LLIBRES: "HILO MUSICAL"

Hilo musical ens transporta a un estiu pop per fer la revolució


Recordeu les notes subtils i calmades que surten de petits altaveus camuflats a la sala d’espera del dentista? O la música engrescadora de la perruqueria? No us posa nerviosos aquell so ambient de l’aeroport quan arribeu corrents per no perdre el vol? La primera novel·la de Miqui Otero –que us sonarà com a periodista que ha deixat el seu rastre a gairebé totes les revistes musicals- dissecciona el fenomen del fil musical prenent-lo com a leit-motiv d’aquest relat de segell “pop”.

El protagonista: un jove anacrònic que te la sensació de viure una vida de vell.
L’escenari: Un parc d’atraccions que te alguna cosa del Neverland de Peter Pan.
La clau de la història: una revolució col·lectiva davant de l’opressió laboral i l’especulació econòmica.
Si barregem aquests elements i hi afegim una banda sonora que li dona sentit a tot, obtenim Hilo Musical.

Que vol dir que és una novel·la “pop”? La novel·la és com una cançó senzilla, melòdica i enganxosa i beu de la cultura de masses per a crear el seu univers. Colors, llums, detalls del vestuari, llocs comuns tan populars com un parc d’atraccions vingut a menys, components de bandes de música amb serrells llargs, referències a personatges de conte i còmic que tots coneixem, i, sobretot, la voluntat constant d’acostar el lector a temes musicals que han marcat la nostra història.

Segurament tots hem viscut l’anhel de no voler que s’acabi aquell estiu dels quinze anys on descobreixes el primer amor, connectes amb amics nous i cada dia és una nova aventura. En aquest cas, Tristan te uns quants anys més i el seu lloc d’estiueig, el parc d’atraccions Villa Verano, acaba sent més el seu lloc de treball que no pas un paradís de l’oci. Tot i això, a mesura que va teixint complicitats amb els altres personatges d’aquesta vila prefabricada de somnis i il·lusions infantils, el curs dels esdeveniments faran que com a lectors desitgem que aquest estiu tant especial no acabi.

A més, Miqui Otero connecta el seu talent amb el d’altres artistes fent del seu primer treball literari un llibre multidisciplinar. Ho demostren les il·lustracions de Rachel Sender i Lope Serrano, així com els tràilers que Lope Serrano i Luis Carrizo han fet per al llançament de Hilo musical.

Trailer 1

Trailer 2
El llibre, com veieu, no s’acaba amb el suport paper. Us recomano complementar la lectura amb el bloc del seu autor, on hi podreu trobar, entre altres, un interessant reproductor del fil musical que ens acompanya durant la novel·la.: http://www.miquiotero.com/.

Llums, càmera i play. Prepareu les orelles per a aquest fil musical tan particular que ens ofereix la col·lecció “Heroes modernos” de l’editorial Alpha Decay.

Podeu llegir-lo de franc a: Xarxa de biblioteques de Barcelona i Biblioteques de Catalunya.

Per Roser Sebastia.

CINEMA: "DEAR WENDY"


Aquest llargmetratge dirigit per Thomas Vinterberg amb guió de Lars Von Trier l’any 2005 representa una al•legoria de la violència al món. Amb un objectiu clarament moralitzant, valors com la soledat, el fet de ser diferent, l’acceptació per part de la societat són l’origen de la història que comença amb la lectura d’una carta que el seu protagonista Dick adreça a Wendy –la qual és tant o més protagonista que ell-. A partir d’aquí, se’ns dona a conèixer tot allò què ha arribat a unir tant a aquests dos personatges que tot i no poder ser amants reals –Wendy no és una persona de carn i ossos- mantenen una relació molt semblant a la que podrien tenir si ho fossin.

Partint d’una contradicció latent durant tota la pel•lícula -el caràcter pacifista d’un grup de nois que s’ajunten per la seva passió cap a les armes antigues- l’espectador presencia el desencadenament de diversos fets fortuïts. Així, fins que s’arriba al clímax de la pel•lícula. La moralina en forma de crua realitat. Imatges brutals que un cop més, fan caure el tel d’innocència que habitualment atribuïm a les coses fins que no es demostri el contrari.

La banda sonora –de la qual podrien formar-ne part els sorolls de les bales- contribueix a crear l’atmosfera intimista necessària per entendre l’esperit paradoxal del film des del punt de vista dels seus personatges. D’una banda, ens mostra la innocència i la bondat en la seua pura essència i de l’altra, el poder i el rancor portats a l’extrem.

Es tracta d’una peça que un cop més ens porta cap a les crítiques a la política de lliure circulació i ús d’armes dels Estats Units. Però en general, apel•la a l’estratègia de la por i les caces de bruixes utilitzades per molts dirigents que només serveix per fomentar l’odi entre els diferents i l’ús de la violència sense sentit.

Malauradament, Dear Wendy és una d’aquelles pel•lícules que no perden mai la vigència. Podeu trobar-la de forma gratuïta a algunes de les Biblioteques de Catalunya i a les Biblioteques de Barcelona.

Per Roser Sebastià

LLIBRES: "L’HOME DE LA MALETA"


No us fascina la capacitat que tenim les persones d’explicar una mateixa cosa de moltes maneres diferents? És a dir, en una conversa amb els “col•legues” farem servir un registre col•loquial, plagat d’argot, però si parlem del mateix tema en una reunió de feina, el registre formal fa que estandaritzem allò que diem. I entre un punt i l’altre, hi ha molts matisos. Tot això que, sovint fem de forma inconscient, Ramon Solsona ho reflecteix magistralment en la seva última obra L’home de la maleta, guardonada amb l’últim Premi Sant Jordi de novel•la.

