dilluns, 12 de juliol de 2010

LLIBRES: "“Fouché, el genio tenebroso” "

Per Iban Garcia

Joseph Fouché és un dels personatges històrics que més consens genera: pràcticament tothom que ha escrit sobre ell n’ha parlat malament, tant entre els seus contemporanis com entre els autors posteriors. Historiadors i novel·listes semblen haver-se conxorxat també per expulsar Fouché del panteó de les figures prominents del passat recent, relegant-lo a un paper secundari i despatxant-lo com un miserable intrigant.


Davant de tant sospitosa unanimitat Stefan Zweig, seguint un camí iniciat per Balzac, va capbussar-se en les complexitats del personatge descobrint una de les personalitats més brillants i capaces, però també més fosques i sinistres de la revolució francesa, l’imperi napoleònic i la restauració borbònica.

“Fouché, el genio tenebroso” és la biografia novel·lada d’una vida novelesca, i és també un brillant exercici d’anàlisi psicològica d’un home que va fer del poder la única passió de la seva vida. Una anàlisi, la de Zweig, reeixida només a mitges per que les motivacions íntimes de Fouché, les claus del seu caràcter i la seva genialitat són, en últim terme, un misteri.

Durant tres de les dècades més convulses de la història europea Fouché va estar en la primera línia dels esdeveniments i en posicions de govern, en una època en que perdre una aposta política implicava sovint perdre també el cap. El seu estil, lluny del dels grans líders i oradors carismàtics (com Marat, Danton, Desmoulins o Robespierre), era el de l’eminència gris: talment com una aranya teixia la seva tela movent els fils des de l’ombra, concitant voluntats, establint acords, escampant rumors i impulsant a d’altres a prendre partit mentre ell, des del segon pla, mantenia la influència i augmentava el seu poder.

Però la seva habilitat més sorprenent és la facilitat per canviar de bàndol en el moment just, i la capacitat per estar sempre en l’equip del guanyador, deixant de banda compromisos, lleialtats i tot sentit de la moralitat. La ideologia de Fouché és la pura i simple supervivència política (que en alguns moments equivalgué a la supervivència física) aplicant en cada moment els mitjans necessaris: la diplomàcia, la traïció, la violència o la clemència. És per això que el retrat que fa Stefan Zweig de Fouché és també una dissecció de les característiques i comportament del polític professional modern, espècie de la qual el francès és un dels primers i més brillants exemplars.

Joseph Fouché és un personatge capaç de passar d’un dia a l’altre de ser un gris diputat dels girondins (el partit moderat) a encapçalar la facció més radical dels jacobins, votant l’execució de Lluis XVI i esdevenint un dels abanderats de la violència més revolucionària i fortament anticlerical. Els seus conceptes igualitaristes en aquesta etapa s’avancen en gairebé 50 anys al Manifest Comunista, i els seus expeditius mètodes per aplicar-los en l’època del Terror li valgueren el sobrenom de “el metrallador de Lió”, en referència a les execucions massives de les quals va ser responsable.

Posteriorment, quan la direcció del vent canvia, Fouché tindrà un històric enfrontament polític a vida o mort amb Robespierre, que acaba amb aquest a la guillotina. Després d’una època d’ostracisme, gràcies a la seva habilitat per a l’intriga esdevé ministre de la Policia al Govern del Directori des d’on construeix una potentíssima xarxa d’agents i informadors que el converteixen en el pare de l’espionatge tal i com l’entenem avui dia, i també en un dels personatges més poderosos de França.

Lluny de tot protagonisme públic, Fouché passa a ser l’home més ben informat de França, explicant al govern només una part d’allò que sap i quedant-se amb les dades més sucoses per al seu propi profit. Aquesta capacitat per al joc d’escacs a diverses bandes és una constant en tota la seva carrera política i el factor que el farà temut i odiat, però també necessari i festejat per tots els partits.

En el moment precís, ni un minut abans, Fouché traeix el govern i s’implica en el cop d’estat que portarà Napoleó al poder. L’etapa bonapartista és la més brillant de Fouché, que estableix amb Napoleó una ambigua relació d’admiració i odi a parts iguals que ha donat anècdotes memorables a la història. El caràcter gèlid, inalterable i metòdic de Fouché topa frontalment amb l’arrauxada genialitat de l’emperador.

