MÚSICA:"DEVO 2.0" Per Xavi Serra

El 1968 la cadena nord-americana ABC es va veure obligada a cancel·lar la sèrie “Batman” a causa del desacord del seu protagonista, Adam West, i del que posava la veu en off, Bob Dozier, amb els plans de retallada pressupostària, que incloïen l’eliminació del Noi Meravella. En aquell moment, “Batman” tenia tant èxit que la NBC no va trigar ni un mes a fer una oferta als productors de la sèrie; però va ser massa tard: els decorats ja havien estat destruïts. L’explicació a tant d’èxit la podem trobar en una posada en escena que intentava ser fidel al còmic original de Marvel. Els “plaff”, “crank” i “boom” en tipologia pròpia de vinyeta il·lustraven les batusses entre un Batman amb panxeta i un Robin amb molta ploma contra un Joker entrat en anys i un Pingüí amb pinta de millonetis. Dues dècades després, Tim Burton va refundar el mite, també intentant ser fidel a l’original i afegint-hi la seva tendència innata a la foscor i als espectacles de circ. L’heroi ja no lluïa panxa, sinó una cuirassa musculada. El batmòbil ja no era un Lincoln tunejat, sinó un bòlid amb motor de turbina. La tercera generació, amb Christian Bale, no va tenir la transcendència de les seves predecessores; i m’atreveixo a dir que va ser a causa de prendre’s massa seriosament el tema -Batman va deixar de ser un ricatxo justicier per convertir-se en un paio de frenopàtic que necessitava una esbandida-.




El 1978 els Devo van sorprendre tothom disfressats amb un uniforme de ràfia de color groc i un test vermell al cap. La seva electrònica primària; l’humor surrealista de les seves lletres i el discurs apocalíptic sobre el futur domini de les màquines sobre l’home van posar-los en boca de tothom. No en va, la influència de David Bowie i Iggy Pop els va facilitar signar un contracte amb una major per gravar el seu primer disc, Q: Are We Not Men? A: We Are Devo!, que va produir ni més ni menys que Brian Eno. En pocs anys, els d’Ohio van esdevenir una banda d’èxit. Van anar adaptant el seu estil als nous temps, passant pel synthpop, el rascat de guitarres i per l’electrònica més convencional i el dance; fins que es va acabar la inspiració. Després d’un llarg parèntesi, l’any 2007 van tornar a l’escenari, encara ataviats amb els seus vestits característics. Aquesta setmana, per fi, han publicat nou disc.



Something for everybody (del qual en podeu escoltar un tastet a www.myspace.com/devo ) manté el to de ciència ficció kitsch sense arribar a ser friki de tota la vida; amb un so actualitzat però clarament deutor de l’herència dels primers àlbums de la banda. What we do és una mostra de l’humor característic dels Devo (“what we do is what we do. Just different name, there’s nothing new”) i Fresh és una explosió de guitarres que els acosta al “nu rave” dels Shitdisco o els Klaxons. El més cridaner és que els Devo han modernitzat el vestuari: han canviat els monos grocs per uniformes de plàstic impermeable de color platejat més fancies i han abandonat el test al cap; ara porten una màscara que els fa semblar una mena de Fantasma de l’Òpera amb tupé. En definitiva, els Devo s’han reinventat sense pervertir ni un sol dels seus principis fundacionals. Sonen frescos i si mantenen el nivell en directe poden tornar a ser la bomba. I serà així si no cometen l’error de començar a buscar mística en la seva sàtira, com li va passar al Batman de Christian Bale; i si continuen marcant panxeta, com el Batman seixantero d’Adam West.

Per Xavi Serra.