El protagonista, un antic músic d’orquestra de 75 anys és sempre qui narra la història, però no es dirigeix al mateix lector en tot moment. Passa de relatar les seues memòries al jurat d’un concurs, a explicar a un públic genèric el seu actual moment vital i fins i tot, a escriure una carta als seus amics de l’ànima. Segurament, quan arribem al final del tercer capítol del llibre i ens n’adonem que a partir de llavors, llegim aparentment la mateixa història, però explicada amb un to, unes expressions i uns matisos diferents, es perd el clímax habitual en una trama. Però és que la intenció de l’autor no és treballar sobre l’estructura clàssica de la novel•la. És més possible que la seua intenció sigui posar èmfasi en la forma d’expressar-se del narrador i fixar l’atenció del lector en els petits detalls que varien a cada versió de la història amb una gran càrrega d’ironia.

Un cop més, Solsona demostra el seu domini de la llengua catalana i de les seues variants –en aquest cas, no tan dialectals, sinó sobretot de registre- que la fan rica i diversa. Contràriament al que pensen alguns crítics, cal perpetuar aquestes formes d’expressió, si més no, no oblidar-les. Quan el llenguatge era més oral que avui dia –ara estem acostumats a escriure centenars de correus electrònics al dia i, en canvi, quantes converses parlades tenim?- les expressions eren molt més variades, fet que fa gran una llengua. Això mateix és el que en podem extreure a tall de conclusió després de llegir el darrer llibre de Solsona.

Pel que fa al tema, L’home de la maleta fa un retrat d’una generació a través del seu protagonista, un personatge autèntic i de carn i óssos que ha sobreviscut als estralls de la història del seu país i que ara veu amb moltes reticències l’estil de vida del segle XXI. Aquest antic músic que agafa la maleta per a viure un mes a casa de cadascuna de les seues filles, no veu en bons ulls l’excés de llibertat entre els membres d’una família, la importància que es dona als animals de companyia, la normalitat amb que es tracta l’homosexualitat o la imposició de la música electrónica per sobre de la de les orquestres de tota la vida. En definitiva, mostra la paradoxa d’un xoc de generacions molt diferents que viuen en un mateix temps. Posa en qüestió l’actual model familiar, tot i que les seves referències de família no són les més estrictament clàssiques.

Una història divertida explicada per un personatge carismàtic i impossible d’oblidar. Quan tanqueu l’última pàgina del llibre, us vindran a la memòria tots els “Venerandos Mallons Cachaldora” que heu conegut i us n’alegrareu d’haver-ho fet.

L'home de la maleta
Ramon Solsona
Editorial Proa, 2011
Obra guanyadora del Premi Sant Jordi de novel•la convocat per Òmnium Cultural

Si no us el regalen aquest Sant Jordi, podeu trobar el llibre a les Biblioteques de Catalunya:
http://argus.biblioteques.gencat.cat/iii/encore/record/C%7CRb1759654%7CSRamon+Solsona%7CP0%2C3%7COrightresult%7CX4?lang=cat&suite=pearl


Per Roser Sebastià.

EXPOSICIÓ: "1979, UN MONUMENT A INSTANTS RADICALS"

L’any 1979 jo encara no havia nascut i la meua germana tenia dos anys. Unes dècades després, aprendria a les classes d’història que aquell va ser l’any de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia a Catalunya ;de les primeres eleccions municipals a l’estat espanyol després del franquisme; del nomenament de Margaret Tatcher com a primera dona al capdavant del govern d’Anglaterra; de la Revolució islàmica a l’Iran i la Crisi del Petroli...

I segurament, fins que no he vist l’exposició "1979", un monument a instants radicals’ no he estat capaç d’associar de forma conjunta tots aquests esdeveniments i entendre que van marcar un punt d’inflexió en la història no només global, sinó també particular.

Fins al 12 de juny, les sales d’exposició de La Virreina Centre de la Imatge –per cert, espai recentment renovat conceptualment- aglutinen una sèrie d’elements barreja de fotografia, arts plàstiques i documental audiovisual que partint d’un element central –la figura del dramaturg alemany Peter Weiss- posen davant dels ulls del visitant les peces claus per entendre les diferents revolucions de l’any 79.

La diversitat de la mostra permet viure des d’un moment contemplatiu davant d’uns retrats a l’estil Jackson Pollock fins a una mirada reflexiva veient un documental enregistrat pels treballadors d’una fàbrica, passant pel desenvolupament obrer del barri de Poble Nou, conegut també com “la Manchester catalana” o la relació del treball físic amb la creació artística.

En definitiva, una retrospectiva que ens pot ajudar entendre fins on ha arribat la societat actual i d’on venen les bases més simples del capitalisme que encara avui en dia fonamenten el nostre sistema d’organització social. Personalment, una mostra amb un abús d’audiovisual, però amb uns reportatges fotogràfics de gran càrrega simbòlica.

Tot i la nova etapa de La Virreina Centre de la Imatge, les seves exposicions segueixen sent gratuïtes i a més, són d’aquelles mostres que, si vols, pots veure amb quaranta-cinc minuts de rellotge sense necessitat de destinar-hi tres incansables hores. Podeu anar-hi de dimarts a diumenge (recordeu que els dilluns està tancat!) de 12 a 20 h. I si sou dels nascuts al 79, jo no deixaria d’anar-hi.

http://www.bcn.es/virreinacentredelaimatge/catala/110311.htm

Per Roser Sebastià.