundència a nivell narratiu.
Una conversa entre dues parelles sobre els seus anteriors matrimonis mentre fan copes
Un fill que intenta comunicar-se amb el seu pare i aquest li explica una infidelitat que li pesa a la consciència.
Un home que s'ha quedat sol i ven els seus mobles exposats al jardí.
Parelles que es trenquen. Que fa temps que s'han trencat. Que s'estan a punt de trencar.
Violència domèstica entre els que se suposa que s'estimen.
La tensió alliberada o continguda d'aquests 17 relats breus dóna tot el sentit retòric al títol del recull. Tots tenen alguna cosa a veure amb l'amor. Tot el patiment, el dolor, la solitud, l'odi i el ressentiment d'alguns dels personatges és a causa d'aquest anomenat 'amor'. Aleshores, com es pregunta Mel al penúltim relat, ¿de què parlem quan parlem d'amor?.
En l'estil, Carver s'estalvia la descripció minuciosa de l'espai, només descriu el que ha de ser tocat pels seus personatges i se centra en les seves accions físiques, materials i en les converses que tenen uns i altres. El resultat és un haiku a l'americana, perfecte per anar llegint d'estació en estació.
Per Elisenda Coll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada