Un professor em va dir fa poc que, en realitat, totes les històries busquen en nosaltres una identificació. Quan analitzem un llibre, molt sovint, ens analitzem també a nosaltres mateixos. Suspir d'Ananda Deví és un llibre dur, pot ser per la manera que té de reflectir la part més profunda dels personatges i, en conseqüència, també de nosaltres mateixos.
Suspir és un llibre que es pot resumir en una paraula: destrucció. Mentre llegia aquest llibre vaig notar que per dins alguna cosa em feia mal, perquè entre les seves frases llegia realitat, una realitat difícil d’assumir per una persona com jo, que viu en un món tan "evolucionat" i "segur" i "perfecte". El llibre d'Ananda Deví no són paraules tristes explicant una historia trista, expliquen una descendència total dels personatges, de les seves vides i els seus futurs. I no puc evitar pensar que el món real és sempre pitjor del que narra la ficció.
El llibre d’Ananda Deví sempre ha estat molt polèmic entre els crítics, que no saben molt bé com reaccionar al respecte, ni si considerar-lo un llibre de literatura postcolonial o no. En teoria, els llibres emmarcats dintre del que es considera postcolonial tenen personatges que se n'adonen de la seva situació de decadència e inferioritat i ressorgeixen, sortint d'aquesta pèssima situació per arribar a algun lloc millor. A Suspir el millor lloc és sempre la mort. Els personatges viuen en un món d'incomunicació, de soledat i de tristesa. Sempre posseeixen o són posseïts. Mai són feliços i tot el que els envolta és immensament decadent.
La historia comença quan un grup d'habitants de Rodrigues se'n va viure a Soupir, un lloc on viu una dona anomenada Constance, més coneguda com "la boja". En el nou poble pretenen fer una plantació. Però la terra no correspon les seves necessitats. Un lloc on començar de nou es converteix en un lloc on morir, sense esperança. També se'l pot considerar un llibre ple de tòpics. Parla dels homes com si fossin uns porcs i uns borratxos. De les dones com si només poguessin estar completes amb un home. Dels negres salvatges, quasi animals. Però també parla d’una forma molt propera i molt humana de l’interior de les persones, del dolor, del patiment. Pitié, Patrice El Ilustrado, Royal Palm, Noëlla, igual que tots els altres, són personatges amb una vida terrible, que sofreixen, estimen i odien. Com tothom...
Sincerament, no és un llibre per riure ni per divertir-se, es un llibre per sentir, encara que sigui fàstic. Aquest llibre us pot ofendre i molt. Però també us pot agradar. Això si, indiferents no us pot deixar...
El podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques Municipals.
Per Laura Pallarès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada