LLIBRES: "CAP DE TURC"

Hi ha moltes novel•les que et canvien per sempre, Cap de turc es una d’elles. Es una historia que ens explica una realitat que succeeix davant dels nostres nassos y que, sovint, ni tan sols veiem o directament ignorem. Estem farts de veure el terror, l’assasinat, la mort, cada dia als nostres televisors i sembla que no sigui real, que sigui part de la ficció en la que vivim, més pendents dels programes de la tele que de viure. Però, es real i pensar-ho ens espanta.

Cap de Turc va aparèixer a la seva època com una historia innovadora del gènere periodístic: amb implicació en el tema tractat, que analitza en profunditat els fets, las accions, las converses, per fer-nos arribar aquestes histories i que les puguem jutjar nosaltres mateixos. Aquest llibre forma part del periodisme gonzo, que sempre s’ha relacionat amb la revolució i la contracultura, a trencar les normes. Els autors d’aquesta vessant (també ho és Thompson amb el seu llibre Los Ángeles del Infierno), mostren les seves idees en contra de les autoritats i el poder, figures que, sovint, s’utilitzen per ser parodiades. Ho fan en un to de denuncia: es pretén mostrar actes ocults terribles. En el cas de Cap de Turc, Wallraff denuncia la vida dels immigrants que vivien a Alemanya als anys 80.

Per aconseguir el seu objectiu, que es denunciar la situació del immigrant, es disfressa d’Alí, un home turc que viu a Alemanya. Ho fa per poder viure de primera mà els problemes que es troba aquesta gent quan es disposa a treballar o, directament, a viure. La manera de disfressar-se de l’autor es magistral, ja que ell es un alemany ros i d’ulls blaus i s’acaba convertint en un turc moreno d’ulls foscos, que parla malament l’alemany. I treballa a una mina sota terra, a un restaurant de menjar ràpid o fent de cap de turc en experiments científics. La valentia de Wallraff es admirable, ja que fa tot això sense ajuda, i no es una experiència exempta de perill. S’infiltra fins les últimes conseqüències: Sofreix racisme per part dels seus caps, fred, hostilitat, odi, malalties...

Aquest llibre es dels 80, de quan l’autor era jove però no us penseu que ha canviat gaire. Fa pocs mesos va sortir el seu nou llibre: Con los perdedores del mejor de los mundos. En to de denuncia social, com a Cap de Turc, es disfressa de diversos personatges: un treballador de la cadena Starbucks, un empleat de una línia d’atenció telefònica, un negre o un indigent.

Pot ser al mon no hi ha justícia, però encara queda gent valenta.

Podeu trobar ambdós llibres a les biblioteques de la Diputació.

Per Laura Pallarès

CINEMA: "UNA APROXIMACIÓ A DAVID LYNCH"


David Lynch és un d’aquells autors que l’espectador admira com si fos un geni o detesta com si fos un boig. No hi ha terme mig, si t’agrada, t’agrada molt i si no, no t’agrada gens. Es comprensible ja que quan acabes la majoria de les seves pel•lícules/series/curts (sobre tot els curts) et queda un mal estar que sovint et fa pensar que podries haver-te estalviat passar una estona tan dolenta. Sí, una estona dolenta però doblement intensa. Intensitat, desconcert i després reflexió: la marca del autor.

Lynch ha dit sovint que a ell no li interessa el que s’entén com “normalitat”. El director sent curiositat per l’interior de les persones, els seus sentiments i pensaments més foscos, els problemes d’identitat, els traumes... Les seves obres porten la seva marca, són totalment pel•lícules de David Lynch, fàcils de reconèixer. Es caracteritzen, primer de tot, per la hibridació de gèneres: cinema neo noir, amb fantàstic, amb policíac... Utilitza de forma recurrent els rols típics del noir com són el policia o la femme fatale sempre fugint de tòpics i etiquetes. Es a dir, encara que trobem la figura de l’agent del FBI a Twin Peaks, el fantàstic Dale Cooper, no podem esperar que actuï com un agent del FBI tradicional, com hem vist a milers de pel•lícules, perquè és probable que no ho faci. Dale Cooper és qualsevol cosa menys el típic agent del FBI. A Twin Peaks podem trobar diversos rols desmitificats. Audrey Horne és una femme fatale reformada, Andy un policia molt sensible a la mort, Dale Cooper un agent molt poc ortodox...

La seva gran obra és sense cap dubte la sèrie de televisió Twin Peaks. La més popular i coneguda. ¿Qui va matar a la Laura Palmer? L’obra de Lynch més ben rebuda per la crítica és, en canvi, Blue Velvet, que va suposar la reconstrucció de molts tòpics o característiques d’un gènere com el noir a l’estil de David Lynch. Per al director no hi ha normes a l’hora de crear, el somni s’insereix a la realitat sense que ens adonem o puguem distingir què és real i què no ho és, Mullholand Drive és un exemple indiscutible d’això. Respecte als problemes d’identitat podem veure Lost Highway o Inland Empire. Dues obres que surten una mica de la seva línia són Wild at heart i The Straight Story, un conte de fades i una historia real succeïda a Estats Units respectivament. ¿Per quedar-se amb un pam de nas? El curt, que podeu trobar a Youtube, The Grandmother. ¿Us fan mal rotllo els conills? A mi tampoc, fins que vaig veure Rabbits.

¿Un consell? No mengeu mentre veieu les seves obres, se us pot revolucionar l’estómac.

Tot el que existeix sobre Lynch es pot trobar a les biblioteques de la Diputació de Barcelona: pel•lícules, series o llibres. Els curts els podeu trobar a Youtube.

Per Laura Pallarès.

TELEVISIÓ: "FRIENDS, UN TRACTAMENT  DE RISOTERÀPIA"


Recordeu aquell capítol en el que Phoebe es canvia el nom a Princesa Consuela Banana Hammo? I en el que Joey va a un concurs? I quan aprèn francès? “Je m’apelle Clo” “Jeremí muglú”. La Janice? “Oh, Dios mío”. I un llarg etcètera de frases, gags i moments inoblidables. És Friends. La sèrie que pots compartir amb tothom: amics, pares, parella, fills. Igual que els misteris de Perdidos et tenen enganxat durant hores, parlant i parlant de què és la illa o que signifiquen els números. Doncs Friends és igual, 10 temporades plenes de gags que et venen a la memòria constantment, a la vida diària. Similar al fenomen de Els Simpsons.

La Mònica és una cuinera que viu al centre de Nova York i que te per veïns a en Chandler, amic de la universitat del seu germà Ross i en Joey, un actor molt peculiar. Tenen per amiga, la Phoebe, una massatgista un pel esbojarrada. A l’episodi pilot apareix, de sobte, la Rachel, la millor amiga de Mònica a l’institut, que fins el moment havia estat vivint la seva vida allunyada d’aquest cercle. La Rachel acaba de fugir de la seves núpcies i busca la Mònica perquè no sap a qui demanar ajuda. Així es completa el cercle dels protagonistes de Friends.

Friends em fa gaudir, em fa riure sense parar. Tots els seus personatges són especials. La Phoebe perquè és incomprensible per a una persona normal, no creu en l’evolució, va viure al carrer i neteja l’aura dels seus amics. En Ross és un doctor en paleontologia, fanàtic dels dinosaures i bojament enamorat de la Rachel des de l’institut. La Mònica, la seva germana, és una bona cuinera però amb una obsessió malaltissa per la neteja i la perfecció. En Chandler, que ningú sap de que treballa i sempre està de broma perquè és la seva manera d’evadir els problemes. La Rachel, una nena mimada que ha d’aprendre a fer les coses per ella mateixa. I en Joey, un actor apassionat per les dones i l’entrepà de mandonguilles.

Un moment al dia sempre em recorda a Friends. Coses tan comuns com obrir la nevera, fer-me un entrepà o seure al sofà. Friends és un tractament de risoteràpia en versió dvd.

La sèrie es pot trobar a les Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Per Laura Pallarès

LLIBRES: "CANCIÓN DE HIELO Y FUEGO"

Sense dubte, una de les millors histories que he llegit a la meva vida. Recordo les grans obres que m’han fet passar estones inoblidables. Canción de hielo y fuego és una d’elles. Me sorprès milers de cops llegint les frases escrites per Martin amb les mans estretes de la tensió. Recordo especialment, un moment molt intens del tercer llibre de la saga en el que vaig cridar tant alt (no diré si d’alegria o de ràbia) que vaig espantar a tota la meva família.


En un món inventat per l’autor on el territori es divideix per zones sota el regnat de Robert Baratheon, trobem amor i odi. Venjança, mort, sexe, deure, una lluita pel poder. Començarà amb un Juego de tronos que donarà pas a un Choque de reyes que portarà una Tormenta de espadas per acabar en un Festín de cuervos. La historia comença amb la visita del rei Baratheon als Stark, la gran família del nord, de les terres d’Invernalia. El rei i Eddard Stark sempre han sigut íntims i els van unir forts llaços a la seva joventut. Robert Baratheon viatja per demanar a Eddard que sigui la ma del rei. Es a dir, el seu conseller. Els Lannister, amb Cersei, la dona del rei, al capdavant, volen el poder per a ells i faran el que sigui per aconseguir-ho. Tyrion, Jaime, Jon, Arya i una llista interminable de personatges ben perfilats, carismàtics, que ens faran estimar-los com si fossin de la família o odiar-los com si encarnessin el nostre pitjor enemic.

Sempre que llegint aquests llibres et preguntis que podria passar al següent capítol veuràs que mai és el que et penses, que mai t’ho hauries imaginat i que en Martin no te cap tipus de compassió amb ningú: amics, companys, enemics, deu o el dimoni...

És una d’aquelles sagues que desitjaries no haver llegit mai per poder tornar a fer-ho.¿I no hi ha cap però? Si, el però és que el nostre estimat Martin, que és molt acurat, tarda molt en escriure cada llibre. I, com és tan perfeccionista, mai està del tot content amb el resultat i refà i refà i torna a refer. I entre això i el que tarda en aparèixer la traducció, porto des de 2007 esperant el cinquè llibre, i abans des de 2005 esperant el quart. L’espera és molt dura, i com el llibre està ple de trames paral•leles m’hauré de tornar a llegir tota la saga per agafar el cinquè i recordar-ho tot. No, no me suposa cap disgust, al contrari, però l’ànsia per tenir més, per saber més, pot amb mi. Ja era dur esperar nou mesos a l’any per veure la nova temporada de Perdidos, un any per veure la nova peli de El Senyor dels Anells o Star Wars.

Ja que parlem d’aquesta saga, m’agradaria mencionar la sèrie de televisió de la HBO que s’està fent sobre ella. És molt aviat per fer un balanç general de la sèrie Game of thrones, però si que puc dir que es molt possible que acabi convertint-se en una de les millors sèries de la historia.

Podeu trobar els llibres a les Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Per Laura Pallarès

LLIBRES: "SUSPIR" d’Ananda Deví


Un professor em va dir fa poc que, en realitat, totes les històries busquen en nosaltres una identificació. Quan analitzem un llibre, molt sovint, ens analitzem també a nosaltres mateixos. Suspir d'Ananda Deví és un llibre dur, pot ser per la manera que té de reflectir la part més profunda dels personatges i, en conseqüència, també de nosaltres mateixos.

Suspir és un llibre que es pot resumir en una paraula: destrucció. Mentre llegia aquest llibre vaig notar que per dins alguna cosa em feia mal, perquè entre les seves frases llegia realitat, una realitat difícil d’assumir per una persona com jo, que viu en un món tan "evolucionat" i "segur" i "perfecte". El llibre d'Ananda Deví no són paraules tristes explicant una historia trista, expliquen una descendència total dels personatges, de les seves vides i els seus futurs. I no puc evitar pensar que el món real és sempre pitjor del que narra la ficció.

El llibre d’Ananda Deví sempre ha estat molt polèmic entre els crítics, que no saben molt bé com reaccionar al respecte, ni si considerar-lo un llibre de literatura postcolonial o no. En teoria, els llibres emmarcats dintre del que es considera postcolonial tenen personatges que se n'adonen de la seva situació de decadència e inferioritat i ressorgeixen, sortint d'aquesta pèssima situació per arribar a algun lloc millor. A Suspir el millor lloc és sempre la mort. Els personatges viuen en un món d'incomunicació, de soledat i de tristesa. Sempre posseeixen o són posseïts. Mai són feliços i tot el que els envolta és immensament decadent.