Napoleó sap que Fouché és únicament fidel a la seva pròpia ambició i que no dubtarà a trair-lo quan li calgui, però alhora necessita l’extraordinària capacitat del seu ministre de Policia per mantenir el control al país. Mil vegades l’emperador humilia Fouché en públic i amenaça amb fer-lo afusellar i mil vegades roman Fouché en el càrrec i és la única persona del país (amb l’excepció de Talleyrand) que s’atreveix a enfrontar-s’hi. La neuròtica tensió entre tots dos arriba a l’extrem delirant que Napoleó crea un cos paral·lel d’investigadors per vigilar el seu ministre de Policia.

El joc del gat i la rata entre tots dos personatges culmina amb la destitució de Fouché com a ministre: per desfer-se d’un col·laborador tan eficaç com inquietant Napoleó dissol el ministeri, dona a Fouché la meitat del pressupost en qualitat de “recompensa pels serveis prestats” i el nomena duc d’Otranto. Així, l’antic extremista revolucionari, el “metrallador de Lió” que una dècada abans encarnava l’igualitarisme més violent, esdevé gran aristòcrata de l’Imperi i es converteix en l’home més ric de França. Malgrat tot, no passarà gaire temps fins que Napoleó, un cop més en guerra, torni a fer-lo ministre de la Policia, a desgrat seu.

Amb la derrota de Napoleó a Waterloo, Fouché fa el seu últim salt mortal: líder del govern provisional després de l’abdicació de l’emperador, negocia a múltiples bandes a esquenes d’uns i altres i acaba essent l’artífex de la instauració de Lluis XVIII com a rei. El vell revolucionari que va votar la mort de Lluis XVI ara lliura la corona de França al germà del difunt i es fa nomenar ministre de la monarquia.

Que el ministre del rei fos “l’assassí del seu germà” era un mos massa dur de rosegar tant per Lluis XVIII com per a la facció reialista més radical de la cort. Un cop consolidat el tron s’engegarà una campanya de pressió i desprestigi contra Fouché que acabarà amb la seva destitució i posterior exili. Morirà el 1820 a Trieste, milionari però deixat de banda per un món polític del qual ha estat tants anys part fonamental.

Fouché sabia massa de massa persones, de massa governs, de tota una època. És un personatge incòmode per a tothom: tots els bàndols li deuen alguna cosa, tots tenen raons per odiar-lo, tothom prefereix donar-li l’esquena, oblidar-lo i deixar que la història el cobreixi amb un discret oblit.

Com diu Stefan Zweig d’aquest personatge singular: “els governs, els sistemes, les opinions i els homes canvien, tot cau i desapareix en aquest vertiginós remolí de les acaballes del segle, només una persona roman sempre al mateix lloc, fent totes les funcions i servint totes les idees: Joseph Fouché”.

Disponible a les biblioteques de:

http://sinera.diba.cat/search~S171*cat

Barcelona
Bon Pastor (català)
El Carmel – Juan Marsé (català)
Guinardó – Mercè Rodoreda (català)
Ignasi Iglesias – Can Fabra (català)
Jaume Fuster - (català i castellà)
Les Corts _ Miquel Llongueras (català)
Nou Barris - (català i castellà)
Sarrià / Sant Gervasi – Clarà – (castellà)
Vapor Vell (català)

Arenys de Mar – Pare Fidel Fita - (castellà)
Badalona - Can Casacuberta (català)
Caldes de Montbui - (castellà)
Cardedeu – Marc de Vilalba - (castellà)
Cervelló – castellà)
Granollers – Can Pedrals - (castellà)
Igualada – Central (castellà)
L’Ametlla del Vallès – Josep Badia i Moret – (català)
Molins de Rei – Pau Vila - (castellà)
Sant Cugat del Vallès Mil·lenari – (castellà)
Sitges – Santiago Rusiñol - (castellà)
Terrassa – Central – (castellà)

Stefan Zweig


“Fouché, el genio tenebroso”

Ed. Juventud. 2007. 254 pàgines.



També publicat amb el títol:



“Fouché, retrato de un hombre político”

Ed. Debate. 2003. 232 pàgines.

“Fouché, retrat d’un home polític”

Ed. Quaderns Crem1a. 2004. 278 pàgines.


Per Iban Garcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada