MÚSICA:“UNKLE, RESISTENTS DEL TRIP-HOP" Per Xavi Serra

Els britànics tenen la curiosa habilitat de quedar-se amb el millor de cada casa i adaptar-ho tant bé a la seva cultura i manera de fer que al final sembla un invent propi. Un exemple anodí és el fish & chips, un plat originari dels sefardites que va arribar a les illes durant el segle XIX i que ràpidament es va convertir en el fast food de les classes treballadores. La música està trufada d’exemples d’aquest fenomen: als Estats Units, els Stooges i els Ramones van començar a fer música passant de tot i de tothom; quan el punk va arribar al Regne Unit, Malcolm McLaren va reunir una colla de penjats, els va clavar quatre imperdibles i els va estripar una mica la roba i va crear els Sex Pistols; l’estil es va popularitzar i es va convertir en essencialment britànic.


A mitjans dels noranta, una generació de músics fortament influenciats pels ritmes que arribaven des de l’altra banda de l’Atlàntic (hip-hop, acid-jazz, techno...) van començar a fusionar el millor de l’electrònica amb el millor de la música negra i van crear el trip-hop. Formacions com Massive Attack, Portishead o Tricky van rebaixar el tempo dels breakbeats típics del hip-hop i van canviar el rapeig per veus més pròpies del soul. Van substituir les cadenes d’or i els anells gegantins per un look amb més estil, més sofisticat. El “so Bristol” es va convertir en l’alternativa al “Brit Pop”, tant en boga en aquell moment; i va contribuir a tornar a les illes britàniques el lideratge del planeta musical, que havien perdut amb el grunge nord-americà. A l’epicentre del moviment hi havia James Lavelle, creador del segell especialitzat Mo’wax i el californià Dj Shadow. Tots dos van formar Unkle, una de les poques bandes del gènere que s’ha mantingut (amb canvis de formacions, Dj Shadow ja no hi és) fins avui.

Unkle (actualment format per Lavelle i Pablo Clements) acaba de publicar el seu cinquè disc, Where did the night fall, que podeu escoltar íntegre a www.myspace.com/unkle. La música dels Unkle ha evolucionat cap al downtempo (The Runaway) i l’electrònica experimental (Joy Factory), tot i que el disc està ple de concessions al dance (Natural Selection) i al pop (On a Wire). Els londinencs han comptat amb col·laboracions de pes com Autolux, Big in Japan, Mark Lanegan o The Black Angels. Amb tanta varietat d’artistes participant en la gravació, és normal que Where did the night fall sigui un poti-poti d’estils, influències i inspiracions de tota mena. Lavelle i Clements han fet gala d’aquesta habilitat tant britànica i s’han fet seu el millor de cada casa. Es clar que aquesta dèria d’integrar-ho tot no sempre és tant remarcable: els anglesos van importar la mil·lenària cultura del te de les seves colònies durant el segle XVII i ho van integrar tant que me’l van acabar barrejant amb llet! En fi... és l’excepció que confirma la regla...

Per Xavi Serra.