dimarts, 8 de juny de 2010

TELEVISIÓ:“Lost"

Per Ignasi Arbat

Lost s’ha acabat. Encara m’estic eixugant les llàgrimes després del seu final. Escric això després d’haver vist el darrer capítol per segona vegada. Si el primer cop em va encantar, la segona vegada, confesso que encara em va agradar molt més. Si ets dels pocs que queden que no has vist el final de Lost i no vols saber com acaba et convido que facis un clic a la fletxeta que diu enrere i llegeixis un altre dels articles fantàstics d’aquesta web. Si no és així, no marxis, continua llegint.


Plantejar el final de Lost era molt complicat. Com donar resposta a totes les preguntes que se’ns havien plantejat al llarg de 6 temporades? Aquest no era el camí que volien seguir els creatius. Damon Lindelof i Carlton Cuse, guionistes principals de la sèrie, ho tenien clar. Volien que Lost acabés essent fidel al seu esperit i mantenir-la viva. Fent que la gent en continués parlant i exposant les seves teories un cop finalitzada. Lindelof i Cuse han estat valents. No han optat pel final tancat, típic de les sèries de televisió. Lost no ha estat típica, ha estat diferent, i el seu final ha estat fidel al que ha estat Lost des del seu inici. Una sèrie diferent amb un final arriscat que difereix de la resta de sèries. Lost no ens ha donat totes les respostes, però la vida tampoc. D’on som, d’on venim, a on anem? Quan de temps porten els filòsofs fent-se aquestes preguntes? Què és la llum, d’on ha sortit l’illa? Passaran anys i els losties continuaran teoritzant sobre això. I Lost continuarà viva anys després del final. Ni tan sols Jacob té totes les respostes, com deia la seva mare: “cada resposta només et conduirà a més preguntes”. Una frase que en realitat els guionistes dirigien a l’audiència.

D’acord que els grans misteris de l’illa han quedat oberts, una solució genial des del meu punt de vista, però en canvi, les trames de tots els personatges queden tancades. Jack tanca el cercle. Obre l’ull després de l’accident d’avió, en el primer episodi, i el tanca, després de sacrificar-se per salvar l’illa, en el darrer. Com a regal per l’espectador, els guionistes ens van fer creure que després del final de la cinquena temporada s’havia creat una realitat alternativa, quan, de fet, veiem als losties acceptar la seva mort hagués arribat quan hagués arribat. En una església creada per ells es reuneixen per recordar el temps de vida que van passar junts abans de continuar endavant, com diu Christian Shepard.

Per si encara queda algun despistat, tot va passar, tot va ser real. Un cop mort, Jack i la resta dels losties recreen la vida que els hagués agradat tenir, fins que finalment Desmond, que té consciència en el passat, el present, el futur, i més enllà de la mort, com descobrim al final, els reuneix perquè recordin. La trobada a l’església és un dels moments més emotius de la sèrie. La música de Giacchino ajuda moltíssim. Alguns van morir abans que en Jack -en Boone, en Locke, en Jin i la Sun-, i d’altres després -la Kate, en Sawyer, fins i tot l’Hugo-. Queda en el misteri la vida que van tenir després de sortir de l’illa. Misteri que quedarà resolt, ja que en l’edició en DVD podrem gaudir d’un epíleg de 15 minuts que ens explicarà què va passar a l’illa amb l’Hugo i en Ben, els nous Jacob i Richard, després que la Kate, en Sawyer, en Richard, en Lapidus i en Miles marxessin amb l’avió d’Ajira.

Lindelof i Cuse han fet notar en aquest capítol que lo important són els personatges. Recordem que a part de veure la seva vida a l’illa, ens han narrat la seva història mitjançant flashbacks –abans d’arribar a l’illa-, flashforwards –quan els Oceanic 6 van sortir de l’illa- i flashsideways –el que fins ara creiem una realitat alternativa i que és la vida després de la mort. Si hagués estat una realitat alternativa, les seves vides haguessin diferit a partir del moment en que no van tenir l’accident. No haguessin estat diferents de bon principi. Cadascun d’ells es crea la vida que sempre els hagués agradat tenir. Al final, els que han superat el seu passat poden tirar endavant i els que no, com en Ben, són incapaços d’entrar a l’església. Ben se sent culpable de la mort de la seva filla, igual que la mare d’en Faraday se sent culpable d’haver assassinat al seu propi fill. Els flashsideways d’aquesta temporada han servit perquè l’audiència es pugui acomiadar dels personatges i regalar-nos retrobaments memorables. Impagable el moment en que Locke perdona a Ben per haver-lo mort. I podríem seguir amb tots els retrobaments que veiem com els de la Claire i en Charlie o en Sawyer i la Juliet.

Lost ha estat una sèrie que ens ha marcat. Ja hi ha un abans i un després de Lost. No només pel fenomen de les sèries i internet que ha desencadenat, si no també perquè ha esdevingut un referent narratiu de com fer una bona sèrie de televisió. Losties, us trobarem a faltar. Però, citant novament a Christian Shepard en el darrer capítol, recordem-la i deixem-la marxar.

Per Ignasi Arbat (Del programa de ràdio "Ningú no és perfecte" http://www.grn.es/ningunoes/ )


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada