divendres, 21 de maig de 2010

MÚSICA:“Les paraules adultes”

Per Anna Bellorbí

Mishima va fer homenatge a Joan Maragall amb "Els ametllers" i a Joan Salvat-Papasseit amb "Dóna’m la mà" i La Brigada ha llegit Ferrater amb allò de “cercar els mots justos”, que ha desembocat al títol del seu segon disc, "Les paraules justes"(Outstanding), que vindria a significar la plaça vitalícia de La Brigada al pop-folk català. I divendres presentaven aquest segon disc a un Auditori mig buit en el 21è Festival de Guitarra amb companyia de Maria Coma.



El quinquet, poc parlador però prou loquaç, va començar a disparar cançons del seu últim discs: "Dos minuts", "El futur de l’art", "En el record", "Tan valent", "Nit d’hivern" i "Arribats en aquell punt", per després reprendre algunes ben sonades de "L'obligació de ser algú" (Outstanding, 2008). Les lletres de l’últim treball, amb un punt transcendental i melodramàtic, evoquen la maduresa de La Brigada, molt allunyats de les bandes de moda de lletres trivials i ritmes assoleiats com Els Amics de les Arts o Delafé y las Flores Azules.



Ser de Vilanova és tot un fenomen, no coneixem cap vilanoví que no estigui orgullós de la seva condició de músic del Garraf. En Pere Agramunt, líder de la banda i director artístic del Faraday, va deixar ben clar d’on venien. L’última cançó va ser la brillant versió de “We Hate It When Our Friends Become Successful” de Morrissey, passada pel filtre de l'anterior versió en català els Hidrogenesse. La Brigada li posa la cueta: com n'és d’odiós quan triomfen els amics. I més encara si són de Vilanova. El meravellós ecosistema de la competència musical acotada a un sol poble.



La polifacètica Maria Coma també presentava disc, el seu primer treball "Linòleum" (Amniòtic Records 2009). La Maria Coma va ser una d’aquelles nenes prodigis que acaben triomfant, toca el piano i estudia música des del 5 anys. Al 2007 llançava juntament amb Pau Vallvé, la seva parella, el projecte u_mä. Ara, al 2010, es presenta gairebé en solitari sota el seu propi nom. A la bateria l’acompanya com sempre en Pau, amb qui va demostrar que tenen més que química a l’escenari. Les lletres de "Linòleum" són naïf i delicades, com la Maria, que té una de les millors veus femenines del panorama indie català.
 
Per Anna Bellorbí.
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada