El 1989, els Primal Scream s'havien guanyat la imatge del típic grupet de Glasgow que facturava cançonetes de guitar-pop la mar de dignes i decents, però poca cosa més. Calia fer alguna cosa. Molts grups arriben a aquest punt, però molt pocs encerten el camí correcte; i pot ser més una qüestió de sort, o d'intuïció o de reflexió, però quasi sempre és una qüestió de risc, un salt al buit. Als Scream els convenia un gir radical, una reinvenció, si no volien passar-se la resta de l'eternitat anegats per l'enorme ombra dels Stone Roses, que -ells sí- van convertir les cançonetes de guitar-pop en autèntics tòtems d'adoració transgeneracionals. La resposta la van trobar en l'entorn, en el context: als últims anys dels 80, a Anglaterra el fenòmen house i les raves estaven en plena ebullició; ningú se'n va escapar. De fet, bandes com els propis Stone Roses o els Happy Mondays van ser el resultat d'aquesta influència: "Xavals amb guitarres que anaven a clubs", tal com ho resumia el cantant dels Stone Roses, Ian Brown. Els Primal Scream també van començar a freqüentar les "raves" i en aquest ambient van conèixer el DJ Andrew Weatherall, que els va demanar permís per remesclar una de les seves cançons per poder punxar-la, "I'm losing more than I'll ever have", del seu segon disc "Primal Scream" (1989). La banda va dir que sí, sense pensar que aquest "sí" canviaria la música popular per sempre.
Overall va deconstruir completament la cançó original: li va posar una base house, hi va afegir un fragment de veu de Peter Fonda a la pel·lícula "The Wild Angels", frases de Bobby Gillespie (cantant dels Primal Scream) cantant una altra cançó i, en definitiva, va convertir una cançoneta de pop rock en un super-tema "mid-tempo" per posar-se fins al cul d'Èxtasi, llançar-se a la pista i deixar-se endur. Potser en aquest punt, davant d'una proposta tant radicalment diferent del que feien, qualsevol altre grup s'hauria fet enrere: els Primal Scream, no. Van seguir el camí que se'ls havia obert i van continuar treballant amb Andrew Weatherall. El resultat va ser un àlbum que, des de llavors, és un fix en qualsevol recopilació dels millors de tots els temps: "Screamadelica" (Creation Records, 1991). La barreja única de rock, house, gospel, dub i psicodèlia que contenen les 11 cançons del disc va suposar una autèntica revolució en la música alternativa i va obrir nous camins en la fusió de guitarres i música ballable que va marcar en bona part el so de la dècada següent. Terry Farley va ajudar Weatherall a la producció.
Les onze joies d'"Screamadelica", cadascuna amb els seus propis ressons estilístics i personalitat però misteriosament cohesionades, són: "Movin' on up" (amb influències dels Stones i cors gospel), "Slip inside this house" (versió molt lliure i amb una base house ràpida i hipnòtica del tema homònim dels 13th Floor Elevators), "Higher than the sun" (un viatge psicodèlico-lisèrgic cap al Sol i més enllà, a cavall d'una complexa, subtil i continguda base rítmica house; el pont instrumental és del millor del disc i el fragment final anticipa el Trip Hop), "Inner flight" (preciós instrumental amb ressonàncies de la psicodèlia dels 60), "Come together" (el "Sympathy for the devil" dels Primal Scream; ballable i calenta a base de loops i congues, i amb cors de germanor filo-hippie; un puto himne); "Loaded" (un altre mig temps ballable, amb mostres de veu i ecos amb reminiscències dub; el títol ho diu tot, pel que fa a l'estat en què cal escoltar-la), "Damaged" (preciosa balada acústica que et fa adonar que, en realitat, des del minut 1 del disc no ens hem mogut del rock'n'roll), "I'm coming down" (una altra balada de balancí, posta de sol i porro, amb un arranjament molt estrany a base de congues, sons selvàtics i un saxo improvisant a la seva bola de fons; és com moltes coses en aquest disc: teòricament no hauria de funcionar, però funciona i de quina manera!), "Higher than the sun" (segona part de l'anterior, de la qual agafa elements de la veu i la instrumentació per construir una versió més llarga, lisèrgica i canviant, a través de diferents paisatges: desèrtics-líquids, urbans, misteriosos, ballables, selvàtics, etc. Es nota que s'ho van passar teta experimentant i fa la sensació que no van retallar res) i "Shine like stars" (una mena de cançó de bressol cantada per un borratxo sobre una delicada i inquietant base d'acordió i caixa de ritmes de l'època; esperançadora i melancònica alhora; un gran final per al disc).
"Screamadelica" va donar sentit al concepte "Neopsicodèlia" i va convertir Primal Scream en un grup de culte; a més va fer que, a partir d'aquell moment, el públic els exigís seguir per aquest camí. Per això, el següent disc (l'Stonià "Give out but don't give up", 1994) va ser molt criticat tot i ser un gran disc de rock'n'roll. La banda va tornar posteriorment al camí de les fusions i els sons prohibits amb àlbums celebradíssims com "Vanishing point" (1997), "Echo Dek" (1997) o "Xtrmntr" (2000) que els van convertir, definitivament, en llegenda. Com els Stone Roses. De fet els Stone Roses es van separar el 1994 després d'un segon disc decebedor i el baixista, Gary "Mani" Mounfield, va canviar de grup. Saben a quin? Als Primal Scream.
Per Ramon Solé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada