MÚSICA:"THE DRUMS I EL CANVI D’ESCENARI" Per Xavi Serra

En una escena de la pel•lícula “24 hour party people” (Michael Winterbottom, 2002), Tony Wilson, el protagonista, explica que les tendències musicals actuen com a onades, de manera que quan una entra en decadència, la que està sota, que fa temps que funciona en segon terme, comença a créixer fins a passar a primer pla. Mentrestant, una nova tendència apareix per sota, destinada a substituir la que va per dalt, i així successivament. Tony Wilson va ser el fundador de Factory Records i l’amo del club Hacienda de Manchester, i no seré jo qui contradigui unes paraules posades en boca seva per uns guionistes de cinema... De tota manera, m’atreveixo a fer-hi un matís: les noves tendències musicals no només creixen per la davallada de l’anterior, sinó que ho fan en contraposició a aquesta: com a resposta a un moviment que mostra símptomes d’esgotament o d’excessiva tendència a mirar-se al melic. Va passar amb el punk, que a finals dels setanta va reaccionar violentament contra el pop de grans escenaris, grandiloqüent i sobreproduït. Anys després, els Nirvana van ser una patada a la boca a la banalització del pop de finals dels vuitanta i, no fa tant, l’aparició de bandes com Strokes va saccejar una escena que moria en mans de formacions com Green Day, Offspring o Foo Fighters.


Tot això vé a tomb d’una sensació que tinc últimament: l’escena indie nord-americana està actualment repleta de bandes que sobrecarreguen la seva música. El centre d’atenció està situat ara mateix a Nova York (moltes formacions són o s’han instal•lat a Brooklyn), on conviuen, per exemple, l’art-pop dels Yeah Yeah Yeahs i el soroll dels A Place to Bury Strangers. La psicodèlia experimental dels Animal Collective ho ha empastifat tot i darrere seu han vingut les atmosferes dels MGMT i els Deerhunter; el pop experimental dels Yeasayer i la reformulació folk dels Grizzly Bear i els Fleet Foxes. I la sensació és que no passarà massa temps abans que quatre xavals armats amb dues guitarres, un baix i una bateria irrompin a l’escena alternativa tocant quatre acords i fent quatre crits; i ho capgirin tot una vegada més. Potser no sóc l’únic que ho pensa, i potser per aquest motiu la publicació del disc de debut dels The Drums ha generat tant expectació.

The Drums poden començar a capgirar el panorama. Són de Brooklyn (curiosament) però la seva proposta és bàsica, primària... el seu EP, Summertime!, va acaparar l’atenció de la crítica i des que el van publicar no han parat de rodar-lo per tot el món. La cançó Let’s go surfing, que s’ha convertit en un hit, té l’aire dels Beach Boys però també el punt sinistre dels Joy Division (demano disculpes: dir que tal grup indie actual està influenciat per Joy Division hauria de garantir automàticament un espai al museu nacional del tòpic). Best Friend beu dels origens electrònics de Jonathan Pierce i Jacob Graham, líders de la banda, i està feta de melodies simples, acords bàsics i segones veus en reverb. Passa el mateix amb Forever and Ever Amen, més canyera i potser la més comercial. El disc, que es titula com ells, The Drums, ha sortit al mercat aquest mes de juny i en podeu escoltar una mostra a www.myspace.com/thedrumsforever . Amb la seva música sense pretensions i una actitud dalt de l’escenari que recorda els Franz Ferdinand; The Drums són una alenada d’aire fresc dins una escena yankee que començava a prendre’s massa seriosament a sí mateixa.

Per Xavi Serra.