La historia comença quan un grup d'habitants de Rodrigues se'n va viure a Soupir, un lloc on viu una dona anomenada Constance, més coneguda com "la boja". En el nou poble pretenen fer una plantació. Però la terra no correspon les seves necessitats. Un lloc on començar de nou es converteix en un lloc on morir, sense esperança. També se'l pot considerar un llibre ple de tòpics. Parla dels homes com si fossin uns porcs i uns borratxos. De les dones com si només poguessin estar completes amb un home. Dels negres salvatges, quasi animals. Però també parla d’una forma molt propera i molt humana de l’interior de les persones, del dolor, del patiment. Pitié, Patrice El Ilustrado, Royal Palm, Noëlla, igual que tots els altres, són personatges amb una vida terrible, que sofreixen, estimen i odien. Com tothom...

Sincerament, no és un llibre per riure ni per divertir-se, es un llibre per sentir, encara que sigui fàstic. Aquest llibre us pot ofendre i molt. Però també us pot agradar. Això si, indiferents no us pot deixar...

El podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques Municipals.

Per Laura Pallarès

LLIBRES: "EL JUEGO DE ENDER"


En un món on la por a una invasió extraterrestre ha envaït els humans, es necessita un líder militar capaç de combatre l’amenaça. Ender és un nen de sis anys destinat a salvar el món. Això creuen, al menys, els militars de la Flota Internacional i que estan a càrrec de l’escola militar de la Terra, l’Escola de Batalla. Ender es reclutat amb només sis anys i portat fora del planeta, lloc on està l’escola. Allà els professors li faran la vida impossible perquè subsisteixi pels seus propis medis, sense buscar l’ajuda dels adults o la proximitat dels amics. El protagonista lluitarà, no només per ser el millor de l’escola si no també per poder arribar a ser el líder que tots esperen.

Ciència ficció, extraterrestres, un protagonista amb molta empatia i odiosos enemics són la combinació perfecte d’aquesta novel•la. Sí, molt bé, i què més? Res del que hi ha a El juego de Ender és realment el que sembla. La historia està escrita per Orson Scott Card i va guanyar dos premis molt importants de ciència ficció (Nébula 1985 i Hugo 1986). Forma part de la Saga de Ender, que es composa per cinc llibres, però el més conegut és el que es comenta aquí. És un llibre que agrada molt i és molt popular. Tothom parla bé del llibre de Card. Però llegint entre línies trobem un discurs que, molts dels que hem estimat i recomanat milions de cops El Juego De Ender, no compartim, ni volem, ni sentim.

La ideologia s’escapa entre les pàgines. Per començar, l’autor es mormó. No entraré en si això és bo o dolent o en què penso del mormonisme, però al llibre es nota aquesta creença. De fet, es deixa veure constantment: la importància de la família, la idea del perdó, el pecat, el sexe... Card no pot evitar fer referències a cada moment (de fet, la mare de Ender és mormona) i parlar de les creences i religions (sobre tot als llibres que segueixen a El juego de Ender a la Saga de Ender). Tampoc es salva de la crítica el personatge protagonista. L’Ender és un personatge creat per agradar al lector i perquè ens identifiquem amb ell. Sense això la historia no seria el que és. L’autor s’esforça molt en la caracterització del personatge, que està molt ben aconseguida i acompleix la funció pretesa. Card aconsegueix que estimem a Ender i que veiem amb bons ulls qualsevol cosa que faci. D’aquesta manera no el jutgem. No vull obviar tampoc els temes ja prou coneguts que es tracten a la ciència ficció i que aquest llibre tampoc passa per alt. Els extraterrestres segueixen sent la forma de presentar a l’altre. L’enemic. El que ens fa estar en perill, el que és un monstre del que ens hem de defensar, el que no és com nosaltres). Però no l’enemic del mon si no l’enemic nord-americà (comunistes, àrabs...ja sabeu de que parlo). I les dones són, com sempre, les secundaries. Les que ajuden al protagonista a arribar al seu destí però que en realitat són només una ombra. Per coses com aquesta és un llibre típic, rígid, ple de convencions però amb una ideologia amagada molt propera a les creences de l’autor.

Jo us recomano que el llegiu i que pareu atenció, no en el que diu si no en el que vol dir. I veureu realment el meravellós i fatal llibre que és en realitat El juego de Ender.

Mai un personatge m’ha fet posar la pell de gallina tant com Ender Wiggin. El Juego de Ender pot no ser el que sembla i pot estar ple de convencions i d’idees submergides que no m’agraden, el puc criticar durant pàgines i pàgines, però m’ha fet passar una de les millors estones de la meva vida.

Podeu trobar el llibre a la xarxa de biblioteques municipals.

Per Laura Pallarès

LLIBRES/COMIC: "LOS MUERTOS VIVIENTES"

Existeixen histories de zombis i bones histories de zombis. Los muertos vivientes és, de moment, una de les bones. Dic de moment perquè a Espanya acaba de sortir el volum 13 de la inquietant sèrie de còmics. Ningú pot negar que, ara per ara, els zombis estan de moda; igual que fa res ho estaven els vampirs ( i encara segueix vigent, encara que amb menys furor, amb les últimes pel•lícules de la saga Crepúsculo o True Blood) i abans els extraterrestres. Però les histories de zombis no són noves, ni de fa vint anys. Edgar Allan Poe ja tenia inquietants històries de zombis com La caiguda de la casa Usher (a Youtube podeu trobar varies versions del relat portat a curtmetratge). També em venen a la memòria W. W Jacobbs amb el seu famós conte La pata de mono i òbviament Frankenstein de Mary W. Shelley. I tenim zombis molt abans, a les llegendes populars. Sobretot a Àfrica amb les tradicionals pràctiques de vudú d’algunes zones del continent.


Los muertos vivientes és una historia de zombis molt moderna i basada en el món més actual i realista. En Rick Grimes, el protagonista, es desperta un dia a l’hospital després d’haver estat en coma. Ningú respon quan crida a la infermera, sembla que fa dies que no l’atenen, les flors de la seva tauleta estan podrides. En Rick s’ensuma que alguna cosa no va bé però mai s’hauria imaginat que els zombis, unes bèsties que es mouen sobre la terra desitjant mossegar carn humana, s’han fet els amos del món. En Rick, juntament amb uns altres supervivents, intentarà sobreviure en aquest mon apocalíptic, arribant a fer qualsevol cosa per mantenir-se amb vida.

Si hi ha una paraula que defineix a la perfecció aquests còmics seria deshumanització. Els humans som ésser lluitadors, supervivents, amb virtuts i defectes però en un món on no hi ha lleis només pot sobreviure qui estigui disposat a fer qualsevol cosa per aconseguir-ho. Un món que funciona per petits grups que busquen un lloc per viure i es van trobant uns amb altres i l’alegria de trobar nous supervivents es va transformant en l’agonia de repartir els pocs recursos que queden. Un grups que sobreviuen gràcies als líders però, en un món destruït on tothom viu amb por, qualsevol grillat amb do de paraula es pot convertir en líder. Còmic 1, 2, 3, 4... van passant els volums i arriba un moment que els zombis són el mal menor, la causa del que estem llegint però el pitjor es la conseqüència. La conseqüència és una deshumanització dels personatges que de vegades costa molt d’assumir, sobretot pel lector, que llegeix escenes realment desagradables per la vista, però també per la raó humana que veu com tot el que succeeix es, probablement, el que passaria a la vida real després d’una gran catàstrofe. La vida dels personatges és realment dura i empitjora a cada pàgina. Com diu molt encertadament en Rick Grimes en un dels volums: “Los muertos vivientes somos nosotros”.

Títol: Los muertos vivientes
Autor: Robert Kirkman (guió); Tony Moore, Charlie Adlard (llapis, tinta i grisos)
Publicació: Barcelona, Planeta DeAgostini, 2005

Podeu trobar els exemplars del còmic a les biblioteques següents (no totes els tenen tots, ho haureu de consultar amb antelació):
AMETLLA DEL V., L'.Josep Badia i Moret
BADALONA.Lloreda
BCN CV.Francesca Bonnemaison-Música i cinema
TIANA.Can Baratau


Per Laura Pallarès